DACHAU, DACHAU

El treball us farà lliures-Porta del camp de concentració de Dachau

Dachau és una ferida que hauria de sagnar fins a la fi dels temps. El seu nom es pronuncia carregant l’ accent a la primera síl•laba amb la boca resoltament oberta d’una fera que, ja de lluny, ens amenaça decidida i ferotge. La ch es converteix en una jota hispànica que talla com un ganivet. El so és exactament Dàjau llegit en rigorós castellà.  Dachau és un barri de Munic i , en arribar-hi amb el tren de rodalies, es presenta fresc i exuberant com el que devia haver estat a principis del segle XX, un poble d’estiueig inqüestionablement encantador. Belles cases de teulats inclinats i avets blavosos li confereixen un confortable aire de repòs i pau que rememora els elegants ambients de balneari tan característics del centre d’ Europa. 

Crematorium-Fotografia g.a.p.

Però quan jo hi vaig anar –fa pocs anys- ja era un racó estigmatitzat per la pétrea i vetusta presència del camp de concentració que porta el mateix nom del lloc: Dachau.

Tenia previst passar-hi poques hores i va ser quasi una jornada. Primer de tot, a l’estació, no vaig veure el cartell que anunciava un autobús cada mitja hora i que et desplaçava gratuïtament fins a l’entrada del què en llengua alemanya se’n diu lager. Em va tocar caminar i preguntar a gent que, en justícia, ja es deu haver cansat fa anys d'escoltar sempre els visitants fent la mateixa, incòmoda pregunta. Curiosament el dia acompanyava el dol i una boira que hauria pogut ser fum va mantenir-se damunt dels visitants com un sinistre sostre.

Dachau havia estat durant molt anys una fàbrica de municions però el 1933, primer any de govern nazi, a l' Alemanya nazi ja hi començava a sobrar gent i calia empresonar-la només pel fet –per exemple- de alguns haguessin deixat de pagar el rebut del lloguer. Amb el temps i, com és sabut per tots, es varen anar obrint molts més camps arreu del cada cop més ampla territori que Adolf Hitler anava dominant i el referent era, naturalment, Dachau, camp pel qual hi varen passar 200.000 presoners entre polítics i jueus en majoria més gent d’ètnia gitana, homosexuals, capellans i republicans espanyols en un nombre també important però menor.

A Dachau hi varen morir 25.000 persones a causa de malalties,desnutrició i suïcidi. A principis de 1945 una epidèmia de tifus va fer 10.000 morts. A Dachau vaig visitar la sala preparada per gasificar presos, si els governants així ho decidien,  i també el punyent crematori. Ambdues peces no varen ser mai utilitzades . Dachau matava fent treballar sense pietat. D’aquest camp en depenien 10 més i un eficient servei de transport traslladava presoners a i d’altres camps. La indústria de la mort en massa requeria grans esforços. Calia convertir en roba els cabells dels difunts, en carteres i bosses les seves pells. El castell de Hartherm , no gaire lluny de Linz, era un dels subcamps de Dachau i servia per fer experiments mèdics. Obligaven a veure només aigua salada. Enviaven descàrregues elèctriques a diverses parts del cos a fi de veure la reacció del que per ells era només un animal. Allà s'hi varen comptabilitzar més de 2.500 morts. 

Recordo molt bé la distribució d’aquell espai mortífer: L’àrea del camp pròpiament dit, formada per 32 barracots, un d’ells destinat també als experiments mèdics. Els barracots són, actualment, reconstruccions d’aquells forats plens de jaços de palla que, obligatòriament, havien de guardar una estricta línia recta. Dos presoners mantenien un cordill tensat de cap a cap de barracot. Si un dels jaços sobresortia o,  a l’inrevés,  l’havien d’adreçar fins a assolir la perfecció geomètrica que tan fascinat tenia a aquell exèrcit consagrat al pànic. Davant dels barracots hi ha l’esplanada on, a trenc d’alba, es feia el recompte diari dels malaurats presoners. Cada matí. I, un per un. Si el comptable s’equivocava,  calia reiniciar el control. Vaig mirar incrèdula les set torres de control que voltaven el camp, set monstres a l’aguait, unides per un sòlid mur que es tancava amb una porta de ferro electrificat on s’hi podia i s’hi pot llegir: ARBEIT MACHT FREI o, el què és el mateix: EL TREBALL US FARÀ LLIURES.

