dimecres, 13 d’abril del 2011

LOS ENAMORAMIENTOS, JAVIER MARÍAS

Portrait of a Lady in an Elaborateky Embroidered Silver Grey Dress and Pearl Necklace
Sir William Segar (1564-1633)
De vegades acabar un llibre que m’ha agradat molt em deixa quasi desolada. Una de les causes és la meva incapacitat de ser morosa i fer que el llibre hipnòtic duri molt més del que seria previsible a base d’una dura disciplina consistent en no passar, per exemple, de quinze fulls diaris. No, jo sóc una lectora compulsiva quan d’un llibre em captiven lletra i música i això és el que m’ha succeït mentre he tingut davant dels ulls l’última novel•la de l’escriptor madrileny Javier Marias Los enamoramientos. En tres dies febrils vaig començar-la i travessar-la fins que no em va quedar cap lletra i la mirada em va topar,  resignada, amb un tros d’impecable full en blanc.
Però no tot han de ser disgustos i amb el temps he après a treure partit de la meva impaciència incorregible. Vaig llegir Los enamoramientos com si es tractés de batre un rècord i ara, uns dies després d’haver arribat al seu final i quan ja ni la tinc a casa perquè m’he apressat a deixar-la a algú que en gaudirà tant com ho he fet jo, m’adono que si mentre la llegia, estava fascinada per la forma i el fons, per l’esperit i la lletra d’aquesta obra, ara que ja és passat segueix vivint amb mi i en mi i embolcallant-me amb la seva atmosfera així com amb els personatges que conformen la compacta història que, de manera malvada i seductora, ens arrastra a pensar, un cop més però des d’inesperats angles de visió, en l’amor i la mort però també en la construcció de la consciència, en les pèrfides arts d’emmascarar la culpa, en la treballada relativitat d’actes molt greus, en els favors inconfessables que hem fet afavorint-nos a nosaltres, tot, per esculpir en la grisor del pàl•lid dia a dia, un futur a mig termini, que ens garanteixi anys de bonior i amor. És qüestió de paciència. Tot és saber esperar. Comptarem amb l’atzar però, sobretot, l’ajudarem fins el detall mes aparentment nimi i així, ens haurem fet mereixedors d’aquell dia que passarà discret però que el sabrem triomfant, el primer d’una vida dissenyada a gust nostre. Perquè de vida només en tenim una i ens hem d’arriscar si aspirem a certa plenitud emocional, a ser feliços, a suspendre el record del passat que cada dia pesa menys perquè hem tingut control de cada fet cabdal i, com en un hábil jugada d’escacs, hem situat les peces de manera subtil i esmunyedissa de forma que no puguin projectar molestes ombres i el nostre pensament discorri blanc i rialler.

Sento properes encara les presències de María Dolz i Javier Díaz-Varela, protagonistes d’una història tan sorprenent per sí mateixa com no ho és menys per la brillant manera en que està escrita. María Dolz és la veu narradora d’aquest llibre esplèndid i trasbalsador. María y Díaz-Varela al qual ella atorga densos monòlegs que es confonen amb la seva pròpia veu. Ells no em veuen però amb ells sóc en aquell saló, fosc segurament, on a poc a poc es descabdellen les intrigants enginyeries dels enamoraments.

Amb aquest llibre, retrobo el Marías que prefereixo, aquell que  ja em va captivar amb Corazón tan blanco, un títol manllevat de paraules que Shakesperare havia escrit per a Lady Macbeth, una Lady Macbeth que torna a prendre veu en aquesta última novel•la quan algú la recorda dient i tornant a dir: He should be dead hereafter. Marías demostra com sempre el seu domini de la narració,  mantenint en tot moment l’estructura tensa i controlada i lluint molt legítimament el seu profund coneixement de l’idioma castellà, en especial dels temps verbals amb els quals hi fa admirables jocs de funambulisme.


Ja he escrit molt i potser –cosa estranya en mi- tornaré a llegir-la. Però no l’explicaré a ningú.

Los enamoramientos
Editorial Alfaguara
Abril 2011

Fotografia procedent de "easy art" 




16 comentaris:

Alberto Granados ha dit...

Marías me confunde. Hace unos textos largos y llenos de una hermoas prosa que necesitan una lectura analítica, menuda, casi microscópica.
No sé si eso es escribir bien. Si tal vez es un pesado. He leído casi todo lo siyo y siempre me he quedado con el juicio en suspenso: si me gusta, es que me gusta mucho, pero tambien podría ser que, si no me gusta, no me guste nada. Contradictorio que soy.

