dimecres, 8 de febrer del 2012

PAUL AUSTER A L'HIVERN

Park Slope-Brooklyn-NYC, el veïnat de Paul Auster
El dia 3 d’aquest mes de Febrer Paul Auster va complir 65 anys i el mateix dia jo vaig acabar de llegir el seu últim llibre “Diari d’hivern”  que és un repàs de tota la seva vida fins avui,  nodrit de fets tan transcendents com la mort de la seva mare, el record de la seva primera esposa i el lluminós encontre amb la segona que, encara l’acompanya passats trenta anys, sense oblidar-ne altres fets de caire més lleuger i anecdòtic. Sabent en la mesura que Paul Auster valora la força de l’atzar, seria divertit fer-li saber que, sense intenció premeditada, vaig tancar el seu darrer llibre, el dia del seu aniversari i quan feia aproximadament un any que l’havia començat a escriure.
 però, aixo sí, El llibre obertament autobiogràfic es deixa llegir amb plaer i placidesa. Paul Auster ja no té, fa molts anys, aquell talent que va entusiasmar a munions de lectors fent-nos gaudir de la seva personal forma d’imaginar la vida,  reflectint-ho a través d’una sintaxis magistral i una capacitat narrativa extraordinària de la qual encara guarda molt i espero que sigui per molts anys. Els que hem seguit la seva obra desigual i sorprenent, retrobem a “Diari d’hivern” alguns dels fets que tan bé ens va explicar a “La invención de la soledad”, un dels seus millors llibres, la reflexió lúcida i madura d’un home inqüestionablement jove, sobre el món què li havia tocat viure, l’estranya mort del seu avi patern, la poderosa personalitat del seu pare, un bon jueu lluitador, estalviador i garrepa. Llegir “La invención de la soledad” em va vincular per sempre més a Auster. En el terreny de la ficció “La trilogia de Nova York” em va semblar el divertit experiment d’un escriptor que apuntava maneres mentre que “El país de los últimos días” ja era allò que se’n sol dir paraules majors, obra ambiciosa en el millor dels sentits, obra tràgica i visionària realitzada per un deixeble avantatjat de Kafka però que no s’entendria sense Kafka. També “Leviathan” em va colpir enormement perquè hi di seccionava l’amistat centrant-se en un dels seus inconvenients menys previsibles.  A partir d’aquí no puc destacar res en especial perquè Paul Auster i, sempre fent ficció, va començar a crear una literatura de caire juvenil, tova i poc convincent en la qual, sovint, deixava irresoltes situacions austerianes que en temps anteriors no se li haurien escapat o bé, les hauria deixat penjades amb voluntat evident de deixar al lector amb la mosca al nas preguntant-se què ha volgut dir-nos ara Paul Auster? I potser no ens havia volgut dir absolutament res i ens havia portat a l’hort a canvi d’oferir-nos una història impregnada d’absurds, visitada pel tedi i amb més de quatre estirabots, això sí, en una  prosa altament tensionada, de precisió quasi matemàtica. Una prosa que no s’assembla a la de ningú més.

" (...) Los miembros del club de asesinatos tienen la oportunidad de aspirar a una muerte ràpida y violenta en un futuro cercano; una bala en la cabeza, un cuchillo en la espalda, un par de manos alrededor del cuello en medio de la noche. (...)   la muerte deja de ser una abstracción y se convierte en una posibilidad real que acecha en cada momento de la vida. (...) aquellos que van a ser asesinados tienden a volverse más prevenidos, más ágiles en sus movimientos, más llenos de una sensación vital (...) Incluso muchos de ellos cambian de idea y vuelven a optar por la vida; pero esto no es nada fácil porque una vez que se ingresa en un club de asesinatos no está permitido arrepentirse. Sin embargo, si uno logra matar a su homicida será liberado de su compromiso o, si lo prefiere, contratado como asesino. Entre los más pobres, en especial hombres jóvenes, hay muchos que esperan meses, incluso años, para poder ingresar en un club de asesinatos. (...) "
Paul Auster
El país de las últimas cosas
Edhasa 1989

P.S.
Diari d'hivern" és el primer llibre que m'he comprat en línia.
Em queden més coses per dir de Paul Auster. Tornarem a tenir-lo sota l'Arbre.




19 comentaris:

Allau ha dit...

Glòria, el vaig començar a llegir fa un parell de dies. De moment em sembla agradable però bastant superficial.

Titus ha dit...

