dissabte, 17 de setembre del 2011

UN BLUES NOMÉS PER MI


Vestíbul del New York Times
Surt contenta i gaudeix de l’estrany encanteri que sempre tenen per ella aquells carrers empolsinats, les avingudes immerses en l’aire tèrbol d’una nit que cada dia acaba tard.  Aquí i allà bassals insospitats de líquids indefinibles. A la cantonada més propera piles d’ampolles, vells cartrons van component natures mortes. Ja ens hem acostumat a passejar pels verals foscos de la terra com si admiréssim troballes que un geni ocult ha anat creant per fer un museu de la vida.
Surt contenta, ja ho he dit, però és que aquí és important de recalcar-ho, d’insistir en l’alegria que sent,  integrada en aquest paisatge tan llunyà dels seu, i, que, no solament no li resulta mai estrany sinó que li és inquietantment proper com si una altra ella visqués allà  des de l’alba primera del seu temps. A l’ambient,  vibra ofensiva una densa pudor d’elements que agonitzen. La fruita rebutjada, el peix abandonat, la carn passada clamen des dels contenidors. Homes i dones de tota mena i colorit ignoren quin cant coral li fan sentir. És l'harmonia natural de sorolls i de veus que, sense assajar mai, han generat un ventall de sons indistingibles i punyents, una peça de jazz que, viva,  es va teixint al ritme de les hores. I segueix caminant i, com altres vegades en aquesta ciutat, que és potser la ciutat, s’aturarà davant de la cinta electrònica que va donant notícies servides pel diari local i universal que, en irònic silenci, bull a l’edifici del costat intentant encalçar el què passa, què va passar i què passarà a la terra. Plaça del Temps, així amb inicials majúscules. Plaça on sembla bategar-hi el cor del món.  S’atura i llegeix mots que es persegueixen enfollits  Nasdacq, Dow Jones, Obama, Cheney, baseball, Ortiz... De Gadafi ni una sola lletra. Aquesta gent sembla donar l’esquena a tot el que no siguin ells mateixos com si més enllà de la capital dels diamants i la brossa i dels rius duplicats i dels parcs repetits no hi pogués haver res més que l'infinit.
Surt molt contenta perquè respira amb els altres i és una més amb ells i d’aquí dos minuts arribarà al cafè, seurà i es menjarà dos ous ferrats amb ventresca salada, un got de suc de taronja, un cafè fluix i generós com l’aigua d’herbes del mal de ventre de quan érem petits. Ja quasi és a la cantonada, girarà i trobarà el bar amb nom de continent.  Però no. El guió no és sempre com un l’ha escrit el dia abans,  amb gosadia,  sense comptar amb el què l'atzar pot reservar-nos. El full de ruta, de vegades,  fa una ganyota brusca i així,  ara resulta que, de cop i volta,  ella veu aquell negre esquifit i vell que, rabiós,  li colpeja, venjatiu,  l’esquena amb el mànec d’un bastó ressec i amenaçant. Veu els ullets de l’home carregats de feresa, d’un odi arcaic que té instal·lat per sempre al bell mig de les seves pupil·les,  minúscules com guspires de foc brut de fum. Mentre, ella se sent, quasi s’escolta cridar un plor eixut i tremolós que no és altra cosa que la veu del seu pànic d’animal indefens. El cervell em pregunta que com acabarem i em mostra un hospital, la cadira de rodes, el meu cos mort a terra mentre la gent s’acosta per mirar-me i l’agressor aprofita per anar-se’n. Quants pensaments caben en un ensurt? Finalment, a l’inici del que hauria pogut ser el tercer cop, veu que el mànec del bastó s’ha enganxat en el forat del dibuix de ganxet del seu jersei. Una bona mà amiga el treu mentre escridassa a l’home que, de repent, ja no veig, i contesto a qui, amb educació, s'acosta i es mostra interessat per la meva salut i em suggereix de posar una denúncia.
Jo sóc la víctima de l’agressió rebuda i explicada i em confesso culpable d’haver fregat suaument l’enorme sac de llaunes que el meu botxí portava a l’esquena i, haver provocat així la caiguda de tres o quatre dels envasos buits  que conformaven la seva voluminosa mercaderia de malaurat passavolant. Jo vaig gaudir d’un bon dia sense que els cops em deixessin cap altra senyal que un blau de mida apreciable al bell mig de l’esquena. Inevitablement vaig haver de pensar en el blues, gènere genuí de negres. Mai no m’hagués cregut que un dia me’n dediquessin un a mi,  encara que fos amb poca música –intents de percussió- i, això sí, amb tant d’ardor que, tot i inofensiu, es resisteix  a abandonar-me. Petit, empal·lideix i minva dia a dia.
Des del dia dels fets, quasi bé cada nit em pregunto si el bluesman deu haver menjat calent tal dia com avui i  si dorm a sopluig, o si, finalment, ha partit aquell bastó tan rònec contra algun innocent, com ara jo mateixa,  i ell ha pogut descarregar lleument una altra dosi d’aquella seva ràbia secular.
Benvolguts amics, no em va esguerrar el viatge. I he tornat amb moltes ganes desaber de vosaltres.