El recompte diari a l'Appellplatz-Fotografia del document g.a.p.

L’immens edifici que havia estat el bunker, on residien els nazis encarregats de custodiar el camp,  és ara un gran museu històric tan esfereïdor com interessant. Perquè s’ha de saber. Tothom ha de saber què va passar no fa tants anys. Creieu-me, hi ha gent que ja no se’n recorda d’aquell holocaust perpetrat en el nostre continent, gens lluny de casa nostra.

Vull tenir un últim record per la sala on hi havia els retrats dels republicans espanyols. La gent que havia fugit de la dictadura franquista. Sortir del foc per anar a les brases. Això, irònicament, va ser el què els va passar.  També em va commoure comprovar, mitjançant documents fotogràfics, com agents nazis es presentaven a les caravanes dels gitanos i, a punta de canó, els feien pujar en un dels trens de la vergonya, un tren d’aquells que tornaria de vuit i silenciós travessant les llargues, tristes nits d’ Europa. Hi ha també una sala dedicada als homosexuals. Una estrella de sis puntes feta de marbre rosa és un oferiment de Siena, la ciutat que ha donat nom a un color rosa.

El 29 d’Abril de 1945 les tropes aliades varen alliberar el Konzentrazionslager (KZ) de Dachau. Varen sortir-ne 32.000 supervivents.

No n'havia escrit mai res d'aquest malson. En l 'Holocaust no solament jueu hi penso des de que en tinc consciència. Descubrir-lo va ser la primera sensació de terror que vaig sentir quan encara era una nena. I la nena que vaig ser se'n recorda sovint i amb intensa basarda.

MAI MÉS.

Fonts: http://www.kz-gedenkstaette-dachau/
           http://philip.greenspun.com/bp/Dachau

MAR DE PEDRA

Oda a Girona

Núvia dels meus vint anys, quin malfat passa en els teus murs,
que l'herba s'hi marceix i  cova un malestar en cada passa
que l'odi sotja i la traïció engoleix?

Miquel de Palol Felip (1885-1965)

Tingueu dies de pau. Tornaré!

Fotografia: GIRONA, pintura de Josep Perpiñà 

JURA'M

JURA’M
Pensant en Mercè Rodoreda

Cosia a preu fet, i es passava la vida en una habitació petita d’aspecte ennuvolat. Treballant a màquina i a mà, sempre rodejada del que ella en deia despectivament, els animals, s’anava esmunyint el seu temps de dona sola en un inútil degoteig.. Ningú no es podia imaginar que cosir pells preuades fos tan absolutament fastigós. Cada setmana li duien del taller les peces perfectament tallades amb el seus folres de setins i rasos. Textures fugisseres de l’agulla s’escapolien de les seves mans expertes i lliscaven com un líquid pesat. Aixó és com voler cosir l’oli, pensava tot sovint. Ah! I quin martiri quan treballava amb l’animal a sobre, i milers de pels se’n desprenien cobrint•li la bata, el terra, els estris de l’ofici, l’aire. Tot. El pitjor, però, venia quan li tocava tallar trossos sobrers que com una sinistre munió de cucs peluts, reposaven a terra semblant a una plaga adormida arran dels mobles, a sota la cadira, al voltant de la màquina de cosir, brillants i gruixuts, a punt d’atacar en qualsevol moment.

Només una vegada havia gosat emprovar-se un d’aquells abrics de luxe. Havia estat al principi de cosir-los a casa, ja que abans, al taller, mai no s’hauria atrevit per por de ser la riota de les companyes o de rebre algun crit de l’amo Era una bella peça de visó que espetegava en una gradació de tons de foc que anava del castany mes torrat al ros del blat madur. No havia pogut vèncer les ganes de posar-se-la i veure’s al mirall. Incapaç d’enganyar-se, havia dedicat una rialla amarga com una ganyota al seu capet d’ocell emergint d’aquell coll majestàtic i al parell de boixets que tenia per cames, que sortien del baix de l’abric com els minsos, vells petges d’un moble abandonat.

