divendres, 11 de març del 2011

TRIESTE: EL CAMÍ JA HA COMENÇAT!

Piazza dell'Unità-Fotografia: Alessandro Paderni


El CCCB ha fet una exposició que no podia ser més oportuna per mi atès que d’aquí a poques hores sortiré cap a Trieste. L’exposició porta per títol: “La Trieste de Claudio Magris” i, quan vaig veure que s’obria el dia 9 de març, vaig fer-me el propòsit de no perdre-me-la abans de marxar. A més a més, l’amic Allau del magnífic bloc “The Daily Avalanche” (allausz.blogspot.com) i l’amic Joaquim del no menys fantàstic “In fernem Land” (ximo.wordpress.com) em varen fer notar el seu entusiasme per Trieste i l’Allau va assenyalar molt encertadament que l’exposició que esmento m’aniria de perles.
Caffè San Marco-Fotografia: Alessandro Paderni
Així que ahir a la tarda vaig fer cap al carrer Montalegre i amb la imaginació en blanc em vaig immergir en la Trieste proposada. I haig de dir, molt contenta, que tinc la sensació d’haver viatjat abans d’hora a l’essència d’aquesta interessantíssima ciutat. Només avançaré –perquè una exposició és per veure- que passegem per diversos ambients de la ciutat habsburguesa, eslovena, italiana...Hi ha molta documentació sobre triestins il•lustres. Hi ha recreacions diverses dels llibres de Magris. Es parla d’Svevo i de Joyce, d’Stuparich i d’Umberto Saba. De la mateixa manera que veiem una reproducció de la Libreria Antiquaria, propietat d’Umberto Saba, també trobem una còpia de la sala d’estar del professor Magris. Travessem el Danubi, ens agafem a cordes molt gruixudes per protegir-nos de l’embranzida del vent bora, toquem les roques abruptes del Carso, sabem d’un important psiquiatra anomenat Basagli, i seiem al Caffè San Marco mentre escoltem belles cançons triestines. Que si val la pena? Tota la del món perquè cal afegir que aquesta exposició està comissariada per Giorgio Pressburger (Budapest, 1937) i radicat a Trieste des que tenia 19 anys. Pressburger és un excel·lent director teatral i ha treballat també en el món de la música contemporània amb artistes com Berio, Ligetti i Maderna.

Libreria Antiquaria-Fotografia: Alessandro Paderni
Us recordaré. Mentrestant transcric un delicat poema d’Umberto Saba:


BOCA


D’aquella boca

Primera que em posà

Sobre els llavis el rosa de l’aurora

Encara

N’extrec en bells pensaments la fragància.

Oh boca adolescent, boca estimada,

Que eres ardida de paraules i eres

Tan dolça de besar.



Paraules i últimes coses
Traducció de Miquel Desclot
Editorial Empúries, Barcelona 1985

diumenge, 6 de març del 2011

A PROPÒSIT DE TRIESTE

Estació Cetral de Trieste
Jo que mai no he estat a Trieste, sovint penso en la estranya força que desprèn el seu nom  i, a continuació, el pronuncio en veu alta. De forma quasi màgica, el seu so actua com un senyal que tot seguit farà esclatar una tempesta suau d’idees associades al món de l’escriptura, tan estimat per mi.

