A PROPÒSIT DE TRIESTE

Estació Cetral de Trieste

Jo que mai no he estat a Trieste, sovint penso en la estranya força que desprèn el seu nom  i, a continuació, el pronuncio en veu alta. De forma quasi màgica, el seu so actua com un senyal que tot seguit farà esclatar una tempesta suau d’idees associades al món de l’escriptura, tan estimat per mi.

L’any 1907 el jove irlandès James Joyce junt amb la seva dona Norah Barnacle recalen a la ciutat de Trieste on l’encara desconegut autor de l’ Ulisses comença a donar classes de la seva llengua a l’acadèmia Berlitz. El mateix any, un home de nom Ettore Schmitz, necessitat d’aprendre anglès,  contracta a Joyce en qualitat de professor particular. Ambdós inicien una amistat que durarà mentre visquin. I no només això: Ettore Schmitz encoratjarà a Joyce a publicar un recull de contes titulat Dublinesos que, amb grans dificultats, degudes a la censura de l’església catòlica irlandesa, Joyce veurà finalment imprès l’any 1914. I més: En la persona d' Ettore Schmitz, vista per Joyce, hi començarà a respirar i a prendre forma el bondadós jueu convers Leopold Bloom, l’heroi quotidià de l' Ulissses, perquè Ettore Schmitz era també un jueu convers i un ser paternalment afectuós amb aquell Stephen Dedalus encara inconegut que era el genial irlandès. L’esposa de Ettore Schmitz es deia Livia Veneziani, la meitat del nom de l’esposa de Finnegan de El despertar de Finnegan,  Ana Livia Plurabelle, tot i que aquest nom, Livia, s’agermana també amb el de Liffey, el riu que travessa Dublín en un dels milers d'associacions verbals i jocs de paraules que James Joyce feia amb la seva inventiva portentosa.

A l’edat de 62 anys, Ettore Schmitz, animat pel seu amic Joyce, publica un llibre d’importància notable: La consciència de Zeno que, avui dia, està considerat ja un clàssic i que va ser editat per primer cop l’any 1923. Però Schmitz que, tímidament, havia escrit i publicat de més jove, ho feia amb el pseudònim d’Italo Svevo. És curiós remarcar que La consciència de Zeno va ser un llibre cabdal per un altra escriptor, l’uruguaià Mario Benedetti que, quan l’any 1950, va descobrir Italo Svevo, va aconseguir definir el seu, fins aleshores, difús estil. El vincle d’amistat entre Joyce i Svevo va portar a Benedetti a titular Montevideanos, un dels seus més encantadors reculls de contes,  en record del joyceà Dublinesos.

Però Trieste no en va tenir prou amb un nadiu com Svevo ni tampoc amb un nouvingut com Joyce. El gran poeta Rainer Maria Rilke va trobar al castell de Duino, al bell costat de Trieste, el lloc idoni per escriure les seves canòniques Elegies sota la protecció de la princesa Thurn und Taxis. Hi ha a Trieste, al menys, dos escriptors més de vital transcendència: Umberto Sava, un altra gran poeta i el professor germanista Claudio Magris, autor de novel•les tan prestigioses com és ara El Danubi.

P.S.

Últimament dec haver pronunciat amb tanta fe el nom de Trieste que l’atzar m’ha convidat a anar-hi. Ho provaré amb altres llocs que també m'interessen a veure si em torna a funcionar la màgia que m’agrada trobar en el flux  de la vida quotidiana i de la qual, vosaltres, estimats llegidors, en formeu part.

Guardava feia temps aquest escrit i ara he sabut per què.

Fotografia: Creative Commons/Dantadd