diumenge, 2 de setembre del 2012

UNA MIRADA ALS INDIS DE LA TRIBU HURON



Tòtem huron

Entrar a la ciutat de Quebec  és tenir la impressió de visitar una vella ciutat francesa. El fet d’escoltar quasi constantment la llengua de Molière no em deixava pensar que era molt lluny de casa així que la bella ciutat al costat del riu Saint Laurent no em va fer sentir mai estrangera i per fer-me amb alguna novetat, apart de visitar museus i edificis, el que més atracció em causava era acostar-me a Wendake o Wendat a uns trenta quilòmetres de la ciutat i veïnat, per excel·lència dels indis de la tribú Huron.
Afortunadament i,  com cabia esperar, les actuals famílies indies canadenques viuen sense carències, algunes riques propietàries que des dels anys 60 del segle passat varen organitzar-se amb altres tribus del país com els algonquins o els iroquesos aconseguint un tracte de igual a igual amb el govern central d’Ottawa.
Visitar el veïnat de Wendat és comprovar en quins bonics xalets viu l’indi modern del nord d’Amèrica. Al mateix temps i en una visita que no arriba ni a una hora, una guia aborigen ens explica l’aventura de les seves guerres amb els nouvinguts, la submissió als jesuïtes que els varen deixar batejats a quasi tots i la bella petita església blanca que és una prova de les seves pràctiques. No obstant i això, els indis són conscients per herència cultural d’haver estat vexats per aquells visitants anglesos i francesos que els volien imposar els seus idiomes i les seves cultures fent-los renunciar i oblidar a tot el que,  des de segles ençà, ja era seu i consistia en la seva essència més pura i natural.
Així, els Huron han guardat la parla, la fe en el xaman, certes maneres de tractar els queviures, la certesa amb l’arc i les fletxes –a manera de joc  en donen classes- i, sobretot unes habilitats extraordinàries amb les mans que els permeten conservar una rica tradició d’artistes i artesans. La fusta és exquisidament triada per ser esculpida ja sigui per fer una capçalera de llit matrimonial, ja sigui per reproduir els imponents tòtems que, com ocells estàtics, ens miren fixament,  les pells delicadament curtides en elegants colors i acabats impecables. També abunden joies de tota mena, de cuir i fusta molt personals i assequibles o de belles pedres de platja polides com ornaments de velles jerarquies, collarets i polseres de turqueses  vistoses vetades de negres arrels que ja exigeixen un dispendi més seriós.
Com que a Gatineau, vora de Mont Real, al museu magnífic que exhibeix art de les primeres nacions i art contemporani, vaig llegir aquest poema, el vaig fotografiar per portar-lo aquí. L’autora és una india de la tribu Micmac, Rita Joe molt coneguda com a activista i, a la vegada, per ser una prestigiosa poeta. El poema està escrit originalment en anglès. Jo el vaig copiar també en francés:







 
Hotel Wendat-Quebec (Qc) Canadà
I lost my talk




I lost my talk
The talk you took away.                                             
When I was a little girl
At Shubenacadie school.
You snatched it away:
I speak like you
I think like you
I create like you
The scrambled ballad, about my word.
Two ways I talk
Both ways I say,
Your way is more powerful.
So gently I offer my hand and ask,
Let me find my talk
So I can teach you about me.



J'ai perdu ma parle

J'ai perdu ma parle
la parle que vous m'avez volée
Lorsque j'étais petite fille
A l'école de Shubenacadie
Vous me l'avez arrachée:
Je parle comme vous
Je pense comme vous
Je crée comme vous
La confuse allande du monde
qui est le mien.
J'ai deux façons de parler
Avec les deux je vous dis:
La vôtre est plus puissante.
Doucement donc, je vous tends la main:
Laissez-moi rétrouver ma parle
Pour que je puisse vous montrer comme je suis 



                                                                                                                                                                                                                                                            

Museu de les Civilitzacions-Sala Gran, Gatineau, Montreal
                                                                                                  
Poema de Rita Joe, (1932-2007).  He modificat sensiblement la traducció francesa que, d'altra banda, no estava signada.
La denominació dels pobles indis no acaba de ser clara. En principi se'ls coneix com "Premières Nations". Llegeixo en algun lloc que ells prefereixen identificar-se per la tribu, la seva forma primigènia d'organització quan l'home blanc ni sospitava de la seva existència.