L’any 1907 el jove irlandès James Joyce junt amb la seva dona Norah Barnacle recalen a la ciutat de Trieste on l’encara desconegut autor de l’ Ulisses comença a donar classes de la seva llengua a l’acadèmia Berlitz. El mateix any, un home de nom Ettore Schmitz, necessitat d’aprendre anglès,  contracta a Joyce en qualitat de professor particular. Ambdós inicien una amistat que durarà mentre visquin. I no només això: Ettore Schmitz encoratjarà a Joyce a publicar un recull de contes titulat Dublinesos que, amb grans dificultats, degudes a la censura de l’església catòlica irlandesa, Joyce veurà finalment imprès l’any 1914. I més: En la persona d' Ettore Schmitz, vista per Joyce, hi començarà a respirar i a prendre forma el bondadós jueu convers Leopold Bloom, l’heroi quotidià de l' Ulissses, perquè Ettore Schmitz era també un jueu convers i un ser paternalment afectuós amb aquell Stephen Dedalus encara inconegut que era el genial irlandès. L’esposa de Ettore Schmitz es deia Livia Veneziani, la meitat del nom de l’esposa de Finnegan de El despertar de Finnegan,  Ana Livia Plurabelle, tot i que aquest nom, Livia, s’agermana també amb el de Liffey, el riu que travessa Dublín en un dels milers d'associacions verbals i jocs de paraules que James Joyce feia amb la seva inventiva portentosa.

A l’edat de 62 anys, Ettore Schmitz, animat pel seu amic Joyce, publica un llibre d’importància notable: La consciència de Zeno que, avui dia, està considerat ja un clàssic i que va ser editat per primer cop l’any 1923. Però Schmitz que, tímidament, havia escrit i publicat de més jove, ho feia amb el pseudònim d’Italo Svevo. És curiós remarcar que La consciència de Zeno va ser un llibre cabdal per un altra escriptor, l’uruguaià Mario Benedetti que, quan l’any 1950, va descobrir Italo Svevo, va aconseguir definir el seu, fins aleshores, difús estil. El vincle d’amistat entre Joyce i Svevo va portar a Benedetti a titular Montevideanos, un dels seus més encantadors reculls de contes,  en record del joyceà Dublinesos.

Però Trieste no en va tenir prou amb un nadiu com Svevo ni tampoc amb un nouvingut com Joyce. El gran poeta Rainer Maria Rilke va trobar al castell de Duino, al bell costat de Trieste, el lloc idoni per escriure les seves canòniques Elegies sota la protecció de la princesa Thurn und Taxis. Hi ha a Trieste, al menys, dos escriptors més de vital transcendència: Umberto Sava, un altra gran poeta i el professor germanista Claudio Magris, autor de novel•les tan prestigioses com és ara El Danubi.

P.S.

Últimament dec haver pronunciat amb tanta fe el nom de Trieste que l’atzar m’ha convidat a anar-hi. Ho provaré amb altres llocs que també m'interessen a veure si em torna a funcionar la màgia que m’agrada trobar en el flux  de la vida quotidiana i de la qual, vosaltres, estimats llegidors, en formeu part.
Guardava feia temps aquest escrit i ara he sabut per què.

Fotografia: Creative Commons/Dantadd




dimecres, 2 de març del 2011

ESCRIURE, DESCRIURE

Rellegeixo amb plaer renovat Un coeur simple pertanyent a Trois Contes de Gustave Flaubert publicats l’any 1877 i, una vegada més m’entusiasmo amb l’esplèndida creació que l’escriptor francès va fer de la figura d’aquesta dona quasi inexistent que es diu Félicité, modèlica serventa d’una dama burgesa. El personatge em suggereix altres il•lustres domèstiques parides per les genials imaginacions d’alguns homes i de seguida sé que aquest seria un altra escrit i no el que m’he proposat publicar avui que vol incidir en l’art de la descripció:
(...)” Au premier étage, il y avait d’abord la chambre de “Madame”, très grande, tendue d’un papier à fleurs pâles, et contenant le portrait de “Monsieur” en costume de muscadin. Elle communiquait avec une chambre plus petite, où l’on voyaitdeux couchettes d’enfants, sans matelas,. Puis venait le salon, toujours fermé, et rempli de meubles recouverts d’un drap. Ensuite un corridor menait à un cabinet d’études; des livres et des paperasses garnissaient les rayons d’une bibliothèque entourant de ses trois côtés un large bureau de bois noir. Les deux panneaux en retour disparaissaient sous des dessins à la plume, des paysages a la gouache et des gravures d’Audran, souvenirs d’un temps meilleur et d’un luxe évannoui “. (...)

