...UNA BOQUETA QUE SEMBLA UNA ROSETA...

La bellíssima cançó ‘A vucchella neix de la juguesca que l’any 1892 el poeta Ferdinando Russo llança a un altra poeta, aquest de nom universal, Gabrielle d’Annunzio. En aquella època ambdós treballaven al diari “Il matino” de Nàpols i el que Russo proposa al mestre D’Annunzio és escriure la lletra d’una cançó en dialecte napolità.

Ferdinando Russo va guardar com or en barra les paraules escrites per D’Annunzio sota el tendre títol d’A vucchella,  és a dir “La boqueta” i l’any 1904 la va fer arribar al gran compositor, també napolità,  Francesco Paolo Tosti que, de seguida, la va vestir de música donant-li una tornada que aviat semblaria el vaivé d’una tranquil·la mar i que expressa,  de manera exquisida, un seguit de floretes que la veu poètica d’un home dedica a la boca de rosa menuda d’una noia que es diu Cannetella.

Com es pot observar la cançó està escrita en divertits diminutius i les vocals neutres, que tan caràcter donen al dialecte napolità, afegeixen una sonoritat sorprenent a la sinuosa tornada que esdevé dolçament viril i al mateix temps irònica i jocosa.

Com sempre, la meva intenció és que aquest aire d’amor entremaliat se us encomani.

René Magritte

A Vucchella

Arieta di Posilippo, 1892

Versos de Gabriele D’Annunzio

Música de Francesco Paolo Tosti

Si comm'a nu sciurillo

Tu tiene na vucchella

Nu poco pucurillo

Appassiulatella.

Meh, dammillo, dammillo,

-e comm’a na rusella-

Dammillo nu vasillo,

Dammillo,  Cannetella!

Dammilo e pigliatilo

Nu vaso piccerillo

Nu vaso picerillo

Comm’a chesta vucchella,

Che pare na rusella

Nu poco pucurillo

Appasuliatella

Si...tu tiene na vucchella...

Nu poco, pucurillo

Appasiulatella...

Sí, com una floreta

Tu tens una boqueta

Una mica, miqueta

Apassionadeta.

Ai! Dóna-me-la, dóna-me-la

-és com una roseta-

Fes-me un petonet

Fes-me’l Cannetella!

Fes-me un petonet

Com aquesta boqueta

Que sembla una roseta

Una mica, miqueta

Apassionadeta...

Sí...tu tens una boqueta

Una mica, miqueta

Apassionadeta.

VIDEO de myyellowlabfan 

Nota: La transcripció de la lletra en dialecte napolità difereix segons les versions. Podem trobar "pucurillo" o "pocorillo". Jo crec que, de totes formes, la podrem cantar.

PERGOLESI, ANIMA MIA

Giovanni Battista Pergolesi

Voler parlar sobre un gran escriptor i no trobar, de cap manera, el text que em cal transcriure i així poder-lo compartir amb vosaltres. Decidir-me ràpidament per una ària preciosa, fer-la cantar per cinc intèrprets i dir-los que moltes gràcies i que ja rebran notícies al respecte. Triar un excel•lent poeta i considerar si té alguna relació amb el que pensava fer al principi. Puc canviar tan de pressa i passar d’un tema a un altra sense que el cap em faci, molest, algun sotrac, tip de saltar i demandant una mica de pau?
Ho intento i us en deixo constància:
Escolto embadalida, per enèsima volta, un fragment musical d’incomparable bellesa, com se sol dir.  N’és l’autor el jove artista Giovanni Battista Pergolesi, mort als vint-i-sis anys just acabada aquesta composició d’un Stabat Mater que, a mi, em fa quasi oblidar tot el que es pugui haver escrit de bo –i és molt- sobre el dolor d’una mare per la mort del seu fill. Pensar que Pergolesi gairebé agonitzava mentre anava creant aquesta meravella, fa que em pregunti com el seu diví talent es mantenia intocat malgrat la tisi galopant i com la seva força mística l’empenyia a compondre una de les més belles obres que mai s’hagin escrit.
Pergolesi,  provinent d’una família de Pergola, es deia en realitat Draghi i va néixer a Jesi o Iesi, a la regió de Marche,  l’any 1710 per morir el 1736. Va estudiar a la seva ciutat i el 1725 va completar la formació a Nàpols. Ben aviat va treballar pels aristòcrates, com era propi en aquells temps. Entre els seus patrons hi trobem, per exemple,  els Colonna. Autor d’òperes bufes diverses,  entre les quals La serva padrona, va ser molt apreciat per Bach que va arranjar l’Stabat Mater i se’n va servir per una de les seves cèlebres cantates. L’esmentat Stabat Mater va ser encarregat a Pergolesi per una comunitat cristiana laica coneguda com Confraternitá dei Cavalieri di San Luigi di Palazzo. Aquest tipus de confraternitats eren comunes a totes les ciutats d’Itàlia.
El meu estimat músic, jove i malalt -un dels tants il•lustres creadors tuberculosos, que hem conegut, gaudit i lamentat - va morir a Pozzuoli. Me l’imagino emportat per una cort daurada d’angelets captivats. Digueu-me cursi que m’és igual.

