dissabte, 22 d’octubre del 2011

CABRÉ, HEIFETZ, STORIONI I...DINICU



-       A l’ultima i celebrada novel·la de l’escriptor català Jaume Cabré, Jo confesso, es parla amb constància  notable d’uns quants noms que valdran més d’un estudi perquè hi ha llibres, com aquest, que ens porten a prendre notes amb la benintencionada fe de buscar i trobar temps per indagar i saber les moltes coses que el text suggereix.  Si el mateix Jaume Cabré afirma que quan una persona ha acabat de llegir un llibre, és ella més el que ha après mentre llegia, hi podem afegir  que el llibre acabat ens ha inoculat noves inquietuds que, quedant vives, en nosaltres ens guien a la recerca de dades de les que ben poc n’hem sabut abans de llegir el llibre.

model d'Storioni 1786-ianhighfield.com
Tal seria el meu cas,  ja que jo solament parlo per mi. Mentre el nom de Jascha Heifetz em portava a no massa anys endarrere quan vaig saber de l’art d’aquest violinista eximi, res sabia jo del que era un Storioni. Sí, bé, un violí, però, existia de debò com els Stradivari que tanta fama tenen en el món dels grans intèrprets clàssics o era fruit de la imaginació del novel·lista?.  Doncs sí, existia perquè el senyor Lorenzo Storioni va viure quasi un segle i està considerat l’últim dels luthiers clàssics provinents de la ciutat de Cremona. Storioni nascut l’any 1714 i mort el 1816 treballa ja sobre la tradició que ha fet famosos els Stradivari i els Guarnieri. Els Storioni són violins de factura tosca perquè els temps eren difícils i no permetien emprar la fusta adequada.  El creatiu Lorenzo Storioni va introduir els violins de fusta d’auró local que feren un gran èxit i que, actualment, reben un gran apreci pel fet de ser excel·lents instruments creats a partir de materials modestos, quasi pobres. Al mateix temps també varen obtenir un enorme prestigi els contrabaixos Storioni.
Jascha Heifetz, està escrit gairebé a pertot, ha brillat com un dels violinistes més grans de la història. Nascut a Vilnius l’any 1901, fill de músic, es va iniciar de ben petit en els secrets del violí. Nen prodigi donava concerts des que tenia set anys. Atès que Vilnius, a l'actual Lituània, formava part de Rússia i les coses no pintaven gens bé l’any 1917,  la família Heifetz,  d’origen jueu, va marxar cap els Estats Units.  Aquell mateix any, el jove Jascha ja va donar un concert el Carneggie Hall deixant el públic estorat.
Va ser, a dir dels experts, un home que va crear el seu propi so amb el violí,  de manera que, els amants d’aquest instrument, el distingien d’entre els altres musics. Tenia un control superb de l’arquet i les cordes i el seus refinament i precisió es consideren encara incomparables. Un altra gran figura, Ithzak Perlman l’anomenava “el tornado” tanta era la intensitat emocional que Heifetz imprimia a les seves interpretacions.  Heifetz era un artista molt peculiar. A Israel es va negar a retirar la música de Richard Strauss que tenia programada, afirmant davant del Ministre de Cultura d’aquell país,  que l’art estava pel damunt de la política. Va tocar Strauss –sospitós de fer el joc amb els nazis- però quan va acabar la peça,  va ser castigat pel silenci glacial d'un públic humiliat. Això passava l’any 1953. L'holocaust cremava. Quant va sortir del teatre, un home el va intentar agredir sense aconseguir-ho. És va dir que pertanyia al grup terrorista Kingdom of Israel. Heifetz va tardar a tornar a Jerusalem.
Heifetz que ja havia enregistrat a Rússia els anys 1910 i 1911, quan era un nen, va signar de seguida amb Victor amb qui va durar fins a la seva mort. Els anys 70, Heifetz va deixar de donar concerts a causa d’una operació d’espatlla. El seu so havia restat el de sempre però tocar l’obligava a un esforç físic quasi dolorós. Així que, a Beverly Hills, Califòrnia, que és on vivia es va lliurar a donar classes particulars a joves músics destinats a esdevenir professionals d’alçada.
 Heifetz però, tot i sabent-se, un dels millors arquets del món, havia transcrit una melodia zíngara de qui ell considerava el més gran violinista de tots els temps, Grigoras Dinicu (1889-1949),  gitano romanès, violinista i compositor a qui, de nen se li havia concedit una beca per estudiar música a Viena on no va ser acceptat pel fet de ser gitano, una ferida que el gran músic mai no va perdonar. La canço, molt popular, es titula "Hora Staccato"
Els violins que va posseir Jascha Heifetz varen ser:

un Dolphin Stradivarius (1714)
un Piel Stradivarius       (1731)
un Tononi                      (1736)
i  un Guarnieri             (1742)
Aquest últim, preferit entre tots, el va acompanyar fins el final de la seva vida. 


PS: Ignoro per quina raó el video de Grigoras Dinicu surt duplicat. Demano disculpes.

Videos de 55543ds i Sam Leo 0519

12 comentaris:

Alberto Granados ha dit...