Havia lluitat en va per contra aquell record agre S’havia castigat pensant que mai no s’hauria d’haver posat una peça que tocava estrenar a una dama de llinatge, però el reflex del mirall persistia en la seva ment amb el dolor d’una nafra mal curada i el regust del fracàs. ¿I si ara que portava els cabells ben tallats i sabia pintar-se, s’arreglava i es posava l’abric destinat a la senyora Cendrós i que no li recolliria fins a l’endemà? Tenien la mateixa talla , i el model exclusiu que ella havia cosit amb desig disfressat de fàstic i menyspreu, semblava esperar-la tan càlid i planer com si fos seu.. Li estaria molt bé sobre el vestit que havia portat pel casament d’un nebot, amb les sabates negres i lluents i el moneder de festa. Les sis de la tarda. Es va canviar de pressa. Va escampar amb un pinzell, coloret a les galtes i es va resseguir els llavis d’un rosat de gerani discret. No guardaven memòria d’amor els seus llavis eixuts i se’n dolia. I es va posar l’abric de la vella i odiosa Cendrós, que creia tapar amb pells i pedreria, el seu perfil de garsa, i les seves cuixetes de pollastre famèlic. Ella també hauria pogut fer goig ,casada amb un ricatxo! Però a ella, la vida li havia donat agulla i fil i encara gràcies. Amb la complicitat de la penombra, es va veure al mirall del rebedor Va somriure a la dama elegant que li feia l’ullet empenyent-la a sortir. S’esfumava la patètica imatge del passat.

 Aniria a Pedralbes en taxi Passejaria una estoneta i potser soparia en algun restaurant escaient. I després es faria portar a casa en taxi, la vella ventafocs.

En aquell instant va sonar el telèfon. Era la veu nasal i el to engolat de la Laura Cendrós..La seva falsa senzillesa. Tenia ja l’abric a punt? Perfecte. Un quart i el passava a buscar. L’estrenaria al vespre. Gràcies. Va penjar avergonyida mentre el visó li lliscava endarrere, per l’esquena, pels braços i queia a terra desmaiat. A rabioses puntades de peu el va empènyer fins al cosidor. Desprès el va collir, el va abraçar i besar com una posseïda. El va penjar i mentre raspallava aquell immens i voladís ventall de plomes d’or, va sentir el timbre de la porta. Animal, tens la mestressa aquí! Jura’m que no li’n diràs res de la nostra aventura.


G.A.P.

Fotografia: Old Maid, obra de Liz Craft en bronze
                    www.virginia.edu/.../artists/craft_I/index,html

ASTOR PIAZZOLLA: OBLIVION

Com que avui no se m’acudeix gairebé res penso en un dels músics que més m’agrada d’aquest món: Astor Piazzolla. D’ell he portat Oblivion o, el què és el mateix, Oblit. Déu ser que m’he oblidat de quasi tot si només sóc capaç d’escriure quatre ratlles.

De Piazzolla en puc parlar de memòria i amb un desordre que ningú és mereix però així venen avui les coses.

L’excel•lent músic argentí va néixer a Mar del Plata el dia 11 de març de 1921. Nonino, el seu pare li va regalar el primer bandoneó quan Astor tenia vuit anys. La família vivia a Nova York on el jove Piazzolla va començar de seguida a estudiar música. Amb els anys va ser deixeble d’un pianista hongarès, Bela Wilda que havia estat deixeble de Rachmaninoff. Recordo també que els Piazzolla varen tornar a Buenos Aires el 1936-aquest any, per desgràcia, és de bon recordar-i a la capital, Astor Piazzolla va seguir els seus estudis freqüentant entre d’altres el mestre Alberto Ginastera. Mentre, Astor Piazzolla havia format part de diversos conjunts fins a esdevenir l’arranjador d’ Anibal Troilo, director d’una de les grans orquestres argentines de l’època. Un dia, Astor Piazzolla va guanyar un premi que consistia en una beca per anar a estudiar a París, amb Nadia Boulanger, la gran educadora musical d’aquell moment. A París, Piazzolla va prendre la decisió de deixar el tango i dedicar-se a la música coneguda com clàssica. Boulanger va ser crucial quan, sabent-lo compositor, li va demanar que interpretés per ella amb el bandoneó. Piazzolla no es va fer pregar i quan Boulanger el va haver escoltat li va dir més o menys: “Astor, les teves partitures clàssiques estan ben escrites però la teva essència, el cor de la teva música està en el tango”. Piazzolla, amb molt bon criteri, se la va creure i va tornar a Buenos Aires i, més tard, a Nova York on va seguir estudiant obsedit en la lluita per obtenir un so únic que el distingís de tothom. Va treballar molt i va assolir el seu objectiu ja que és difícil confondre a Piazzolla tot i que, en bona lògica, li han sortit milers de seguidors.