Gairebé a l’atzar he agafat el primer llibre de Mercè Rodoreda que m’ha vingut a les mans –El carrer de les camèlies- i també a l’atzar –de debò- m’ha aparegut aquest fragment:

(...) “ A la torratxa s’hi pujava per una escala de fusta sense barana, que estava dintre del quarto dels mals endreços i arrencava gairebé de la meitat. La torratxa tenia finestres a tots quatre costats. A la que donava al carrer de les Camèlies hi havia un pal per la bandera. En els pocs trossos de paret que quedaven entre tant de vidre, hi havia làmines penjades: una senyora amb faixa de seda blava que volava, un home amb barba voltat de serps, una mà oberta molt grossa i amb tot de ratlles, i l’home escorxat vist de cara i d’esquena. “ (...)


És sabut que Mercè Rodoreda llegia des de molt jove els grans clàssics francesos. En la seves veus narratives, inqüestionablement pròpies, hi trobem sovint el reflex d’aquelles lectures que l’escriptora, amb enorme raó, valorava com el que eren: joies que li havien fet descobrir la seva superba qualitat d’orfebre de les lletres.

Quant a Flaubert, recordar que Un coeur simple havia robat el cor gens senzill d’un jove James Joyce. A Dublinesos hi trobem “Argila” on la innocent figura de Maria beu indirectament de la Félicité flaubertiana. I potser totes dues alimentaran el que un dia serà el vol imparable de Colometa donada a llum per Rodoreda allà, a La Plaça del Diamant. Però, ja ho he dit al principi, això seria un altra entrada.

-Fotografia presa de http://www.edition-originale.com/


dimecres, 23 de febrer del 2011

SOL SENSE SÓL

És l’únic home del local que seu tot sol en una taula, al fons, com un callat observador de l’ambient que l’envolta. Amb una mà sosté un got quasi ple de cervesa però el que crida l’atenció és el seu silenci que cau pesant, com una muda acusació,  sobre cambrers i parroquians. També es pot fer mirar pel seu aspecte inconfusible, marcat per una forta identitat racial. Té espessos, negres i lluents els cabells que semblen d’una sola peça i que insinuen arran de les orelles una suau corba que pot ser una sorpresa. Per què m’inquieta tant l’home del fons ? Per què és com un guardià d’hermètica i insistent presència que contempla impertèrrit l’acolorida desfilada de clients que entren i surten mostrant l’eufòria d’una nit de divendres, a la gran ciutat. L’home del fons segueix amb el got quasi ple de cervesa a la mà, com si no l’importés el plaer de la beguda, sol, quiet i silent, viva escultura hipnòtica que, tanmateix, sembla que clami al cel. Els seus ulls són immensos com dos bassals d’aigua nocturna, fixats en un indret secret, només inexpressius en aparença. Ha vist que me’l mirava però ha seguit hieràtic i distant, entestat en mostrar una autoprotectora indiferència. M’aixeco del meu lloc per acostar-me a la vitrina, amb l’excusa d’agafar un suc de fruites i sé que, amb una maniobra tan senzilla, el podre veure d’esquena i de perfil. Per què me’l vull mirar? Quin interès em porta a resseguir-lo i conservar a la ment, gravat, el seu record? Ara li he vist el nas, que és suaument aquilí i li confereix un aire familiar d’au coneguda, retallat sobre el fons de la paret verdosa i, descobreixo el misteri del camí que els seus obscurs cabells em mostren,  just darrere el clatell, la poderosa cua de jove cavall negre, lligada amb una goma rústica d’un marró clar que sembla cuir. Les espatlles són amples. Estàtiques com ho és tot ell. La seva posa és un interrogant pacífic i alhora poderós per persistent. Les immòbils pupil•les d’aigua negra són propietat d’un home que potser amaga un volcà inesperat. Inequívocament indígena d’una terra anomenada Amèrica per homes estrangers, l’home dels negres immutables ulls se sent estrany allà que, justament, és casa seva i, calladament, proclama el vell dolor de l’implacable genocidi constant. Jo l’acompanyo en la seva antiga queixa –aquell crit estripat que tots coneixem tant- i sense que ell ho sàpiga pregunto amb ell, inútilment: Per què? Però ningú ens ha sentit mentre s’escalfa la cervesa al seu got i jo he acabat la set.