Glòria, si la trilogia de Nova York et va semblar un experiment divertit, definitivament tu i jo tenim conceptes molt diferents del que és la diversió. A mi se'm va fer molt feixuga la seua lectura.

GLÒRIA ha dit...

Allau,
Efectivament ho és. Una lectura amable i superficial per no dir directament ensopida. Però, en el meu cas, les emocions em poden i penso és Paul Auster qui escriu.

Titus,
De fet era força feixuga però alhora original. I jo era prou snob com per trobar-la divertida. Conec més gent que pensa com tu que no pas com jo, ja veus, però va ser el meu primer Auster i en té d'altres de novel·les que m'han fastiguejat molt més.
Una abraáda, Titus!

Olga Xirinacs ha dit...

Benvolguda Glòria, ets de tracte tan summament amable que les teves paraules tenen la virtut de reconfortar. Gràcies.
Suposo que com tots els tafaners literaris, vaig llegir Auster quan era la novetat de Nova York traduïda, a més feta pel·lícula: aquell xamfrà on es repetien les entrades i sortides de l'estanc...
Més que ell em va interessar la seva dona Siri H., "En lontananza", on vaig trobar joietes literàries.
Auster es va tornar diria que eixarreït, perquè la seva vigilància constant de la gent no comunicava empatia, que és un dels elements que ha de procurar tota obra d'art.
I ara, "Les coses que vaig estimar", de Siri H., no m'està resultant agradable, per bé que no he avançat gaire en aquesta lectura encara.
Per militància lectora sóc a la p. 768 del 'gran' llibre del que podríem parlar estona i que no esmento (no d'Auster ni de Siri H.), però potser l'endevinaràs. És experimental, embolica el lector i el menysté, és en molts moments banal i repetitiu i, el que a mi m'interessa no hi és: el plaer intel·lectual que pot donar la literatura.
Perdona la llargada, però és que parlant de llibres m'engresco.
M'agrada el teu bon criteri literari.

GLÒRIA ha dit...

Moltes gràcies, Olga. No sóc sempre de tracte amable, només ho sóc quan algú, com ara tu, me l'inspira.
M'agrada molt l'adjectiu "eixarreït" pel que fa a Paul Auster. I no he llegit res de Siri perquè tu ets la primera que me'n parla bé referint-te a "En lontanaza". El tindré en compte. Sempre he sospitat que potser ell té més talent literari, més destresa narrativa però ella dona continguts més interessants.
Jo, vaig acabar "el gran llibre" ja fa temps i, si no l'he oblidat, és perquè no em va agradar. El vaig trobar forçat, fictici, manierista i perillós perquè tanta parafernàlia fa que molt lector càndit es cregui que té una obra d'art entre les mans. Potser l'autor és prou bon home però no es autocrític i els seus amics, si els té, o bé l'enganyen o no saben llegir.
Ja veus si m'he engrescat jo, Olga.
Ha estat un plaer que espero es repeteixi.

Eduard ha dit...

Boníssima entrada, com totes les ens deixa "Arbre de foc". Malhauradament, no he llegit Paul Auster ni crec que pugui fer-ho fins dintre d'uns messos.
D'altra banda, jo crec que a la decadència literària de qualsevol autor, podem trobar algunes riqueses que no trobaríem a la seva època daurada; sense que per això, el període d'esplendor deixi d'ésser el més representatiu d'ell.

GLÒRIA ha dit...

Un raonament molt ben fet, Eduard. Qui ha tingut coses a dir sempre se'n guarda. Perdre imaginació no significa perdre força narrativa i capacitat per anar-nos explicant històries.
Segueix estudiant i guarda't en Paul Auster per l'estiu.
Salutacions!

David ha dit...

No n'he llegit mai res d'Auster però va ser guionista a mitges d'una pel·lícula que em va agradar molt que es diu Smoke.
A casa hi tinc la Trilogia de Nova York, però mai no trobo el moment... Ara que hi penso vaig llegir-ne un llibre fa molt de temps sobre un gos, i sincerament no em va dir gaire cosa. Tu què me'n recomanes?

GLÒRIA ha dit...

Així, superficialment, David, et faria un bon lector d'Auster o potser, a l'inrevés, diria que ell pot ser un bon escriptor per tu. En què em baso?: Jueu, amant de Kafka, progressista, honest, prosista molt notable, un bon home.
Gràcies per la confiança al demanar-me recomanació. Els meus preferits han estat sens dubte "La invención de la soledad" y "Leviathan" que no sé si han estat traduïts a la nostra llengua. "El país de los últimos días" és també un bon puntal en la seva desigual carrera.
El llibre del gos era un pal, David. I és que, per desgràcia, massa sovint, es deixa anar amb un estirabot.
Una abraçada sota zero.

