dimecres, 30 de novembre del 2011

SEMPRE ENS QUEDARÀ NERUDA


Pablo Neruda-fotografia info-mex
Tan se val que Pablo Neruda tingui una biografia amb zones tèrboles. Si no hagués escrit els grans poemes que li coneixem, Neftalí Ricardo Reyes hauria estat un xilè més entre milers, exercint de cònsol del seu país arreu del món.Reyes havia nascut l’any 1904 i va créixer en una estació ferroviària on el seu pare treballava. El pas furiós dels trens,  travessant els paisatges de la seva infantesa, la peculiaritat de no haver conegut la seva mare morta en néixer ell i la coneixença de l’excelsa poeta Gabriela Mitral, mestre de noies en el poble on vivia Neftalí varen ser marques suficients per impulsar a aquell noiet a escriure poesia des que tenia 10 anys. A 17 ja va publicar un llibre i, quan en tenia vint, va irrompre amb la força del tro, “Veinte poemas de amor y una canción desesperada” que, per sempre més, el varen fer famós. Com que el seu pare considerava, amb molt de seny que, Neftalí Ricardo, no podria mai viure de la poesia, el xicot va començar a publicar amb pseudònim. Seria per la història Pablo Neruda, Pablo per Paul Verlaine i Neruda per Jan Neruda.
L’escasetat de recursos econòmics va portar a Neruda a emprendre la carrera consolar. Així durant períodes de temps viu a llocs tan exòtics com Birmània i Ceilan, Singapur i Java. Del any 1934 al 1938 exerceix de cònsol a Espanya on sovinteja la companyia d’Aleixandre, García Lorca i Gerardo Diego tots ells components de la brillant generació del 27. Neruda poeta d’estil ja madur, malgrat la seva joventut, es mostra partidari d’una poesia exempta de puresa, propera a la vida quotidiana i a la immediata realitat. La seva presa de consciència social, la seva definició política el tornem més introspectiu. La seva poesia no pot obviar les guerres i la mort i pren un llenguatge fosc i hermètic.
L’any 1939 Neruda va ingressar al Partit Comunista Xilè, va defensar des del seu escó de senador, la igualtat entre els humans i la persecució governamental el va obligar a fugir a l’Argentina i a Mèxic. L’època més polititzada que,  coincideix amb un viatge per la URSS i països satèl·lits, converteix els seus poemes en instruments de propaganda. Jo acostumo a ignorar-los i em quedo amb el poeta titànic que va saber cantar la menudesa dels còdols arrossegats per l’aigua, la grandesa de les muntanyes intransitables, l’innaccessibilitat de camins massa llargs i, sobretot, amb el seus poemes d’amor que han inspirat generacions d’amants.
L’any 1971, Pablo Neruda va rebre el Premi Nobel de Literatura i l’any 1973 va ser enviat pel president xilè Salvador Allende d’ambaixador a París. El cop d’estat de Pinochet va acabar amb el somni d’un Xile socialista i segurament va precipitar també la mort del poeta, sofrent d’un càncer,  però vençut per un infart.
Pablo Neruda es va casar tres cops, primer amb una treballadora de banca holandesa de la qual se’n va separar després de tenir-hi una filleta hidrocefàlica. Més tard va ser la seva dona Delia del Carril que tenia vint anys més que ell i, finalment, Matilde Urrutia la que s’ha endut totes les flors com a companya i musa de l’artista i a la qual, ell, va dedicar centenars d’inspirades poesies.
Sí, va abraçar el comunisme,  probablement amb bona fe i es va dir que quan ajudava a fugir espanyols perseguits per Franco, solia escollir-los del partit...ves a saber. El que ja he dit abans. De Neftalí Ricardo Reyes res en sabríem, de Pablo Neruda en podem gaudir i aprendre molt. Va compondre una oda per Stalin! Molts no li han perdonat. Jo he triat ignorar-la perquè ha deixat molt més sense la màcula d’una dedicatòria com aquesta i és en aquest “molt més” que ens hem d’aturar per gaudir de valent del geni d’un artista encara no igualat.