Cafe Europan-42nd Street-Nova York

Fotografia: Jupiter Images

dijous, 17 de febrer del 2011

ESTELLÉS: PONT LLUMINÓS

Molí de la sal-Burjassot
Aquesta nit s'apagarà el senyal que permet veure la televisió de Catalunya des del País Valencià. Els de sempre, de moment, han guanyat la partida. Altres,  que també hi són sempre,  seguiran lluitant per recuperar la normalitat.
Apagaran el senyal que es veu però no podran mai apagar els senyals invisibles i jo no els donaré pistes per detectar forces que duren fa molts anys i que s'han entestat en persistir, amagades però fortes,  i sense data de caducitat.

Segurament el primer amor del gran poeta:

L'explosió òssia del teu cos,
el progressiu apagament, de plecs,
incertes mans, insegur pensament,
l'acabament, l'extinció de cendra.

Amb dolç espant et vaig mirar un jorn,
amb gran amor, amor total,  et mire,
mire els teus ulls, que veuen ja tan poc,
amb tremolor molt secreta de l'ànim.

En tu va entrar el sol una vegada
i va deixar obertes les finestres
i franc el pas al vent de l'alegria.

Jo sóc aquell que duies de la mà,
jo soc aquest que ara et duu de la mà,
mare total, llum total, mare meua.

Vicent Andrés Estellés-Pedres de foc. pàg.88

i una cançó per l'amor últim:

Cançó de bressol

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

Vicent Andrés Estellés
De La nit, pàg. 39-octubre, 1953

Fotografia de Julio V. Boquer-Flickr


  

dissabte, 12 de febrer del 2011

MANUEL DE LOPE: UN MUST

Summertime Number 9A de Jackson Pollock
No había quedado nada en entredicho, ni su amor por aquel hombre, ni la paciencia del general. Eran malos tiempos para la lírica, se decía entonces, malos tiempos también para que una mujer engañara a un capitan general de artillería, el arma más celosa de los Ejércitos. Pero no se había de encender la llama de los celos, ni el general Goitia lanzaría su rayo destructor para expulsarla del paraíso del Wellington y condenarla a errar por el mundo en busca de cobijo, a errar por Madrid buscando refugio, quién sabe si en la propia buhardilla del poeta, o en la trastienda de la camisería de donde años atrás el general la había rescatado. Nada de eso iba a suceder. El poeta era un hombre condenado a muerte, ella se había enamorado de un agonizante. Quizá  el general hubiera pegado dos tiros al traidor con su pistola de reglamento de no haber sabido, como todo el mundo sabía, que un cáncer le devoraba el pecho. Pero de este modo, con la vida salvada por el propio mal que había de llevarle a la tumba, el poeta pudo responder al amor. 




(...) Les descubrieron abrazados, ella enlazada a su cintura, él con los brazos alzados, ambos empapados en nubes de vapor. El grupo compacto permaneció a la puerta del cuarto de baño, uno con un vaso en la mano, otro con un libro, otro con un cigarrillo y las gafas empañadas por el vaho, todos absortos y humildes como delante de una escena mística. El general se abrió paso hasta la bañera. "Ana Rosa, sal de ahí"  Ella obedeció y el general la ayudó a salir ofreciéndole su mano. Luego la envolvió en una toalla. (...) El general la desnudó y la metió en la cama envuelta en seda y lana. Apenas acostada se durmió. (...)
Fragments de Bella en las tinieblas, Manuel de Lope, 1997