Fotografia: Pintura sense autor identificat:Fondazione Pergolesi Spontini.
Video:lasultanica: Andreas Scholl, alto, Barbara Bonney, soprano - Les Talens Lyriques, Christophe Rousset 

MARCHE DES ROIS MAGES : MÚSICA VIATGERA

Una cançó se’m passeja pel cap des de fa dies. En rigorosa privacitat intento recordar-ne la lletra i l’entono en veu alta sense exigir-me el que no puc donar. No obstant i això l’aire , prescindint de la veu, segueix essent tan bell com quan el vaig aprendre fa un munt d’anys. La cançó em va arribar per dues vies diferents: la primera com a himne dels escoltes mallorquins. La lletra transmetia ànim i esperit de joventut i en transcric solament el principi: "En estol, companys alcem el vol/ que brilla ja la nova matinada/ en estol, companys alcem el vol/ i com ocells volem de sol a sol (...)." Al cap d’un parell o tres anys i pels volts d’aquestes festes nadalenques, el professor de francès ens fa cantar una marxa que porta per nom “Les rois mages”. Té exactament la mateixa tonada que l’entranyable “En estol”. Suposo que en aquella època llunyana , sense trencar-m’hi gens el cap, vaig arribar a la conclusió de que la francesa devia ser el tema original i que l’himne dels escoltes mallorquins no era res més que una alegre i encertada adaptació d’aquella música amb una lletra completament diferent, gens al•lusiva a la festa de l’Epifania cristiana altrament coneguda com els Reis.

Un dia, probablement, via radiofònica, escolto un fragment de la suite de L’Arlesiénne, una música escènica escrita per Georges Bizet sobre l'obra de teatre del mateix títol de l’escriptor provençal Alphonse Daudet. L’obra es basa en una novel•la del mateix escriptor o, més ben dit, en un relat extret del seu famós llibre "Lettres de mon moulin" . Georges Bizet compon 27 melodies per veu, cor i petita orquestra. Una d'aquestes melodies fa de preludi del tercer acte de Carmen. Pel meu astorament el Preludi número 1 d’aquesta suite així com l’Intermezzo inclouen, luxosament vestida per la saviesa instrumental de l’autor de Carmen, la mateixa tonada d’ En estol, la mateixa tonada de “Les rois mages”. Ah, concloc ingènuament, la cançó deu venir de L’Arlesiénne i, com que és relativament fàcil, la pren el poble i en fa un himne pels escoltes mallorquins i una marxa pels tres reis.

Ni una cosa ni l’altra. Investigo de pressa però amb intenció d’acostar-me a certa exactitud. Apareix primerament com a Marche des Rois Mages i se li atribueix un origen inequívocament provençal datat el segle XIII. Curiosament o no, hi ha un poblet a la comuna de Gard que porta per nom Les Mages i que té la primera versió escrita d’aquesta melodia que apareix en llengua occitana:

“ De retorn/ faguèr’ un viratorn/ E s’ arrèsteran dins nostre vilatge/ De retorn/ Faguèr’ un viratorn/ Restèr aicí crese dos o tres jorns. / E desempuei, ieu e creierei/ Nostre païs a portat lo nom das Mages/ E desempuei, ieu e creierei que per Patrons avem los tres grands reis.“

Així que va ser Georges Bizet, tal vegada aconsellat per Daudet, qui va prendre “La marche des Rois Mages” i la va convertir en el formós preludi ja esmentat. Em permeto suggerir, si és que em feu el plaer d’escoltar ambdues versions aquí presents, que comenceu per la que fa en Robert Shaw en llengua francesa, que és d’un misticisme tan bell com senzill, i que ens permet anar a l’esquelet de la peça que sembla cantada en secret. Tot seguit gaudireu de l’esplèndida recreació que en va fer el mestre Bizet i que ens interpreta la Berliner Philarmoniker dirigida, com no podia ser d’altra manera, pel gran Karajan que fa vibrar cada nota amb el so adequat en un riquíssim encreuat de melodies d' increibles i bellíssims matisos.

Han estat un reis llargs i encara em deixo, pel camí, dades que acabarien convertint aquest post en un fallit intent d’estudi sobre una melodia, que com tantes, ha viatjat en el temps i, de la Provença medieval, bucòlica i profunda s’ha engalanat de manera exquisita i ara senyoreja, superba, pels teatres del món.

Bons reis per a tothom.


L'Arlésienne
Més informació: www.zictrad.free.Fr/Provence/...Arlesienne