LA REINA

Yo te he nombrado reina.
Hay más altas que tú, más altas.
Hay más puras que tú, más puras.
Hay más bellas que tú, hay más bellas

Pero tú eres la reina.

Cuando vas por las calles
nadie te reconoce.
Nadie ve tu corona de cristal, nadie mira
la alfombra de oro rojo
que pisas donde pasas,
la alfombra que no existe.

Y cuando asomas
suenan todos los ríos
en mi cuerpo sacuden
el cielo las campanas
y un himno llena el mundo.

Sólo tú y yo
sólo tú y yo, amor mio
lo escuchamos.

LXVI

No te quiero sino porque te quiero
y de quererte a no quererte llego
y de esperarte cuando no te espero
pasa mi corazón del frío al fuego.

Te quiero sólo porque a ti te quiero,
te odio sin fin, y odiándote te ruego,
y la medida de mi amor viajero
es no verte y amarte como un ciego.

Tal vez consumirà la luz de enero,
su rayo cruel, mi corazón entero,
robándome la llave del sosiego.

En esta historia sólo yo me muero
y moriré de amor porque te quiero,
porque te quiero,  amor, a sangre y fuego.

TODO EL AMOR
Neruda, Pablo
Editorial Losada S.A.
Buenos Aires, 1971
Argentina

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs sí, Glòria, sempre ens quedarà
és evident que la seva obra va lligada al temps que li tocà viure
i ell ho va fer de forma compromesa
Neruda és això, el poeta que parla de les coses pertites i el que milita en el partit comunista

rien va plus

Eduard ha dit...

Recordo que fa temps vaig llegir les seves memòries, "Confieso que he vivido", un llibre que conmou de veritat i et fa sentir una gran part de la seva experiència vital. Certament, com sempre que llegim unes memòries, cal contrastar les dades amb una biografia objectiva, i allà es veuen les famoses "zones tèrboles", les quals, en el seu cas, no jutjo insalvables, per cert.
Pel que fa als seus versos, obviament, són meravellosos. Recordo que vaig llegir per primer cop una gran antologia (la d'Austral) quan encara era molt jove. Després de tenir les meves primeres experiènces en matèria amorosa, vaig tornar-la a llegir, quasi bé d'amagat aquest cop: sonava completament diferent. Cada cop que m'he sentit feliç amb una altre persona he rellegit l'Antologia de Neruda. L'any passat vaig animar-me a comprar per separat "Veinte Poemas de Amor i una canción desesperada" per tenir-los en format complet, ja que l'antologia no els recollia totes les composicions.
Bé, és un comentari una mic absurd, espero que no soni fora de lloc.

Lapsus calami ha dit...

La realidad y el deseo -que deia Cernuda. El autor i la seua obra. La persona i els somnis. Em quede amb el desig, l'obra i els somnis. Residencia en la Tierra és un dels llibres que més ha marcat la meua vida. Walking Around, és art poètica en estat pur.

elpresley ha dit...

Magnífica tu entrada pues en en unas pocas líneas nos acercas a la personalidad de un hombre que confesaba haber vivido, y por cierto, intensamente.

Los dos poemas, como toda su obra dedicada al amor, infinitos.

Un abrazo.

GLÒRIA ha dit...

Hola Gregori Samsa!
Efectivament era un senyor del PC i un poeta de les coses petites però, compte! Ell convertia en gran el que tocava. La sorra esdevenia pols de diamant cantada per ell.
Amb afecte!

Eduard,
Em tens encantda veient que, tan jove, ja has llegit tant. I segueix que mentre tinguis llibres mai no estaràs sol.
Trobo perfecte que llegissis Neruda com a música de fons de les teves vivències amoroses. No podies triar un poeta millor.
Cap dels teus comentari és mai absurd. M'encanta llegir-te senyor Ariza!

