dilluns, 1 de març del 2010

CHOPIN ...LA PLUJA, EL PLOR, EL SILENCI



 
Chopin va nèixer avui fa dos cents anys. No he tingut interès en buscar dades sobre la seva vida i, picant d’aquí i d’allà com solo fer, bastir una biografia convencional, breu i fidel a la veritat que els papers em serveixen. He preferit transmetre, fins on m’ha estat possible, l’essència de Chopin que guardo en el meu cor des de que sé-ja fa molt anys-que va ser un gran músic i que va morir, jove i malalt, lluny de la seva terra, Polònia. De Polònia portava Chopin sempre un sac de terra de la de debò, en el seu equipatge. Se sabia prou fràgil com per haver decidit que allà on caigués i un cop dins del bagul, se’l cobriria del contingut d’aquell saquet que era una polonesa eterna, aquella de la mort que no escriuria mai però que es fondria amb ell.
El seu pare, un preceptor francès que a París s’ocupava dels fills d’un aristòcrata polonès, va ser invitat a seguir la família quan aquesta es va traslladar a Varsòvia. En el servei hi havia Tecla, sí, sembla un acudit fàcil però Tecla era una noia i va ser la mare de Chopin, un cop casada amb el preceptor francès. Al cap de poc, ambdós varen deixar el servei de la família que els emprava per muntar una acadèmia pel seu compte. En aquest ambient va néixer Frederic que, de molt nen, ja va evidenciar les seves dots pel solfeig i el piano. Era tanta la seva dotació com a futur pianista que els professors li varen adaptar la carrera de música de tal manera que el teclat hi tingués prevalença absoluta.
Desprès va viatjar i, com sap tothom, va tornar a París. Era un excel•lent pianista i un gran compositor, afortunadament reconegut en el seu temps però, alhora, era un tuberculós condemnat a morir a curt termini com quasi tots els del seu temps i fins molts anys desprès.
Deixo a Georges Sand de banda perquè no el va estimar. Que se sàpiga ningú hauria pogut obligar a la notable escriptora que s’ajuntés amb algú a qui no podria ni sabria correspondre.
Quan penso en ell, en Chopin, me l’imagino en blanc i negre, sol davant del seu piano i de repent, cau de la seva boca una gota de sang crua i vermella que es mou sobre el teclat com un ser viu, canviant de forma i que en va arrencant sons i sento aquell conegut plor cap endins, una pluja mansa però persistent que cau en els més íntims paisatges de l’esperit.
Hi ha hagut a la història, a la Història un altra músic més delicat i fràgil que ell, que Chopin?

Video: Tristesse-Fréderique Chopin (Estudi op. 10 núm. 3)
             Canta Tino Rossi
 
Pensant en tu S.P.R.

11 comentaris:

http://alonsocatala.blogspot.com/ ha dit...

Chopin i les poloneses formen part del meu torturat i ampli univers musical. Compartisc amb tu eixa imatge que tens de Chopin, però també me l'imagine un cru hivern a l'illa de Mallorca.

Joaquim ha dit...

Sabia que feries un post preciós i original, però tant com fer una simbiosi entre Chopin i Tino Rossi no m'ho hagués imaginat mai.
Gràcies per aquest toc tan "arbredefocitzant", adjectiu impossible però perfectament descriptible.

josep ha dit...

Glòria,
Un merescut homenatge per a un gran músic, injustament poc interpretat.
També molt original la tria de la interpretació d'aquest arxi-famòs estudi nr.10.
Una abraçada

Josepb.Menja de bacallà. ha dit...

Glória; Escoltar,interpretar, gaudir Chopin, és el que dius tu en la presentació del "post"; pluja, plor, silenci.
Una abraçada Glória¡¡.

pfp ha dit...

Gloria, maravilloso, delicado homenaje el que le haces a Chopin, ¿crees que hubiera sido lo mismo si su madre no se hubiera llamado Tecla?... yo estoy por asegurar que no

besos

Anònim ha dit...

Ay, ¿por qué tarde o temprano el amor pasa por esa fase de contenida tristeza?
Para mi gusto, sobra la voz, incluso la de Tino Rossi. Esto es para piano solo y para almas lánguidas (como la mía).
Salud.
Rigoletto

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Titus ha dit...

Quin post tan poètic! La imatge de la gota de sang sobre el teclat és digna d'una pel·lícula de Visconti. M'ha encantat.

Francesc ha dit...

Com sempre, la subtilesa de les teues imatges fetes paraules amaga belleses inesperades. Salutacions

GLÒRIA ha dit...

Manel,
Jo també me l'imagino a Valldemosa. De fet, quan duc que el veig sagnant damunt les tecles, el veig a Mallorca.
Una abraçada.

Joaquim,
Gràcies a tu pels elogis que em dediques. He posat en Tino Rossi i la Tristesse perquè va ser un Chopin que va arribar a tothom...o no?
Un petó.

Josep,
Jo no veig aquest "injustament poc interpretat" i és que potser sóc de bon conformar però si es té en compte que és un músic difícil de transmetre, penso que fa dos anys va venir Maurizio Pollini i l'any passat Maria Joao Pires...tampoc està tan malament.
Agraeixo, com sempre, el teu afectuos comentari.
Una abraçada per tu i la senyora que es diu com jo.

Josepb,
Ja m'imaginava que Chopin era un dels teus músics amb la sensibilitat que tens!
Una abraçada per tu, Josep!

Pilar,
¡Qué graciosa eres! Supongo que fue crucial que su mamá se llamara Tecla. Menos mal que no salió mecanógrafo.
Beso.

Alma Lánguida,
No eres la única. El amor debe comportar cierta dosis de dolor y en Chopin hay sobredosis. Llevas razón en lo referente a que sobra la voz pero lo he puesto porque me encanta Tino Rossi y su eco de un tiempo que he heredado. Esta voz llevó a Chopin lejos de los salones a la calle que pisamos cada día.
Un beso.

Titus,
Visconti, dius? Faré veure que m'ho crec però, veritat o mentida, et dono les gràcies.

Francesc,
Les meves paraules tenen sentit quan algú, com ara tu, les valores i m'ho dius.