(...) Hay mayor afinidad entre los retratos de Frans Hals y los retratos de Van Gogh que entre los retratos de Frans Hals y los retratos de Rembrandt, a pesar de que estos últimos fueron contemporáneos y vivierons a quince kilómetros de distancia.
Es importante descubrir las afininades profundas. Van Gogh admiraba mucho al maestro de Haarlem. En una carta a su hermano Theo dice haber observado no sé si veinte o veinticinco matices de negro en los cuadros de Frans Hals. Es una retina con una extraordinaria capacidad de discernimiento. El hecho de que Van Gogh se interesara por el color negro no debe sorprendernos. El negro es la saturación de todos los colores, el agujero negro en el remolino de la paleta, el verdadero enigma del pintor. En cuanto a la afinidad de los retratos, no hay más que ver al cartero de Arles o al médico de Auvers-sur-Oise para intuir de inmediato la presencia de los burgueses de Frans Hals. Ser trataría de una óptica contrastada, como si debajo de cada figura de ropajes negros se escondiera otra figura refractada o descompuesta en el prisma de colores.
Fragment de Azul sobre azul, Manuel de Lope, 2011

Hi ha un salt de catorze anys entre les edicions de Bella en las tinieblas y Azul sobre azul de l’escriptor burgalès Manuel de Lope del qual es pot afirmar,  sense temor a exagerar,  que és un dels millors prosistes existents en llengua castellana. Manuel de Lope va venir al món a Burgos l’any 1949 i quan va tenir l’edat se’n va anar a Madrid on fa fer estudis d’enginyeria. La seva oposició a la dictadura franquista el va portar a estar un temps empresonat. Una vegada lliure, de Lope es va traslladar a França on ha viscut vint-i-cinc anys. Ha exercit de lector d’espanyol a la universitat de Montpeller i, durant molt temps, va treballar amb un marxant d’art. Podria dir que aquesta última feina fa que l’escriptor sàpiga molt de pintura –que en sap- però és que la cultura de Manuel de Lope és tan extensa que em fa pensar que si no ho sap tot –això és impossible- sí que sap força de moltes coses ben diferents. A l’excel•lent novel•la Bella en las tinieblas ficciona la vida d’una dona que va existir en la realitat, una bella dama morta no fa tants anys que de dependenta d’una camiseria madrilenya va passar a ser la protegée d’un general i a tenir un dels salons literaris més elegants i freqüentats de la capital espanyola. A Azul sobre azul trobem un gènere proper al dietari, encara que sense dates, i també comparable a les entrades que, de temes ben diversos, fem alguns blocaires d’aquest món.
Si en la novel•la De Lope se’m va descobrir com un tramador de gran talent, indiscutible senyor de la paraula,  a Azul sobre azul se’m revela ell mateix si bé mostrant-se reservat,  quan no púdic,  pel que fa a la seva vida personal. A Azul sobre azul l’escriptor ha declarat haver-se servit de la tècnica del dripping o esquitxada que va inventar el gran pintor estatunidenc Pollock. De Lope ha anat deixant anar esquitxos del seu pensament. Així ens podem trobar l’escriptor recreant la seva infantesa i primera joventut quan anava de pesca i de caça amb el seu avi, o bé fent una reflexió sobre alguns malvats costums islàmics totalment vigents. Quan Manuel de Lope ens parla d’un tema que ens resulta interessant, el que ens deixa escrit resulta breu i exactament a l’inrevés quan diserta sobre qüestions que potser no ens importen. A parer meu de Lope és sobretot un novel•lista extraordinariament sòlid, nascut amb la marca dels clàssics i la lectura de la seva obra pot ser el plaer de qualsevol lletraferit que no es conformi amb poca cosa. Azul sobre azul passa amb agradable suavitat,  malgrat les seves 492 pàgines, i aquesta lleugeresa es deguda a que el ventall que l’escriptor ofereix permet que se’l compari a un nedador de superfície perquè el format que proposa no el deixa aprofundir gairebé en res.
Una cosa tenen en comú totes les obres de Manuel de Lope: el llenguatge que en la justa mesura de sobrietat i sumptuositat verbal fa que mai cap paraula grinyoli i totes brillin en una prosa transparent d’infinites riquesa i precisió. 
Manuel de Lope explica que era dotat per les matemàtiques i que,  no obstant i això, sempre s'ha sentit més a prop dels artistes i ha esdevingut escriptor. Llegint-lo experimento com, conscientment o no,  treballa el seu do que és una forma d'escriure matemàtica.