ONHOÜA CHETEKSE
www.huron-wendat.qc.ca
wendat@huron-wendat.qc.ca

Publications-g-c- collections pdf Tendons la main

18 comentaris:

Júlia ha dit...

Molt interessant.

Alberto Granados ha dit...

Me alegro de verte activa de nuevo. Muy curioso lo que cuentas de estos hurones y el poema sobre la lengua.
Todo me hace asociarlo a cierta conversación privada que mantenemos hace tiempo.
Bienvenida y un beso.

AG

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Ben tornada! La llengua és l'ànima d'un poble, ja ho deia la Rodoreda. Un petó.

Allau ha dit...

Molt cert, Glòria (benvinguda!), que el Quebec fa una sensació estranya amb el seu xoc de civilitzacions: una de molt familiar i l'altra d'estranya.

El Museu de Gatineau és al costat d'Ottawa (no de Montreal).

Carme Rosanas ha dit...

Ben tornada, Glòria.

No sabria dir-te ben bé perquè, les històries dels indis de Nord Amèrica sempre em commouen especialment. Aquest poema m'agrada molt. Sense la nostra parla perdem una gran part de la identitat, no podem explicar ni com som, ni el nostre món.

Una abraçada de benvinguda!

GLÒRIA ha dit...

Hola Júlia!
És un plaer veure't per aquesta casa. Gràcies per les teves paraules.

Mariàngela,
I no hi falta res en el que va dir Rodoreda. Per això vaig anotar el sentit poema amb el qual tant ens podem identificar.

Alberto:
Muy bien asociado. Por suerte no creo que tu puedas sentir lo mismo aunque sí puedes empatizar por sensibilidad. La conversación privada seguirá.
Un petó!

Allau,
Això em passa per confiar en la memòria que ja em fa el boig. Sort de tu!. Gràcies per les teves impressions que compartim així com per corregir-me l'error geogràfic.

Estimada Carme,
Deixar-nos sense el nostre mitjà natural d'expressió és un extermini cultural. Cal no perdre'n consciència com els indis que a mi també m'interessen molt.
Un petó molt fort.

Eduard ha dit...

Una descripció preciosa de com viuen els indis nord americans. Sempre he sentit que els inuits canadecs han estat més ben tractats pel govern del país que no pas els pobres indis dels Estats Units.
El poema molt senzill, pot ser gràcies a això té aquesta càrrega de significat tan potent.

kalamar ha dit...

ben tornada, Glòria
quin viatge més bonic que deus haver fet. Les reserves índies em provoquen tristor i veure els seus ossos de fusta, encara més.
Ens parlaràs de la Munro o del R Davies?
bon setembre!

Lapsus calami ha dit...

Llevar-li la seua llengua a un poble és llevar-li la seua memòria. Sembla que han estat unes bones vacances. Enhorabona. Salutacions.

Joaquim ha dit...

Hola Glòria bon dia i ben tornada.
Impossible sentir-se estrany en un país colonitzat per civilitzacions prepotents i on la meitat de la població encara no sap si és millor dir oui o yes.
Espero am delit tot el que de ben segur t'has guardat per futurs apassionants apunts.
Petons

GLÒRIA ha dit...

Hola Eduard,
El senzill poema resumeix un fet molt conegut. A diferència dels indis dels Estats Units -nordamericans ho són també els canadencs- aquests últims es van saber organitzar i negociar amb el govern d'Otawa. Actualment gestionen molta terra i molta energia elèctrica provinent dels grans llacs.
Salut!