Astor Piazzolla era un entusiasta de Bach però també li agradaven molt Bartok i Stravinsky. Va rebre moltes crítiques dels puristes del tango que trobaven les seves composicions imballables. Ell mateix va intentar una fusió tango i jazz que no va fer fortuna i va ser molt autocrític amb el seu fracàs. La primera vegada que es va interpretar música de Piazzolla amb caràcter simfònic va ser l’any 1953 a Buenos Aires. Tot i que l’aconteixement no se celebrava al Teatro Colón, els assistents es varen escandalitzar de que un bandoneó formés part d’una orquestra seriosa i dedicada a la música clàssica com era l’ Orquesta Sinfónica Radio del Estado. De fet fins l’any 1972, la música de Piazzolla, amb ell mateix al bandoneó, no va ser interpretada a l’esmentat Teatro Colón, seu de l’òpera de Buenos Aires.

Piazzolla va tenir uns últims anys pràcticament gloriosos, honorat per tothom, vivint a Itàlia un temps, recalant a París, tornant a Buenos Aires. I sempre fent música, tocant, o investigant sobre les veus instrumentals. Grans intèrprets han volgut tocar la música de Piazzolla: Hi ha la seva compatriota, la superba pianista d’origen català Martha Argerich, l’excel•lent violoncelista Yo Yo Ma, el magnífic violinista Gidon Kremer, el gran Baremboim dirigint i al piano. I no n’hi ha per menys perquè en la música de Piazzolla hi sonen grans músics de tots els temps continguts en un de sol i únic: Ell. Piazzolla té compostes més de 1000 obres...entre elles hi ha la bellíssima “Ciao Nonino” escrita en morir el seu estimat pare, “Le Grand Tango” dedicada l’any 1982 al gran violoncel•lista Mstislav Rostropovich i la que he portat, "Oblivion" que, enigmàtica, lenta, sincopada, rellisca sobre la pell que, seduïda, escolta. Per mi és una peça única com ho és el seu creador.

Recordava més coses del compte. He començat a escriure i la memòria ha vingut. He confrontat les dates...i les dades, és clar. Feia poc que havia llegit una breu biografia de Piazzolla i recordava coses però són més les que em deixo.

Astor Piazzolla no es va morir mai. Ni a Buenos Aires ni enlloc.


Fotografia: Pintura de Nicolás Pallavicini: Anatomía del paisaje.
Video de rocketsfan28: Oblivion interpretada per GIDON KREMER i la Kremerata Baltica dirigida per Rolf Gupta.

EL FLORIAN DE VENÈCIA : HISTÒRIA, RECEPTA, MÚSICA

Visitar Venècia és sobretot embadalir-se davant d’una ciutat vella i humida que s’alça sobre una mar en la que, a poc a poc, s’hi va enfonsant com si l’aigua, rancuniosa, reclamés l’espai que li va ser robat per aixecar-hi un indret únic que un poeta en va dir Somni fet pedra. Un cop ja integrats en la inquietant geografia de Venècia, un cop ja visitades unes quantes esglésies i palaus, hem de pensar en prendre una copa o en menjar en gran estil encara que només sigui aquell dia i els altres anem sobrevivint de les pizzes i pastes que, a preus indecentment exagerats, ofereix la ciutat de les gòndoles.

