dimecres, 13 d’abril del 2011

LOS ENAMORAMIENTOS, JAVIER MARÍAS

Portrait of a Lady in an Elaborateky Embroidered Silver Grey Dress and Pearl Necklace
Sir William Segar (1564-1633)
De vegades acabar un llibre que m’ha agradat molt em deixa quasi desolada. Una de les causes és la meva incapacitat de ser morosa i fer que el llibre hipnòtic duri molt més del que seria previsible a base d’una dura disciplina consistent en no passar, per exemple, de quinze fulls diaris. No, jo sóc una lectora compulsiva quan d’un llibre em captiven lletra i música i això és el que m’ha succeït mentre he tingut davant dels ulls l’última novel•la de l’escriptor madrileny Javier Marias Los enamoramientos. En tres dies febrils vaig començar-la i travessar-la fins que no em va quedar cap lletra i la mirada em va topar,  resignada, amb un tros d’impecable full en blanc.
Però no tot han de ser disgustos i amb el temps he après a treure partit de la meva impaciència incorregible. Vaig llegir Los enamoramientos com si es tractés de batre un rècord i ara, uns dies després d’haver arribat al seu final i quan ja ni la tinc a casa perquè m’he apressat a deixar-la a algú que en gaudirà tant com ho he fet jo, m’adono que si mentre la llegia, estava fascinada per la forma i el fons, per l’esperit i la lletra d’aquesta obra, ara que ja és passat segueix vivint amb mi i en mi i embolcallant-me amb la seva atmosfera així com amb els personatges que conformen la compacta història que, de manera malvada i seductora, ens arrastra a pensar, un cop més però des d’inesperats angles de visió, en l’amor i la mort però també en la construcció de la consciència, en les pèrfides arts d’emmascarar la culpa, en la treballada relativitat d’actes molt greus, en els favors inconfessables que hem fet afavorint-nos a nosaltres, tot, per esculpir en la grisor del pàl•lid dia a dia, un futur a mig termini, que ens garanteixi anys de bonior i amor. És qüestió de paciència. Tot és saber esperar. Comptarem amb l’atzar però, sobretot, l’ajudarem fins el detall mes aparentment nimi i així, ens haurem fet mereixedors d’aquell dia que passarà discret però que el sabrem triomfant, el primer d’una vida dissenyada a gust nostre. Perquè de vida només en tenim una i ens hem d’arriscar si aspirem a certa plenitud emocional, a ser feliços, a suspendre el record del passat que cada dia pesa menys perquè hem tingut control de cada fet cabdal i, com en un hábil jugada d’escacs, hem situat les peces de manera subtil i esmunyedissa de forma que no puguin projectar molestes ombres i el nostre pensament discorri blanc i rialler.

Sento properes encara les presències de María Dolz i Javier Díaz-Varela, protagonistes d’una història tan sorprenent per sí mateixa com no ho és menys per la brillant manera en que està escrita. María Dolz és la veu narradora d’aquest llibre esplèndid i trasbalsador. María y Díaz-Varela al qual ella atorga densos monòlegs que es confonen amb la seva pròpia veu. Ells no em veuen però amb ells sóc en aquell saló, fosc segurament, on a poc a poc es descabdellen les intrigants enginyeries dels enamoraments.

Amb aquest llibre, retrobo el Marías que prefereixo, aquell que  ja em va captivar amb Corazón tan blanco, un títol manllevat de paraules que Shakesperare havia escrit per a Lady Macbeth, una Lady Macbeth que torna a prendre veu en aquesta última novel•la quan algú la recorda dient i tornant a dir: He should be dead hereafter. Marías demostra com sempre el seu domini de la narració,  mantenint en tot moment l’estructura tensa i controlada i lluint molt legítimament el seu profund coneixement de l’idioma castellà, en especial dels temps verbals amb els quals hi fa admirables jocs de funambulisme.


Ja he escrit molt i potser –cosa estranya en mi- tornaré a llegir-la. Però no l’explicaré a ningú.

Los enamoramientos
Editorial Alfaguara
Abril 2011

Fotografia procedent de "easy art" 




diumenge, 10 d’abril del 2011

LA RISIERA DI SAN SABBA - TRIESTE

La Risiera di San Sabba -Trieste
Algunes ciutats sagnen
com velles indigents ferides
sense cap esperança de recuperació.