Hola Carme!
Ha estat un viatge molt interessant, efectivament. He pogut veure grans edificis i extensions infinites de terra i aigua.
Jo també tenia aquesta impressió de les reserves índies que, pel què fa a Quebec, són urbanitzacions tan bufones com Wisteria Lane: casetes blanques unifamiliars de fusta i obra. Si no se sabés ningú creuria que allà hi viuen els indis.
Robertson Davies no m'entusiasma. Vaig llegir la trilogia i només em va agradar la primera obra. Com un tot em va semblar distreta i el considero un escriptor amb traça però em deixa força indiferent.
A la divina Munro li hauré de fer al menys dos posts però encara em falten coses per llegir-li i també vull endinsar-me en una bona biografia.
Gràcies per la confiança, Kalamarseta!

Lapsus,
Contenta de llegir-te coincidim en una cosa que molta gent no vol entendre. Han estat unes bones vacances, ja ho crec!
Salut!

Joaquim,
Jo tinc molt clar que tots saben si volen dir yes o oui. Quan fas la zona del Quebec és com si fessis França i, fins i tot, en molt productes es pot llegir: "Québec libre". Cal pensar que no són independents només per 54.000 vots...
No sé si els propers apunts seran apassionants. Els dosificaré i, de ben segur que estaran fet, com a mínim, amb ganes de distreure el personal que té a bé llegir-me.
A tu ja et donaré una conferència personal.
Un petó!

Titus ha dit...

"I speak like you / I think like you", diu Rita Joe. I diu bé, perquè la llengua és la que configura el pensament, com ja es sap, i no a l'inrevés. Per això, quan veig els esforços de determinades forces per potenciar el monolingüisme, no puc evitar pensar si no estaran més interessats en matar altres formes de pensar diferents a la seua i no altres llengües. Però igual m'estic desviant del tema, no?

pfp ha dit...

te leo y no puedo dejar de reflexionar sobre esta Torre de Babel que es la humanidad...
bienvenida Gloria, aquí de nuevo, a la sombra tu árbol

GLÒRIA ha dit...

Titus,
No et desvies gens del tema. La llengua determina el pensament en gran mesura i és símbol de que encara som vius. Per això alguns voldrien erradicar-nos-la, buidar-nos el cervell i començar a pensar en el codi invasor i invasiu.


Querida Pilar:
Y si mañana todos emplearamos un mismo idioma, con el paso del tiempo volveríamos a babelizarnos y si mañana borraramos frontera, pues igual, con el tiempo se marcarían de nuevo.
Tremendamente humanos somos.
Un beso volador.

Olga Xirinacs ha dit...

Saps explicar bé l'entorn i, el que és important, l'ànima dels pobles: m'ha agradat molt la teva síntesi forçosa del que deuen haver estat les impressions totals del viatge.
La llengua, ai...Pensa, Glòria, que pots respondre els comentaris en català, perquè si llegeixen el teu blog, és senyal que t'entenen i, a més, sempre poden recórrer a la traducció. ¿Per què canviar nosaltres, a casa nostra?
Una abraçada ben de cor.

novesflors ha dit...

Molt intyeressant.
Crec que la llengua és l'element que aglutina tots els altres que conformen la identitat d'un poble.

David ha dit...

Esborrar una llengua és una manera molt efectiva d'imposar-se. No cal referir-nos al Quebec per entendre-ho, però els pobles indis de nord i sud-amèrica en són un bon i trist exemple.
Una abraçada, Glòria!

GLÒRIA ha dit...

Gràcies Olga. Efectivament he hagut de sintetitzar però encara em queden algunes impressions que ja aniran sortint.
Em llegeixen en català i m'entenen o bé fan servir el traductor però, en aquests casos concrets, no puc evitar contestar-los en el seu d'idioma.És un vici antic propi del catalans que quan parlem la nostra llengua, demanem disculpes. De totes formes, d'uns anys cap aquí la meva coherència sobre aquest tema ha millorat molt.
Amb l'afecte de sempre, Olga!


Espero que ningú pugui mai, Novesflors. Prohibir-nos la llengua és prohibir-nos ser nosaltres.

I tant David! Això ja comença amb els indis. No obstant i, a poc a poc, recuperen i guarden els seus antics idiomes. A Canadà estan molt organitzats i han assolit una notable dignitat que, naturalment, els correspon sense discussió.
Una abraçada!