Algunes altres obres de Manuel de Lope:
-Shakespeare al anochecer
-Otras islas



 

diumenge, 6 de febrer del 2011

IPHIGÉNIE EN AULIDE: ADIEU, CONSERVEZ DANS VOTRE ÂME

Iphigénie en Aulide de C.W. Gluck.Roma 2009-Riccardo Mutti-Yannis Kokkos
A les costes d’Aulide, els grecs es preparen per atacar Troya però els deus aturen els vents de manera que a l’expedició li és impossible de sortir. A canvi, els deus demanen el sacrifici d’Ifigènia, filla d’Agamèmnon que, resignada i valerosa, accepta la condició imposada. Ifigènia simbolitza, en la fascinant mitologia grega, el respecte envers Agamèmnon, el seu pare, l’amor per Aquil•les i, finalment, el patriotisme que la conduirà a acceptar la mort.
El gran compositor Christoph Willibald Gluck (1714-1787)  va posar música a la història d’Ifigènia sobre llibret escrit per Marie-François-Louis Gand-Leblanc du Roullet que es va basar en l’obra teatral del dramaturg Racine, que porta el mateix títol,  i que suposa una important variació respecte de l’original creat per Eurípides ja que Racine es va centrar, de manera especial, en els conflictes interiors dels personatges i en la història d’amor. Aquesta va ser la primera òpera que Gluck va compondre per a la cort francesa de Lluís XVI i es va estrenar a l’Acadèmie Royale de París el dia 19 d’Abril de 1774. Cal recordar que Gluck va esmenar en profunditat la tragèdie lyrique fent-la molt menys estàtica. La música composta per Iphigénie delinea perfectament els diversos personatges i les parts corals mostren una gran intensitat dramàtica. El genial músic germànic era partidari de restringir la música a la seva verdadera funció: servir a la poesia per mitjà de l’expressivitat i posar el màxim esforç en assolir una bella i natural senzillesa. Per Gluck, l’ornamentació vocal només està justificada per una situació dramàtica. També és essencial pel compositor la intervenció del cor que confereix al drama solemnitat i caràcter col•lectiu.
Iphigénie en Aulide és una òpera superba que vaig tenir la sort de veure i escoltar a Roma el març del 2009 esplèndidament dirigida pel mestre Riccardo Mutti. En el paper d’Iphigénie va ser un plaer inoblidable fruir de la dramàtica veu de la soprano búlgara Krassimira Stoyanova que, més que mai,  commou en el seu comiat d’ Aquil•les, a través d’un cant dolorós i nostàlgic que aconsegueix gràcies a l’ús impecable del seu excel·lent instrument, rodó com una rosa de vellut que encara no ha desclòs. Transcric la lletra d'aquesta ària sublim:

Video de Joopschild

ADIEU, CONSERVEZ DANS VOTRE ÂME
LE SOUVENIR DE NOTRE ARDEUR.
ET QU'UNE SI PARFAITE FLAMME
VIVE À JAMAIS DANS VOTRE COEUR.
N'OUBLIEZ PAS QU'IPHIGÉNIE,
POUR VOUS SEUL CHÉRISSAIT LA VIE,
ET VOUS AIMA JUSQU'A LA MORT.
ADIEU, CONSERVEZ DANS VOTRE ÂME
LE SOUVENIR DE NOTRE ARDEUR.
ET QU'UNE SI PARFAITE FLAMME
VIVE À JAMAIS DANS VOTRE COEUR.

Fonts: www.opera-guide.ch/libretto
Article de Daniela Puggioni extret de http://www.gothicwork.org/