AG

Allau ha dit...

Irrefutable, no em quedarà altre remei que llegir-lo.

la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit...

Justament me'n van parlar ahir, d'aquest llibre!!! Aquesta tarda sembla que ve el Marías a Barcelona, m'ho ha dit un ocellet... El posaré a la llista d'idees de regal d'aniversari, que cau pocs dies després de Sant Jordi :-)
Una abraçada forta!

Joaquim ha dit...

Si ens ho dius i recomanes així, jo com l'Allau, el poso a la pila!

novesflors ha dit...

A mi em passa quelcom de semblant. Quan una novel·la m'atrapa, durant un temps no puc començar-ne una altra perquè encara estic immersa en el món de la primera, i convisc amb els seus personatges i amb les seues paraules.

Titus ha dit...

A mi Marías no m'enganxa, trobe la seua prosa massa artificial i al final, com ha dit l'Alberto, no sé si és un mestre o un pessat, però sí que sé que no conectem. Nota curiosa, no conecte amb cap dels escritors que han estudiat la mateixa carrera que jo: ni Marías, ni Espido Freire, ni molt menys Lucia Etxeberría. Ni Santiago Posteguillo, escritor de novel·la histórica a qui vaig patir com a professor a la facultat.

David ha dit...

Entenc molt bé la sensació que tan bé descrius. D'en Marías, no n'he llegit absolutament res. Per on començo?

GLÒRIA ha dit...

Alberto:
Podríamos dejarlo en que es un pesado que escribe bien y viceversa.
Un petó!

Allau,
A veure si hi ha sort i t'agrada. M'agradaria veure'n una crònica signada per tú que, de ben segur, no es deixaria arrossegar per cap passió com sol passar-me a mi.

GLÒRIA ha dit...

Sònia,
Si te'l regalen, desitjo que t'agradi, malgrat els seus defectes, que en té.
Molt feliç aniversari!

GLÒRIA ha dit...

Joaquim,
Gràcies per la confiança. Si el llegeixes, espero poder-lo comentar. De fet és com un duet per a dos violins de veus molt similars. Hi ha algun grinyol però queda ensorrat pels temes principals.
Kisses!

Novesflors,
M'alegro que compartim les mateixes sensacions ja que sol ser fantàstic viure mig abduït per un llibre. M'adono que reprenc la lectura d'un altra llibre i encara pertanyo a l'anterior.
Un petó, poeta.

GLÒRIA ha dit...

Titus,
No crec que la carrera tingui gaire a veure amb els gustos literaris encara que estigui centrada en la llengua anglesa.
La Freire i la Echeverria son molt menors comparades amb en Marías. Aquest fa servir un castellà de sintaxi, de vegades, ben rara i jo sempre crec que juga amb construccions anglosaxones. De vegades, fins i tot ho constato.
M'agradaria saber quins són els gustos literaris de l'Emperador.
Una abraçada.

David,
Jo vaig començar amb Corazón tan blanco que encara considero la millor amb diferència. Aquesta novel·la va ser potenciada gràcies a la traducció alemanya ja que Marcel Reich-Raniki, gurú de les lletres germàniques va quedar-hi entusiasmat i ho va publicar. A partir d'aquest boom va triomfar a les Espanyes. També m'agraden El hombre sentimental, El siglo i el llibre de relats Mientras ellas duermen.
Una abraçada, David!

Mireia ha dit...

Tot i tractar-se de "tot un clàssic" del segle XX (i XXI), no he llegit res d'ell. potser m'animi amb aquest.

GLÒRIA ha dit...

Mireia! Quina il·lusió sentir-te respirar!
Doncs, sí, seria un bon començament però a mi em va agradar més Corazón tan blanco encara que amb aquest -ho evidencio- he gaudit molt.
Un petó. I torna.

David ha dit...

Gràcies, Glòria. El buscaré, aquest Corazón.

manipulador de alimentos ha dit...

Estoy oyendo y leyendo muy buenos comentarios de la última obra de Marías y la verdad, no sé si atreverme de nuevo. Le abandoné en 'Corazón tan frío', y tanto, frío, y pausado... Pero siempre es bueno cambiar de opinión o, al menos, intentarlo. Saludos!!!!

carnet manipulador de alimentos ha dit...

Maare meua pareix molt bona aquesta obra, dentro de poc la comenxaré a lleguir.

Que bo