Lapsus Calami,
Ah! Residencia en la tierra. Ga un munt d'anys que el vaig tenir a les mans en una biblioteca de províncies que no tenia servei de prèstec pels menor, com era jo llavors. Sempre més vaig recordar aquest preciós títol i sé que el vaig fullejar i vaig quedar hipnotitzada davant d'aquell lenguatge que, per mi era, un nou idioma. Vist que em dius que és un dels llibres que més t'ha marcat, el recuperaré.
Amb afecte!

Hello elpresley!
Miles de gracias por tus comentarios tan generosos. "Confieso que he vuivido" estaba, naturalmente, maravillosamente escrita pero era obligatorio cotejarla con una biografía no autorizada que nunca he sabido si existía.
Celebro también que los dos poemas te hayan gustado. Elegirlos no era ningún riesgo. Ir a Neruda cuando escribe sobre el amor es dar en el blanco.
¡Un abrazo!

José Luis ha dit...

No sé per quin motiu ens agrada tant poder admirar l'artista tant com la seva obra. Un apunt preciós.

GLÒRIA ha dit...

Gràcies, José Luis. Crec que l'obra és el més important i l'obra prové de l'artista. Una altra cosa és la persona que cal deixar apart perquè el que ens queda és el llegar artístic.

novesflors ha dit...

No coneixia la seua biografia, ni tan sols el seu nom autèntic, només els poemes d'amor. Crec, com tu, que ens hem de quedar, extraure, aprofitar i gaudir la part positiva, innegable.

GLÒRIA ha dit...

Sí, novesflors. El que hans d'importar són els seus poemes universals que ja m'imaginava que t'agradaven. Era, realment, inspiradíssim.

Alberto Granados ha dit...

Tus entradas suelen poner elespíritu a cien, pero esta se sale. Un magnífico acercamiento de a un poeta que siempre he admirado.
Yo quiero reivindicar el derecho a la contradicción (en Neruda, en ti, en mí, en cualquiera), porque contradecirnos nos hace humanos.
Como tú señalas, cometió errores. ¿Y quién no? Pero escribió una poesía inmensa y durable. Y eso no lo puede hacer todo el mundo.

AG

GLÒRIA ha dit...

Justamento lo que intento expresar en mi entrada. De Nerura nos importa la poesía como de Michelangelo la escultura. Lo demás es interesante, curioseable, tal vez criticable pero el arte que nos legan es lo que pervive. Y por supuesto, en la contradicción está lo humano...
Una abraçada!

Barbebleue ha dit...

Todavía y siempre me asombro, cual niño pequeño, cómo los poetas son capaces de proporcionarnos las herramientas para subsistir; cómo pueden forjar las llaves maestras que abren las puertas de cada individualidad; cómo nos hacen tan personales esos versos más tristes;

Y luego,en un momento desesperado, pensar que esas palabras son nuestras...

Gracias, Glòria, por humedecernos los ojos.

GLÒRIA ha dit...

Gracias a tí, Barbe. Tú, señor de tu castillo, eres también poesía. Los poetas nos enseñan a hablar nuestra lengua más íntima.

David ha dit...

La qüestió de separar l'obra de les creences i actituds de l'autor és espinosa. La temptació és de fer el que tu dius, preferir no pensar-hi gaire i dedicar-se a allò que ens commou, com els poemes magnífics que has inclòs en el teu post. Ara, a mi em costa molt oblidar segons quines fílies i quines fòbies d'alguns artistes.
Una abraçada, Glòria!

GLÒRIA ha dit...

Jo també haig de fer aquest esforç, David. M'omplo el cap pensant que el que queda per la posteritat per raó de la seva força artística és ele ha de comptar.
Quan començo a rumiar que Caravaggio era un assassí, aparco el pensament i penso: Noi, que bé pintava i ara els seus quadros pengen a les esglèsies...
Una abraçada per tu, David!