 |
| Elizabeth Taylor-Pintura sobre fotografia-Andy Warhol |
I és clar que era molt maca! Tenia una cara tan bella com irrepetible encara que li donessin el paper protagonista d'Elephant Walk a causa de tenir certa semblança amb Vivien Leigh que, escollida pel director William Dieterle, es va posar malalta.
No em causa cap plaer passejar-me per la seva vida de bellesa rutilant indiscutible i dona extravagant de costums estrafolaris que em resulta fins i tot antipàtica. Tantes pells, tantes joies, tants homes! . Diuen que era terriblement malparlada, consentida fins a la nàusea i que es passava la vida als estudis exposada als fotògrafs que –això sí que per sort- han deixat constància d’aquella cara comparable a l’aparador d’una joieria tant els seus ulls eren qui sap quines precioses pedres, i robins els seus llavis sobre el llenç del seu cutis de seda.
Sí, en canvi, que em vull passejar per tres de les seves pel•lícules –abans les pel•lícules eren de les estrelles del cinema- i recrear la dolcissima effigie de la nena a la meravellosa A place in the sun (1951) de George Stevens, director d’Allò que el vent s’endugué, així que poca broma. En aquesta pel•lícula Taylor es va haver de banyar en un llac d'aigua freda, cosa que no li convenia per causa de problemes menstruals. Es va arribar a trobar tan malament que, sempre més, els seus contractes per actuar varen mostrar una clàusula que li permetia reposar durant aquells dies. Pot ser que en el rodatge s’enamorés de Montgomery Cliff amb el qual hi va romandre amiga fins a la mort de l'actor, molt prematura. Cliff, que l’adorava i l’anomenava Bessy Mae, mai no la va requerir per altra cosa que no fos amistat però es tractava d'una amistat íntima i molt còmplice que els feia tenir secrets etílics i, qui sap si d'altres més enllà. A place in the sun basada en la novel•la de Theodore Dreiser “An american tragedy” va resultar una perla superior a la millor que Taylor s’hagi pogut penjar mai al coll. Va guanyar cinc Oscar i és una obra imprescindible per a cinèfils adults.
Amb “Suddently last summer” (1957), una obra de teatre de Tennesee Williams filmada per l’excel•lent Joseph L. Mankiewicz, vaig descobrir una Taylor amb un preciós vestidet negre i la vaig identificar amb la noia tan maca que, feia anys, havia vist, sense nom, en un calendari de Vichy Catalán. Altra vegada l’amor amb Montgomery Cliff i la lluita contra una pèrfida tia interpretada per Katherine Hepburn. Era una pel•lícula tensa i morbosa, d’un blanc i negre molt potent, on la bellíssima Liz se sentia permanentment amenaçada, i amb raó, per la mamà del seu tèrbol cosí que, quan comença la pel·lícula, ja és mort.
Acabaré amb l’estupenda “Reflections in a golden eye” (1967) de l’inoblidable John Huston que va fer de la magistral i breu novel•la de Carson McCullers, una adaptació modèlica. L’acció transcorre en un petit quarter militar on tothom es mor d’una mena d’ avorriment que combat amb sexe, begudes fortes, hípica matinal i dolor reprimit. Taylor –a qui mai vaig tenir per una bona actriu- va brodar el paper de Leonora, l’esposa d’un militar interessat pels homes i del qual ella sap venjar-se, amb intel•ligent superficialitat, ornant amb impassibles corns aquell front tan distret prestat per un hermètic Marlon Brando. Vull afegir que vaig veure aquesta pel•lícula a la televisió de Catalunya i, per tant, doblada al català i que Maria Ferranda Gil –a qui sempre he tingut per una gran actriu- donava veu a Leonora fent del treball de Taylor una obra d’art sense qüestió.
Elizabeth Taylor es va morir no fa ni quatre dies. Fou una beutat per la història.
Un ball d’enamorats per recordar en la fotografia magistral de William C. Mellor.
