Com que avui no se m’acudeix gairebé res penso en un dels músics que més m’agrada d’aquest món: Astor Piazzolla. D’ell he portat Oblivion o, el què és el mateix, Oblit. Déu ser que m’he oblidat de quasi tot si només sóc capaç d’escriure quatre ratlles.
De Piazzolla en puc parlar de memòria i amb un desordre que ningú és mereix però així venen avui les coses.
L’excel•lent músic argentí va néixer a Mar del Plata el dia 11 de març de 1921. Nonino, el seu pare li va regalar el primer bandoneó quan Astor tenia vuit anys. La família vivia a Nova York on el jove Piazzolla va començar de seguida a estudiar música. Amb els anys va ser deixeble d’un pianista hongarès, Bela Wilda que havia estat deixeble de Rachmaninoff. Recordo també que els Piazzolla varen tornar a Buenos Aires el 1936-aquest any, per desgràcia, és de bon recordar-i a la capital, Astor Piazzolla va seguir els seus estudis freqüentant entre d’altres el mestre Alberto Ginastera. Mentre, Astor Piazzolla havia format part de diversos conjunts fins a esdevenir l’arranjador d’ Anibal Troilo, director d’una de les grans orquestres argentines de l’època. Un dia, Astor Piazzolla va guanyar un premi que consistia en una beca per anar a estudiar a París, amb Nadia Boulanger, la gran educadora musical d’aquell moment. A París, Piazzolla va prendre la decisió de deixar el tango i dedicar-se a la música coneguda com clàssica. Boulanger va ser crucial quan, sabent-lo compositor, li va demanar que interpretés per ella amb el bandoneó. Piazzolla no es va fer pregar i quan Boulanger el va haver escoltat li va dir més o menys: “Astor, les teves partitures clàssiques estan ben escrites però la teva essència, el cor de la teva música està en el tango”. Piazzolla, amb molt bon criteri, se la va creure i va tornar a Buenos Aires i, més tard, a Nova York on va seguir estudiant obsedit en la lluita per obtenir un so únic que el distingís de tothom. Va treballar molt i va assolir el seu objectiu ja que és difícil confondre a Piazzolla tot i que, en bona lògica, li han sortit milers de seguidors.
Astor Piazzolla era un entusiasta de Bach però també li agradaven molt Bartok i Stravinsky. Va rebre moltes crítiques dels puristes del tango que trobaven les seves composicions imballables. Ell mateix va intentar una fusió tango i jazz que no va fer fortuna i va ser molt autocrític amb el seu fracàs. La primera vegada que es va interpretar música de Piazzolla amb caràcter simfònic va ser l’any 1953 a Buenos Aires. Tot i que l’aconteixement no se celebrava al Teatro Colón, els assistents es varen escandalitzar de que un bandoneó formés part d’una orquestra seriosa i dedicada a la música clàssica com era l’ Orquesta Sinfónica Radio del Estado. De fet fins l’any 1972, la música de Piazzolla, amb ell mateix al bandoneó, no va ser interpretada a l’esmentat Teatro Colón, seu de l’òpera de Buenos Aires.
Piazzolla va tenir uns últims anys pràcticament gloriosos, honorat per tothom, vivint a Itàlia un temps, recalant a París, tornant a Buenos Aires. I sempre fent música, tocant, o investigant sobre les veus instrumentals. Grans intèrprets han volgut tocar la música de Piazzolla: Hi ha la seva compatriota, la superba pianista d’origen català Martha Argerich, l’excel•lent violoncelista Yo Yo Ma, el magnífic violinista Gidon Kremer, el gran Baremboim dirigint i al piano. I no n’hi ha per menys perquè en la música de Piazzolla hi sonen grans músics de tots els temps continguts en un de sol i únic: Ell. Piazzolla té compostes més de 1000 obres...entre elles hi ha la bellíssima “Ciao Nonino” escrita en morir el seu estimat pare, “Le Grand Tango” dedicada l’any 1982 al gran violoncel•lista Mstislav Rostropovich i la que he portat, "Oblivion" que, enigmàtica, lenta, sincopada, rellisca sobre la pell que, seduïda, escolta. Per mi és una peça única com ho és el seu creador.
Recordava més coses del compte. He començat a escriure i la memòria ha vingut. He confrontat les dates...i les dades, és clar. Feia poc que havia llegit una breu biografia de Piazzolla i recordava coses però són més les que em deixo.
Astor Piazzolla no es va morir mai. Ni a Buenos Aires ni enlloc. Fotografia: Pintura de Nicolás Pallavicini: Anatomía del paisaje.
Video de rocketsfan28: Oblivion interpretada per GIDON KREMER i la Kremerata Baltica dirigida per Rolf Gupta.