 |
| Montserrat Roig |
M’adhereixo al record que la
comunitat blocaire catalana dedica a la escriptora Montserrat Roig que el dia
10 d’aquest mes de Novembre farà vint anys que va morir.
Atès que des dels blocs ja s’ha
parlat abastament de l’obra de Montserrat Roig, jo solament hi afegiré que vaig
llegir totes les seves novel·les amb puntualitat suïssa, molla encara la tinta
sobre el paper blanc. Malgrat el puntual seguiment mai vaig ser capaç de sentir
el més mínim entusiasme per la literatura de Montserrat Roig. Assedegada com
estava de llegir escriptors joves en llengua catalana, m’adonava amb recança, que jo era totalment refractària a les
històries que m’explicava i a la seva prosa impersonal. Vaig valorar molt un llibre que no m’he
atrevit mai a llegir “Els catalans als camps nazis”. Per aquesta duríssima
tasca d’investigació i posterior escriptura, Montserrat Roig es guanyà nom i prestigi per la nostra història.
El seu feminisme era suau, molt
femeninament contradictori. Quan l’entrevistaven i ella criticava el masclisme
imperant, sempre s’ho feia venir bé per parlar de les seves cames dient que els
editors no hi veien més enllà quan, en els seus inicis, picava portes, lluint minifaldilla, buscant ser publicada. Aquells homenassos de despatx fosc i atapeït de
llibres, fins i tot, li havien suggerit que deixés l’escriptura
perquè amb aquelles cames no li caldria treballar. Si ella ho deia, jo me la
creia però ho deia molt sovint. Clarament criticava però també presumia. Hi ha
homes capaços d’això i més. Cert és que
les seves extremitats inferiors eren superiors, no en va eren titllades com “les millors cames
del P.S.U.C.”. Francisco Umbral, legítim amant dels cossos gloriosos, va
qualificar les cames de Montserrat Roig de violins Stradivarius. Tot això
estava prou bé. A quina dona no li agraden les floretes malgrat el censurables
comentaris d’algun editor? Però, llavors a què venia la fèrria militància
feminista si quan no esmentava les cames, explicava que feia més de metre
setanta? . Jo, jove i menys flexible que ara, trobava del tot incoherent la
lluita de Montserrat Roig contra l’opressió masclista que semblava basar-se en
frivolitats com ara la gravetat de les lloances que rebia. I, així de passada,
et recordava els seus atractius per si t’havien passat per alt o no hi havies
donat la importància que, segurament, ella els donava.
Quant em vaig assabentar que
estava malalta em va saber molt greu i més quan es va confirmar que el
pronòstic no feia esperar res de bo. Pocs mesos després de la trista notícia,
Montserrat Roig i jo estàvem ingressades al mateix pis d’una clínica de
Barcelona. De la seva cambra a la meva hi devia haver quatre o cinc portes. De
vegades sortia a donar un vol pels passadissos i llegia el seu nom en passar davant
de la porta de la seva cambra. Quan tornava a la meva, curiosament llegia el
meu de nom com si una germanor espontània i muda ens hagués unit en aquell lloc
i hagués quedat escrit potser per recordar-ho ara. Més d’un cop, ambdues, fumadores, coincidíem al costat de l’ascensor
on hi havia aquells cendrers com tubs. Ambdues parlàvem amb els nostres
acompanyants. A fi de que no se sentís escrutada, jo l’anava mirant de tant en
tant i de cua d’ull. Era una dona alta i portava un exòtic quimono oriental
molt adient en aquella contrada on dominaven les asèptiques bates dels metges i
les infermeres. Montserrat Roig es recolzava a la paret i fumava amb posat
negligent. Mai no somreia. La seva seriositat arribava a fer mal.
Un dia la vaig veure vestida
de carrer i amb una bossa a la mà. Marxava acompanyada d’altra gent. Deixava la
clínica. Va prémer el botó de l’ascensor
i jo vaig pensar se’n va, se’n va, i vaig fer dues passes grosses fins a ser davant d'ella.
-Ets la Montserrat Roig, oi?
-Sí –va contestar, sempre
seriosa.
-Puc fer-te un petó?
-Sí –va concedir mirant-me
els ulls de forma indesxifrable.
I li vaig fer el petó. Un
petó a la galta que mai no oblidaré perquè ella se n’anava. Se n’anava i
ambdues ho sabíem.
Tot plegat un cop baix.
Fotografia: catalanfilmsdb.cat