Tuve hace mil años un album de Jascha Heifetz, dedicado a músicas eslavas. No sé qué pudo pasar con el dichoso vinilo. Lo recuerdo como unviolinista potente y con mucha fuerza tal vez demasiado énfasis.
Gracias por el curso de "violinología". Todo un master.
Por cierto, anoche estuvimos en el Auditorio Manuel de Falla: el concierto sinfónico de los viernes. Muy bueno. A la salida, bajar esos bosques de la Alhambra que tanto me fascinan.
Una de esas cosas que reconcilian con la existencia.

AG

GLÒRIA ha dit...

Pues yo he descubierto a Heifetz hace sólo unos pocos años. Era muy seguro de sí mismo como si sus versiones fueran definitivas.
Celebro lo de anoche. Es importante vivir momentos así que ojalá vayan repitiéndose.
Una abraçada, Alberto.

novesflors ha dit...

Desconeixia tot el que ens contes. Gràcies. He vist els vídeos. Quina mestria interpretativa i quantíssimes hores i hores i hores de dedicació, supose.

GLÒRIA ha dit...

Jo també u supose, Novesflors. No n'hi prou amb tenir el do, s'ha de domenyar.
Gràcies a tu!

José Luis ha dit...

Sol ser molt rentable explorar les preferencies dels escriptors, oi?

Sembla que fa poc han estrenat una película sobre "el violiniste de Deu"

http://www.youtube.com/watch?v=3T5XtfvUUpk

Eduard ha dit...

Sempre que llegeixo "Arbre de foc" quedo impressionat per la flama de coneixement que en ell brota. No sabria que més dir a banda de felicitar-te per l'article i per la selecció de peces musicals traides ja que l'il·lustren (o el sonoritzen) d'allò més bé.

kalamar ha dit...

Quina interessant deriva del Confesso. He mirat un contrabaix Storioni en venda i només costa 60.000€, poquet, demà mateix li compro el meu fill...o millor jugo al 11.11.11. I el llibre, l'has acabat? t'ha agradat? jo m'espero de moment.

David ha dit...

No coneixia Heifetz, Glòria. Bé, n'havia llegit el nom però no n'havia escoltat res. De violinistes conec, sobretot, en Menuhin perquè mon pare me'n posava discos quan era petit (pobre, tenia l'esperança que agafés el violí de l'avi i m'hi posés algun dia, cosa que no va passar mai).
Sobre l'anècdota del concert que va fer a Israel, imagina't el rebombori quan en Barenboim va decidir de tocar-hi Wagner.

GLÒRIA ha dit...

José Luis,
Mirant les preferències d'alguns escriptors es pot aprendre molg. Jo, ja fa una pila d'anys, que m'assabento de què llegeixen els escriptors que a mi m'agraden i un invent tan senzill ha estat també enormement enriquidor.
Gràcies per l'enllaç.

Hola Eduard!
Sempre ets molt amable. Procuro que els visitants de l'Arbre, que teniu el detall de llegir-me, no us avorriu. Així que fins ben aviat!

Kalamar,
Seria un bon detall gastar-te 60.000 eur per un contrabaix Storioni pel teu fill. Esperar jugar el dia 11.11.11 quasi et coincidiria amb el regal per festes de Nadal.
Ja fa dies que he acabat el llibre. No te'n vull dir res fins que l'hagis llegit tu. A veure si tenim ocasió de parlar-ne.

David,
El pare et duia per molt bon camí. Realment Menuhin ha estat un dels grans.
Trobo més fort el que va fer Heifetz tocant Strauss perquè era l'any 54 i encara sortia fum dels camps. Sense que mai s'hagi d'oblidar el que es va consentir que passés, és bo que Wagner hagi arribat a Israel de la mà d'un jueu que està considerat el millor director actual pel què fa a les òperes de Wagner.
També vull aclarir, per exemple, que Strauss tenia una jove jueva per la qual va lluitar així com va imposar a Zweig com a llibretista d'una de les seves òperes. Els últims temps del nazisme, Richard Strauss els va passar a Suïssa on va fer amistat amb un músic estadunidenc pel qual va compondre un concert d'oboè.
Wagner, tan repugnantment antisemita, va compondre la música que els nazis varen prendre com a símbol però, si bè el personatge em fa angúnia, entenc que la seva obra, com totes les obres dels artistes, són patrimoni de la humanitat.
Ui, perdona que m'hagi allargat tant!
Una abraçada!

Joaquim ha dit...

M'estic confessant i encara no tocaré el tema literari, però certament vaig anotant a un full al marge, tot allò que sàviament en Cabré ens va presentant com a temes que un bon tafaner ha d'anar a cercar, mentre llegeix o al final del llibre. El Jo confesso n'està plegat i tan sols per això ja és imprescindible.

GLÒRIA ha dit...

A veure quan et donen l'absolució. Ja saps què llegiràs després?

Maripepa ha dit...

M'he llegit dues vegades el Joi confesso i he gaudit les dues! A més de Storioni hi ha un apila de personatges per buscar i conprovar. Estic segura que la majoria tenen un origen real. Cabré és un mestre! I tu m'has donat l'empenta per come´çar a buscar la vida dels altres personatges. Només m'ha quedat un dubte: l'última pàgina. No sé qui és l'artífex... Si vols veure el meu blog és : http://neguitdepantorrilla.blogspot.com.es/
M'ha agrdat el teu blog. El seguiré,