David ha dit...

Moltes gràcies per les recomanacions, Glòria! Veig que tens clar de quin peu calço! Quan me n'hagi llegit algun, d'aquests llibres que esmentes, ja te'n diré alguna cosa. Una abraçada ben agraïda!

Joaquim ha dit...

Jo crec que aquest senyor és un bluf, però la meva opinió és absolutament discutible, ho reconec, a mi Auster em sembla sempre igual

GLÒRIA ha dit...

Ja en parlarem un dia, Joaquim. Ja saps que tinc molt en compte la teva opinió però no diria mai que és un bluf i sí un bon escritor per iniciar-se i fer el salt cap els grans. La prova la tens en com agrada al jovent i és que jo, que l'he anat seguint, m'adono que s'ha anat tornant un escriptor de literatura juvenil i no el pensador que prometia ser a "La invención de la soledad".
Kisses!

Anònim ha dit...

Jo no he llegit gran cosa d'Auster, amb resultat irregular:
Tombuctú no em va dir res, però com que es curtet es llegeix ràpid, i s'oblida igual de ràpid.
Brooklyn Follies em va encisar, osbre tot els seus personatges tipicament neoiorkins.
Sunset Park em va deixar regustos diversos.

GLÒRIA ha dit...

Benvingut maxaue!
Doncs encara trobo que has llegit força coses de Paul Auster i que no t'ha desagradat del tot. Ja has vist que jo insisteixo amb "La invasión de la soledad". Efectivament "Brooklyn Follies" tenia uns personatges deliciosos i la narració era encantadora com també és encisador "Mr. Vértigo" que sembla un conte juvenil però no té edat.
Salutacions!

Alberto Granados ha dit...

Te voy a confesar que Paul Auster no me convence. Sé que puede sonar a blasfemia, pero no he terminado de encontrarle el tilín a ninguno de los siete u ocho libros suyos que he leído. ¿Incompatibilidad? ¿Limitación mía? No lo sé.
Hemos enido enormes coincidencias y sonoras discrpancias lectoras. esta es una.

Por cierto, que disfrutes de tu e-reader. Yo no termino de acostumbrarme, aunque no dudo de su enorme valor práctico.

Un petó,

AG

carina ha dit...

Glòria, com celebro haver llegit el teu post, hi va haver un temps en el qual em vaig declarar incondicional de Paul Auster, amb el temps la fidelitat cap a l'autor novaiorquès va ser, per dir-ho d'alguna manera, relativa, ja que ho trobava tot poc consistent, igual, però hi ha un llibre seu, que tu no menciones (i per tant suposo que consideres menor) que m'ha acompanyat tots aquests anys: El palau de la lluna, una novel·la que parla sobre el retrobar-se, sobre el viatge vital sobre tot allò que ens fa moure i viure. Segur que ja té 65 anys? Una abraçada

GLÒRIA ha dit...

Alberto:
No me parece ninguna blasfemia tu concepto de Paul Auster. Yo le tengo una querencia de viejo amigo que cada día le exige menos calidad literaria porque ya raramente pare una obra redonda.
Nuestras coincidencias y discrepancias permitirían tertulias infinitas si Granada estuviera en la habitación del fondo.
En cuanto al e-reader, pienso exactamente como tu. Es una alternativa práctica sobretodo para evitar peso en los viajes ya sean en metro o en avión.
Un altra petó, estimat Alberto!

Quines ganes tenia de veure't per aquí, Carina!
A mi, "El palau de la lluna" em va semblar passat de voltes. No me'l podia creure i vaig decidir oblidar-lo. És cert el que diu el gran irlandès John Banville: Un mateix llibre és diferent per cada lector.
Sí, sí, té seixanta-cinc anys però, jove donzella, no t'espantis que jo no en tinc gaire menys. Si hi ha salut, d'alguna manera som joves i, sobretot, ho hem estat a consciència, al menys jo.
Una abraçada!

kweilan ha dit...

Fantàstic apunt! Algunes novel·les seues m'han agradat molt però la meu preferida és la de El país de les últimes coses. Aquesta em va sorprendre i emocionar, tb.

GLÒRIA ha dit...

És que la que dius, kweilan, és una obra major per petit que sigui el llibre. A mi em va impactar molt i el Paul Auster visionari em va fer veure com aquella societat que tan bé descriu s'assembla cada cop més a la nostra. I si no, temps al temps!