JAMES JOYCE, ULISSES: MÉS MIRADES

Eccles Street, 7, Dublín, domicili de Leopold Bloom a Ulisses

Avui 16 de Juny és el dia de Bloom. Aquesta jornada que s’inspira en el camí que fa Leopold Bloom, protagonista de l’ Ulisses, a la novel•la de Joyce, va començar a celebrar-se l’any 1954 i se’n va dir Bloomsday en record del Doosmday o dia del judici.

En el capítol corresponent a Calipso, segons l’ordre d’Homer que l’autor segueix meticulosament, podem veure com inicia la jornada Leopold Bloom que, un cop vestit, surt de seguida a comprar esmorzar per a ell i la seva muller que encara roman al llit. Al senyor Bloom li agraden el ronyons de porc i se’n compra un. Quan torna a casa el posa a la paella i, mentre, porta l’esmorzar a Molly que li fa retrets i encàrrecs. De cop i volta se sent olor de socarrim i Leopold Bloom crida “el ronyó!” i torna a la cuina per veure de salvar-lo del foc. Un tros de carn socarrimada la tira al gat i la resta se la menja ell amb daus de pa que suca al plat on el tall de ronyó ben cuit va destil•lant la seva aromàtica substància. Acompanya les mossegades amb glops de te calent.

Tal dia com avui i no només a Dublín, es reuniran ulissians empedreïts o, simplement, amants del menjar, la diversió i la beguda i adaptaran la ruta que Bloom va fer a Dublín en un sol dia a la ciutat o poble on siguin.

James Joyce va exigir-se divuit estils literaris diferents, un per cada capítol. A l’ Ulisses hi trobem des de Chaucer a Dickens passant per Shakespeare però l’autor hi introdueix també el que se’n diu monòleg interior que ha tingut una influència enorme en tota la literatura postjoyciana. El monòleg interior, Joyce el copia obertament de l’escriptor francès Edouard Dujardin (1861-1949) i, en concret, del seu llibre “Les lauriers sont coupés” (1888). Joyce afegeix al monòleg interior una qualitat audaç, realista i genial presentant-nos el fil del pensament quasi tal i com és, ple de paraules inacabades, dubtes, fluctuacions, associacions interiors i exteriors, lapsus, impulsos...conformant un text gairebé irracional i alhora fascinant ja que és un calc del nostre propi discurs mental que vola sense articular un monòleg prèviament compost.

El capítol dedicat a “Nausicaa” és llegeix amb agradable tranquil•litat i, malgrat ser una mica cruel, és de bellesa colpidora. La “Nausicaa” de Joyce és Gerty McDowell , una noia jove que,  a la platja de Sandymount, tot i vestida,  s’exhibeix per a Leopold Bloom amb  voluntad de provocar-li una erecció. Ho aconsegueix però,  per qui el vulgui llegir,  em callo la sorpresa final. L’estil imita el de les revistes de moda de l’època. És polit, acurat i tan transparent com l'aire que, invisible, se sent damunt la sorra.

James Joyce va treballar set anys amb l’Ulisses. Del 1914 al 1921 hi va posar el cap i el coll durant deu hores diàries. Sempre tenia al costat diccionaris de rimes, mapes i directoris de carrers de Dublín així com una història de la ciutat escrita per Gilbert. Molt sovint escrivia als amics perquè li confirmessin quants esglaons tenia una determinada escala, on acabava aquell edifici i quina distància hi havia d’una botiga de queviures a una casa. En aquesta labor gegantina també hi col•laborava molt la seva tia Josephine a qui mai li'n va donar les gràcies i que, a més a més, no va entendre, de cap manera, el llibre del seu original nebot.

A més a més de Molly Bloom l'Ulisses presenta altres figures importants com l'imprescindible Stephen Dedalus, alter ego de Joyce i deliciós narrador de Retrat de l'artista adolescent. Leopold és a Ulisses com Stephen és a Telémac. Trovar-se els crearà una identificació paternofilial.
El capítol final, Penèlope, consta de vuit paràgrafs sense puntuar. Segueix el pensament de Molly Bloom mentre agafa i no agafa el son. Fluctuen les paraules en el cap, es repeteixen les històries que s’explica en un vaivé somnolent i, alhora, exultant de records plens de sensualitat. L’última paraula pensada és Sí. L'última del capítol i l'última del llibre.

A Ulisses, James Joyce va emprar noms de persones de Dublín així com llocs reals alguns dels quals encara es poden visitar. Dublín no seria la mateixa ciutat sense el llibre de Joyce i encara que, no tothom l’hagi llegit, els dublinesos saben que existeix i se’l recorda molt sovint marcat en pedra o ferro. James Joyce deia que ell tenia totes les paraules de la llengua anglesa i que només li calia posar-les per ordre. La seva influència ha estat descomunal perquè ha arribat, fins i tot, a aquells que no l’han llegit mai tant va transcendir en l’idioma anglès. Novel•les com Berlín Alexanderplatz d’Alfred Döblin, Manhattan transfer de John dos Passos i Sota el volcà de Malcolm Lowry són mostres fefaents del poder de l’Ulisses. Cada país d'Europa va desitjar un Ulisses.

Aquest escrit que sortirà quan faci anys que Leopold Bloom, el 16 de juny de l’any 1904, encara dormia al número 7 d’Eccles Street, a Dublín, està dedicat a tots els homes que com ell simbolitzen l’amor, la pau i la bondat.

Fotografia: Phil Philips, professor d'Arqueologia de Harvard, 1950-www.rosenbach org.