divendres, 2 d’octubre del 2009

VERTIGO



" Había dispuesto la habitación del hotel y todas las piezas de la caballería en un plató circular -explicaría- . Luego hice que la cámara filmara varias veces todo el conjunto mientras giraba en un angulo de 360 grados.
Luego situé la filmación en una pantalla, y coloqué a los actores en una pequeña mesa giratoria y les hice dar vueltas . Así, girando ellos al unísono con la escena reflejada en la pantalla que tenían detrás, daban la sensación de que eras tú quien girabas en torno a ellos. Eso estaba pensado para crear la ilusión de que él habia vuelto a aquel lugar en particular... la caballeriza. "

Declaracións d'Alfred Hitchcock extretes de la biografia d'Alfred Hitchcock, ALFRED HITCHCOCK, La cara oculta del genio, de Donald Spoto, citades a peu de pàgina.


(...) La banda musical de Bernard Hermann sostiene este espirítu onírico, y el mundo perdido del pasado español de California es evocado constantemente. Recuerdos y fragmentos de esperanzas olvidadas flotan como ramilletes de lilas en la banda sonora, que resuena con las referencias de Hermann a la mágica música ígnea de Die Walkure y del " Liebestod " de Tristán e Isolda (absolutamente apropiada para el moderno relato de las dos Isoldas). La música y los efectos sonoros son elusivos y solitarios, frágiles y fantasmales... la sirena de un barco en la niebla de la Bahia de San Francisco, susurros y conversaciones ahogadas como fondo en lugares públicos, hueco resonar de pasos en el sendero de un cementerio. (...)
ALFRED HITCHCOCK, La cara oculta del genio
Donald Spoto, T&B Editores, Ediciones JC (1998)

Aquesta és probablement, i això sempre és molt subjectiu, la millor pel·lícula d'Alfred Hitchcock que, ja és dir molt, atesa la prodigiosa filmografia d'aquest gran mestre del cinema que tant ha influït en cineastes posteriors de notable importància. Per dir-ne només tres, podem esmentar el malaurat i enyorat François Truffaut, l'excel·lent, de vegades brillant, Brian de Palma o el mateix David Lynch, el més excèntric, agosarat i, per desgràcia, poc prolífic, actualitzador de la mirada hitchcockiana.
Qui hagi vist Vertigo pot, naturalment, discrepar del guardó que, desde aquest petit indret, li atorgo, però tambè estic segura que molts cinèfils coincidirien amb mi. Qui no hagi vist aquesta excepcional pel·lícula, espero fer-n'hi venir ganes, si és tan amable i em llegeix. No se'n penedirà malgrat l'evident inexpressivitat de d'una Kim Novak de bellesa innegable, però que confon actuar amb fer ganyotes. En James Stewart es mostra, si més no, esforçat, posant, fins on li arriben, les seves limitades facultats, al servei d'un personatge malalt i atormentat. I, a pesar d'aquests defectes ben notoris, la història resulta fascinant, l'atmosfera o atmosferes mantenen en grau creixent la hipnosi de l'espectador. Vertigo és una fita de força universal en aquest seté art que conté tots els altres.
I el petò és trist. Qui sapiga el perquè, se li prega silenci.

8 comentaris:

josep ha dit...

Glòria,
Vértigo és sens dubte una de les millor pel·licules del geni, però a mi particularment n'hi ha d'altres que encara m'agraden més, com Crimen perfecto o Con la muerte en los talones. Totalment d'acord amb el que dius de la Kim Novak, però sembla que al Hitchcok li agradaven actrius força inexpresives com la Tippy Hedren, una altra de les seves muses.
Una abraçada

Francesc ha dit...

La veritat és que no sóc un gran cinèfil, tot i que de Hichcock n'he vistes unes quantes. El que passa és que tinc tan mala memòria que no sabria dir quina de totes trobe que és la millor. De tota manera, si la tornen a fer per la tele, faré per mirar-me-la.

Joaquim ha dit...

És una gran pel·lícula, no ni ha cap dubte, però no és la que mèstimo més d'Alfred Hitchcock, molt possiblement per la parella protagonista.
Si hagués d'escollir una, de tota la seva magistral filmografia potser escolliria la pertorbadora "Strangers on a Train"o "Notorius".
No ho sé pas, estem parlant d'un mestre i de les seves millors obres, però James Stewart i Kim Novak he trobat sempre, que no lligaven de cap de les maneres.

Atticus ha dit...