Un dels suggeriments més interessants és, sens dubte, el Caffè Florian, el més antic d’Itàlia ja que es va construir l’any 1720 sota les voltes elegants de la Piazza San Marco. Quan es va inaugurar portava el nom de Caffè alla Venezia Trionfante però, atès que el seu propietari es deia Floriano Francesconi, els parroquians, tant italians com estrangers, en deien el Floriano o el Florian. I el nom va fer tanta fortuna que perdura encara, com el mateix cafè, 189 anys desprès de la seva construcció.

El Caffè Florian va començar per ser un local amb dues sales i sense les vidrieres que ara el caracteritzen. L’èxit va fer que encara en vida del Signore Floriano s’hi afegissin dues estances més però el cafè no pren la seva celebrada forma actual fins el 1858 quan l’hereta el besnét del fundador, Antonio Francesconi i el ven als senyors Porta, Pardelli i Baccanello que decideixen restaurar-lo sense escatimar-ne les despeses. L’arquitecte Ludovico Cadorin s’ocupa de convertir un local agradable en un centre opulent i amb vocació per la prosperitat. Així s’hi comencen a afegir més sales i cadascuna d’elles és decorada, sempre seguint les pautes que marca l’arquitecte, per pintors i artesans d’enorme vàlua. La Sala degli Uomini Illustri exhibeix els retrats de venecians de renom tals com el dramaturg Goldoni, en Marco Polo i en Tiziano entre d’altres. La Sala del Senato, per exemple, es decora amb panells que mostren el món de les arts i les ciències. La Sala Cinese i la Sala Orientale es caracteritzen per l’exotisme de les seves pintures: dones lleugerament vestides, amants apassionats. La Sala delle Stagioni o Sale degli Specchi té com a motiu pintures de dones representant les quatre estacions. Finalment la Sala Liberty, la més moderna ja que es va afegir als inicis del segle XX, està decorada per miralls pintats a mà i un terra sumptuós de fusta noble.

L’any 1893 el Florian esdevé seu de l’Esposizione Internazionale d’Arte Contemporanea coneguda avui dia com la Biennale di Venezia . Joves artistes del nostre temps exposen la seva obra a les diverses sales del cafè. La Sala degli Uomini Illustri fa espai, l’any 2003, a deu retrats de dames venecianes, també il•lustres, tasca que porta a cap la coneguda artista d’avantguarda Irene Andessner.

El Caffè Florian va ser un dels primers locals públics que va permetre l’entrada a les dones. La seva parròquia de tarannà culte i liberal va portar-hi figures com Casanova, Goethe, Lord Byron i, més tard, Marcel Proust.

Si anar a sopar al Florian suposa una despesa important –es paga la envernissada antiguitat, la fama i la ciutat de Venècia- també és veritat que de l’abril fins a l’octubre es pot passar prenent un cafè o una copa a la bella terrassa de la Piazza San Marco. Un cafè o una grappa o, per què no, ambdues coses? mentre un quintet de corda ens ofereix Vivaldi. És un acte turístic, innegablement tòpic però, a parer meu, paga la pena i molt.

Com que per informar-me amb certa precisió i poder escriure un post digne he entrat a la pàgina de l’indret que ens ocupa, he vist que hi havia penjada la recepta del mes. Us la deixo i bon profit. No oblideu que ja fa gairebé cent aquesta frase noranta anys, a Venècia, es pronúncia sovint en tots els idiomes: Anem al Florian? Aneu-hi, doncs.

La Recepta del mes

Caneló d’albergínies

4 porcions
Ingredients:
Albergínies, 400 gr.
Formatge fresc tipus Cortosino o Crescenza, 320 gr.
Alfàbrega, 50 gr.
Salsa de tomàquet, 50 gr.
Farina, 100 gr.
Nou moscada, 3 gr.
Ous sencers, dos
Parmesà, 100 gr.
Pesto a la genovesa, una cullerada. (El pesto és un condiment genovès  a base d’all i alfàbrega.)