Fotografia glòria a.p.

21 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Ostres Glòria! primer de tot benvinguda sempre i més que mai després de llegir-te.

Molt ben explicat, amb un estil narratiu fantàstic, mentre llegia anava pensant si seria un escrit teu o una citació d'alguna novel·la que havies llegit... fins que ens has anat apropant a la realitat pura i dura. Uf! quina por, quin espant! Sort que tot ha quedat en un blues descarat arrapat a l'esquena, quina sort que ets aquí sana i estalvia. Amb moltes ganes de saber de nosaltres, com nosaltres de tu. Hauria preferit millors notícies, però m'alegro de tot cor que no t'hagi espatllat el viatge. I de tenir-te per aquí. Una abraçada, Glòria!

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Ben tornada, Glòria. Vaig pensar en tu aquells dies que Irene es passejava per la costa est. Però t'imaginava més sota els efectes d'una ràfega de vent que d'un bastó ressec. Petó.

GLÒRIA ha dit...

Carme,
Mil gràcies per la teva càlida benvinguda. Estic molt contenta de llegir-te i tornar a col·leccionar amb tu els millors moments.
Una abraçada!

Ai, Mariàngela! L'Irene no va ser res seriós. Hauré de fer-ne un post i explicar-ho.
No cal que et digui que jo vaig pensar en tu en més d'un indret del fascinant Manhattan.
Petó per a tu.

Allau ha dit...

Ostres, Glòria, quina manera de començar les vacances! Sort que ets positiva i fins i tot has aprofitat l'incident per escriure un bell relat.

(Veig que els problemes amb Blogger ja són coses del passat).

GLÒRIA ha dit...

Hola Allau!!!
Per sort les vacances ja gairebé les acabava. Si m'arriba a passar el primer dia no sé com m'ho hauria pres. He procurat ser positiva perquè me n'he sortit sense danys majors.
Gràcies!

José Luis ha dit...

Bentornada!

Fer d'un blau un blues... enhorabona!

kalamar ha dit...

Ben arribada, Glòria. Volíem saber de tú i l'Irene i els ports i resulta que et colpeja un bastó. Esperem que el blau ara sigui només un nuvolet i ens escriguis més cròniques tan boniques com aquesta. Felicitats.

Alberto Granados ha dit...

Intuyo que se trata de un texto muy hermoso, pero sólo he cogido la ideal global y algunas pinceladas de la preciosa prosa. El problema: hay un montón de palabras catalanas que no he conseguido interpretar y que, sin duda, llenan de matices la estampa.
Me temo que esta vez me he quedado más frustrado, pues veo que se me escapa mucho.
Tendría que mejorar mi catalán...

AG

novesflors ha dit...