Enhorabuena por el blog, que procedo a enlazar, y por este extraordinario post.
Coincido en que "Vértigo" es posiblemente la mejor película de Hitchcock desde el punto de vista de sus valores cinematográficos, aunque no suele ser la que más gusta al espectador, posiblemente por un ritmo mucho más pausado de lo que era habitual en Don Alfredo. Con esos largos silencios que acentúan la obsesión del protagonista y su voyeurismo que, en definitiva, es el de todos los espectadores de cine.
La música de Herrmann, con claros apuntes wagnerianos, alcanza cotas máximas.
Los títulos de crédito de Saul Bass son magníficos.
La fotografía, magistral.
Y luego está Kim Novak... Pues eso, Kim Novak... más inexpresiva que un maniquí de Zara, haciendo muecas y poniendo boquitas. En principio el papel era para Vera Miles pero su embarazo le impidió acudir a su cita con Hitchcock. Pero Novak no sólo no rompe la magia del film, sino que posiblemente su hieratismo y mal hacer actoral potencien el concepto de obsesión casi necrófila del personaje de Stewart por una muerta.
A todos los interesados en el Maestro que aún no hayáis leído el libro "El Cine según Hitchcock", os lo recomiendo vívamente. Recoge sus largas conversaciones con François Truffaut hablando de su cine y su obra. Una joya. Como también lo es esta obra maestra que hoy has traído al blog. Gracias Glòria.

Anònim ha dit...

Quina meravella! Coincideixo a considerar Vértigo com la millor pel·lícula d'Alfred Hitchcock ,i m'atreviria fins i tot a dir que és una obra destacada dins de tota la història del cinema. Per al meu gust, és clar. Aprofito per recomanar el llibre "Vértigo y pasión", d'Eugenio Trías, un apassionat d'aquesta pel·lícula que l'analitza de forma molt perspicaç i convida a tornar-la a veure. Edipa Maas

pfp ha dit...

de esta entrada Gloria solo puedo leer y aprender...
soy corrientita y de Hitchcock me quedo, como no, con los Pájaros, la película que más angustia con diferencia, me ha hecho pasar...

besos y como no puede ser de otra manera en este post, cinematográficos

GLÒRIA ha dit...

Josep,
Crec imaginar que t'inclines pel Hitcjcok més clàssic. A mi, Crimen Perfecto m'agrada molt però Con la muerte en los talones em posa nerviosa sobretot la celebrada i esplèndida escena de l'avió i en Cary Grant.
Quant a que al mestre li agradaven inexpressives, estem d'acord però la Grace Kelly, la Eve Marie saint i també la Hedren que procedia de la publicitat eren, les dues primeres excel·lents actrius, i l'última prou desinvolta com per sortir-se'n bé.
Una abraçada per tu i la Glòria.

Francesc,
Jo crec que ets més cinèfil del que et penses. El que passa és que un no té tot el temps del món per conrear les seues aficions. Si pots re-pescar Vertigo, i et serà fàcil, frueïxe'n i observa que l'argument parteix d'un guió magistral.

Joaquim,
Sí, estem parlant d'un mestre, d'un gran mestre. A mi també m'agrada molt Strangers i Notorius em sembla una equació: La parella Grant-Berman estan inmillorables i en Claude Rains molt lluny del Capità Renaud.
Vaig escollir parlar de Vertigo per audaç i innovadora. L'espectador no sap on el volen portar. Malgrat les actuacions tan justetes, el geni de Mr. Hitch es deixa notar.
Seguim en contacte.

Atticus,
Gracias por tu felicitación. Es un pequeño espacio en el que siempre serás muy bienvenido. Coincido plenamente contigo en las sensaciones que Vertigo transmite: silencios, vacios, atmósfera enigmàtica e increible. Y esta música de Hermann tan bien wagnerizada y el gran saul Bass, claro.
Pese a que Novak tiene un aspecto petreo, la prefiero mil veces a la Miles, actriz que no soporto aún reconociendo su notable trabajo en La hija de Ryan. Gracias por recomendar el libro en el que Truffaut entrevista a Hitchcok. Yo también lo tengo y me uno a tu recomendación así como a la biografía de Spoto de la que me he servido en este post.
Recibe mi afecto, Atticus.

Hello Edipa,
ja sé que des de que no aixecaves dos pams Vertigo t'encanta. El dia que pugui tindré en compte el llibre que recomanes.
Un petó.

Pilar:
¿Corrientita tu? Me jor me callo.
¿Los pájaros, eh? Nunca más he vuelto a mirar el tendido eléctrico con los mismos ojos. El buen cine nos enseña a mirar, a veces a ver más de la cuenta.
Pero jamás te mandaría un picotazo.¡ Ahí van besos voladores!

Oreto Doménech ha dit...

Ben dit, Glòria. Sobre aquesta pel·lícula, Francesc l'haurà de repescar, perquè jo no l'he vista! I el teu text m'ha fet vindre moltes ganes de veure-la. Així que, en tindre temps...

Besets.