Tallar les albergínies a rodanxes de 5 mm. de grossor, salar-les lleugerament i deixar-les reposar vint minuts. Rentar-les i eixugar-les , passar-les molt lleugerament per la farina i fregir-les amb oli d’oliva extra. Colar-les i amb paper absorbent, eixugar-les molt bé. Disposar quatre rodanxes d’albergínia l’una al costat de l’altra, un pel encavalcades. Agafar dues rodanxes més i disposar-les de forma vertical en relació a les altres fent que toquin exactament el centre de les altres rodanxes.

Farciment: Posar el Cortosino o el Crescenza en un morter o bol, afegir-hi els dos ous, el parmesà, la nou moscada, la sal i el pebre i mesclar-ho tot. Escampar a sobre de les rodanxes d’albergínia afegint-hi una cullerada de salsa de tomàquet. Deixar aquesta barreja ben escampada i adherida sobre les albergínies. Posar-hi una fulla d’alfàbrega i, assegurant-nos de que la mescla ha quedat ben enganxada a les albergínies, enrotllar el caneló sobre sí mateix i tancar-lo. Posar el caneló en una cassola que pugui anar al forn. Escampar-hi parmesà i enfornar de 8 a 10 minuts a 200 graus.

Servir acompanyat de fulles de julivert i unes gotes de salsa al pesto.

És una deferència de Cristiano Strozzi, Chef del Caffè Florian de Venezia. Juny 2009-06-13 http://www.caffeflorian.com/

Aquesta recepta, com podeu veure,  és de la primavera del 2009. Hauria pogut actualizar-la però el que avui ens ofereix el Florian és un aperitiu sense massa interès si el comparem al plat que aquí he transcrit. De totes formes, l'enllaç que us deixo us permetrà saber si en podeu fer alguna cosa.

Acabat de menjar aquest canaló, fetes les postres i a l'hora del cafè, jo escoltaria aquest meravellós concert d'oboè de Marcello que va ser leit motif d'una pel·lícula tan oblidable com inoblidable va ser per mi la melangia de la seva música que he volgut portar aqui.

Aquest post va romandre cinc minuts publicat en un blog anterior en el que jo colaborava i del qual em va ser rebutjat. Per tant, preneu-lo com si fos nou de trinca i gaudiu de Venècia,  del Florian, del menjar i de la música superba.

-Oboista no identificat. Video Youtube Rasp 408040
-Fotografies publicitàries.

HOFFMAN, L'HOME DELS CONTES

Ernst Theodor Amadeus Hoffman va ser un home polifacètic que, provinent d’una família de juristes i ell mateix advocat i jurista, va alternar l’exercici de la carrera de dret amb la crítica i la composició musicals i, de forma molt especial, amb la literatura, una literatura peculiar que treballava el món del misteri, de l’absurd, d’allò que s’ha qualificat com a sinistre. Si bé com a músic està completament oblidat, l’escriptor roman viu i vibrant, sobretot en les novel•les, tan en voga actualment, conegudes com a gòtiques.

Ernst Theodor Amadeus Hoffman havia vingut al món a Koningsberg, Prússia el 24 de gener de 1776 i estava encantat de portar com a tercer nom Amadeus perquè era el segon de Mozart, un músic pel qual va sentir sempre adoració. Ernst Theodor Amadeus ha passat a la posteritat com E.T.A. Hoffman i la seva importància com a contista ha estat cabdal, no tant per la qualitat de la seva narrativa, com per les expectatives que obra a la imaginació de lectors i escriptors contemporanis i futurs. Ell mateix va inspirar l’òpera més bella de Jacques Offenbach, Les contes d’ Hoffman on, com saben els aficionats, E.T.A. és el desgraciat protagonista de les tres històries que formen la celebrada composició del músic alemany.

Diversos escriptors han manifestat influències d’ E.T.A. Hoffman, escriptors tots ells de gran pes específic, des d’Edgar Allan Poe i Nathaniel Hawthorne fins a Baudelaire i Kafka sense oblidar a Gogol i Dostoievski.