Bentornada. M'alegre que no haja sigut res greu. Això sí, ho descrius amb una escriptura meravellosa.

Eduard ha dit...

Glòria, crec que ja t'ho han dit qusi bé tot. L'estil narratiu és impecable perquè aconsegueixen mostrar al lector una atmosfera externa, la típica ambientació en aquest cas Nova York, però també el reflex dels sentiments de la narradora; de tu mateixa, vaja.

GLÒRIA ha dit...

José Luis,
Davant de l'ensurt he intentat ajudar-me del sentit de l'humor.
Amb afecte!

Kalamar,
Gràcies pel teu afectuós comentari. Vaig pensar més d'un cop en tu veient tan ciment ben armat i, en special, a Falling Water -finalment ja hi he anat!-no decep gens.
Un petó!

Querido Alberto:
Me temo que tal vez serías menos generoso con mis escritos si los comprendieras del todo...Ya sabes: Un negro me golpea en pleno Broadway y me hace un morado. En catalán "blau" y de ahí...blues.
Una abraçada!

Novesflors,
Escriure "l'aventureta" m'ha ajudat a minimitzar-la. Ara és un relat. Real per això, eh? Gràcies per les teves paraules.

Bevolgut Eduard,
T'agraeixo a tu i a tos les paraules generoses que dediqueu al meu escrit.
Analitzes perfectament la meva intenció: Nova York i jo.

David ha dit...

M'alegro molt que la cosa no passés d'un blau i em sap greu el mal moment que devies passar. Ara, convertir un moment com aquell en un elogi a Nova York és tota una declaració d'amor incondicional.
Una abraçada (sense estrènyer gaire, que encara hi ha el blau).

GLÒRIA ha dit...

Gràcies per la suau abraçada que et corresponc, David.
Efectivament l'escrit és una declaració incondicional d'amor a Nova York, ciutat en la que, d'una manera o altra, sempre hi sóc.

carina ha dit...

Glòria, quin descans tornar-te a llegir, m'havies fet patir una mica celebro que hagis tornat amb les piles carregadíssimes. Et llegeixo

carina ha dit...

Un relat preciós, per cert. petonets

GLÒRIA ha dit...

Carina,
Gràcies pel teu afecte. El relat és verídic.
Jo també et llegeixo. Un petó.

pfp ha dit...

si lo cojo, le descacharro un paragüazo, ¿será posible?

besos glorichu

GLÒRIA ha dit...

Me estoy riendo sólo con imaginar la escena. Tenías que haber aterrizado en el lugar de los hechos como una Mary Poppins.
Un abrazo, querida Pilar!

Titus ha dit...

El teu optimisme és envejable. Jo, en el teu lloc, estaria tan ocupat recordant-me dels ancestres de l'agressor que mai hauria pensat en allò del blues. I és una llàstima, perquè està molt ben trobat.

Joaquim ha dit...

Fa mal, estimada Glòria, saber que el relat, com quasi sempre és fruit de la realitat més absurda i imprevista. Es joiós ja que saber que estàs bé i que l'ensurt ha estat motiu, altre cop, de mostrar-nos la teva extraordinària capacitat per portar-nos als teus llocs, a les teves vivències i als teus sentiments.
Ben tornada i ja veus, al aixopluc de teu arbre hi som tots per celebrar-te i constatar que el blues és molt més dolorós del que tots nosaltres creiem.
Un petó.

GLÒRIA ha dit...

Recordat Titus,
Això del blues no ho vaig trobar. Haig d'agrair al meu sentit de l'humor que em va fer fer aquesta associació.
T'asseguro que dels ancestres del agressor i d'ell mateix me'n recordo sovint. Sembla la serie "Raices", saps?

Quin ensurt vaig tenir, Joaquim! Tot el dia vaig creure en que algun àngel havia intervingut perquè el bastó d'aquell home li quedés enganxat al meu jersei i el fes desistir de continuar pegant-me.
Gràcies per les molt bones vibracions que, com sempre, rebo de tu!