És imprescindible esmentar un dels seus contes, Der Sandmann, que no he sabut trobar traduït al català com el que li tocaria ser: L’ home de sorra. Aquest conte va ser utilitzat ni més ni menys que per Sigmund Freud pel desenvolupament i redacció de la seva anàlisi sobre el que és sinistre, un estudi que indaga en la por o les pors de l’individu, aquells sentiments que podem mantenir soterrats i que, en no manifestar-se, produeixen comportaments estranys, indicadors de misteriosos i sinistres perills. A mitjans del segle XX, Jacques Lacan, la segona figura més important de la psicoanàlisi, segons els experts, va treballar amb el mateix conte per mostrar la seva visió sobre el mateix tema. En el conte hi apareixen personatges que, una vegada més, els amants de l’òpera reconeixeran de seguida: Coppelius, Spalanzani, Olimpia...

No solament Les contes d’Hoffman ens explica tres relats escrits per E.T.A., també Léo Delibes va "prendre" Coppelia pel seu ballet d’idèntic títol i Txaikovski ho va fet amb El Trencanous. Podem adonar-nos que el primer dels “contes” –parlo de l’òpera-com els dos últims que acabo d’esmentar ens presenten personatges autòmats que, al so de la música,- oh meravella!- cobren vida.

E.T.A. Hoffman va morir el 25 de juny de 1822 a l’edat de 46 anys.

Va per ell:

Fotografia: Obra de Roland Topor
Video: Alfredo Kraus-Liceu
Fonts: http://www.tabula-rasa.info/
http://www.letralia.com/
Resum del conte "El hombre de arena": http://www.scb-icf.net/
Llibres recomanats: NOCTURNOS (Edició completa)
                                Alba Editorial 2009
                                Els elixirs del diable
                                Edicions de 1984
                                2006

CHOPIN ...LA PLUJA, EL PLOR, EL SILENCI

 

Chopin va nèixer avui fa dos cents anys. No he tingut interès en buscar dades sobre la seva vida i, picant d’aquí i d’allà com solo fer, bastir una biografia convencional, breu i fidel a la veritat que els papers em serveixen. He preferit transmetre, fins on m’ha estat possible, l’essència de Chopin que guardo en el meu cor des de que sé-ja fa molt anys-que va ser un gran músic i que va morir, jove i malalt, lluny de la seva terra, Polònia. De Polònia portava Chopin sempre un sac de terra de la de debò, en el seu equipatge. Se sabia prou fràgil com per haver decidit que allà on caigués i un cop dins del bagul, se’l cobriria del contingut d’aquell saquet que era una polonesa eterna, aquella de la mort que no escriuria mai però que es fondria amb ell.

El seu pare, un preceptor francès que a París s’ocupava dels fills d’un aristòcrata polonès, va ser invitat a seguir la família quan aquesta es va traslladar a Varsòvia. En el servei hi havia Tecla, sí, sembla un acudit fàcil però Tecla era una noia i va ser la mare de Chopin, un cop casada amb el preceptor francès. Al cap de poc, ambdós varen deixar el servei de la família que els emprava per muntar una acadèmia pel seu compte. En aquest ambient va néixer Frederic que, de molt nen, ja va evidenciar les seves dots pel solfeig i el piano. Era tanta la seva dotació com a futur pianista que els professors li varen adaptar la carrera de música de tal manera que el teclat hi tingués prevalença absoluta.

Desprès va viatjar i, com sap tothom, va tornar a París. Era un excel•lent pianista i un gran compositor, afortunadament reconegut en el seu temps però, alhora, era un tuberculós condemnat a morir a curt termini com quasi tots els del seu temps i fins molts anys desprès.

Deixo a Georges Sand de banda perquè no el va estimar. Que se sàpiga ningú hauria pogut obligar a la notable escriptora que s’ajuntés amb algú a qui no podria ni sabria correspondre.

Quan penso en ell, en Chopin, me l’imagino en blanc i negre, sol davant del seu piano i de repent, cau de la seva boca una gota de sang crua i vermella que es mou sobre el teclat com un ser viu, canviant de forma i que en va arrencant sons i sento aquell conegut plor cap endins, una pluja mansa però persistent que cau en els més íntims paisatges de l’esperit.
Hi ha hagut a la història, a la Història un altra músic més delicat i fràgil que ell, que Chopin?

Video: Tristesse-Fréderique Chopin (Estudi op. 10 núm. 3)
             Canta Tino Rossi
 
Pensant en tu S.P.R.