Sensibles i curiosos visitants
ens rendim al lloc del sacrifici
volent sentir com la història esgarrapa
i retratem les atmosferes del dolor
en record del martiri que varen patir uns altres,aquells que no varen ser a temps
d'escollir cap camí
i que ara honorem
amb el remordiment
de sentir-nos tocats
per la fortuna.
L'atzar ens va dur al món
més aviat o més tard,
lluny dels botxins
que no reposen mai.
Llegim noms que fan mal
perquè són noms de morts,
innocents i absents.
I plorem davant cartes de soldats
que amb pols ferm
escrivien a la mare
fent-li saber
que al cap de poques hores
serien afusellats:
Addio per sempre, mamma!
Muoro pensando in te.

I quan torno al carrer
gaudeixo de la brisa fresca
sense oblidar el vell plor
i la sang vessada.
La ciutat que jo sóc
també sap del dolor
i, discreta,
disfressa la ferida
de somriure turístic
mentre,
cor endins,
sagna.

g.a.p.La Risiera di San Sabba-Trieste

La risiera o arrossera era un conjunt d'àmplies dependències on els obrers del ram hi anaven a pelar l'arròs.
A partir de l'any 1943 i fins el 1945, l'exercit nazi va convertir aquelles sales en cel·les. Per exemple la cella della morte. Aquell conjunt d'edificis havia esdevingut camp d'extermini. L'únic lager en terra italiana. Durant els anys esmentats varen deixar-hi la vida triestins, eslovens, croates, friolans, istrians i jueus. Davant l'entrada imminent dels aliats, els nazis varen destruir el forn crematori.
Tan trist com imprescindible.

Fotografia m.s.
MÉS INFORMACIÓ: www.lagerit/san sabba

dilluns, 4 d’abril del 2011

ESCLAUS, SERVENTS, SENYORS

La llibertat guiant el poble, Eugène Delacroix
No solamente se abstenía mi madre de visitar la cocina y la zona de servicio, sino que ambas permanecían tan alejadas de su conciencia como si se tratase de los cuartos correspondientes de un hotel. Mi padre también carecía de toda propensión a llevar la casa. Pero se encargaba de los menús. Soltando un suspirillo abría una suerte de álbum que le ponía delante el mayorodomo una vez concluido el postre de la cena, y anotaba con su elegante y fluida caligrafía los platos que comeríamos al día siguiente. (...) Nominalmente, la dirección de la casa estaba en manos de la que fuera la niñera de mi madre, que para entonces era una legañosa anciana increíblemente arrugada (había nacido esclava alrededor de 1830), con un rostro pequeño como el de una tortuga melancólica, y grandes pies que siempre arrastraba al andar. Solía vestirse con un monjil vestido pardo y desprendía un leve pero inolvidable olor a café y pudrición. Su temida felicitación en el día de nuestro santo y nuestro cumpleaños era el beso de servidumbre en el hombro. Con los años había adquirido una tacañería patológica, sobre todo en relación con el azúcar y las conservas, de modo que gradualmente, y con la sanción de mis padres, habían empezado a introducirse nuevas disposiciones domésticas, que a ella se le ocultaban. (...) Única señora de su enmohecido y remoto reino, que ella creía que era el real (de haber sido así nos hubiese matado de hambre), su figura era seguida por las miradas burlonas de los lacayos y doncellas cuando se arrastraba por los largos pasillos para guardar lejos del alcance de los demás media manzana o un par de partidas galletas Petit-Beurre que acababa de encontrar en un plato.
Entre tanto, con un personal permanente de unos cincuenta criados y sin que nadie se atreviese a criticarlo, tanto nuestra casa urbana como la campestre eran escenario de fantásticos torbellinos de latrocinio. (...)
Vladimir Nabokov
Habla memoria, capítol 4



Quan fa molts anys vaig llegir aquest llibre, admirablement escrit, vaig sentir al mateix temps el plaer de gaudir d’una literatura esplèndida i l’amargor i la tristesa d’una Rússia camperola i paupèrrima. D’alguna forma vaig entendre el perquè d’aquella revolució que, tants desheretats de la fortuna, varen fer i que de tan roja em fa pensar en sang i més sang. I en el règim salvatgement totalitari que va venir després per seguir castigant aquell poble fet a obeir capcot.

No sento menyspreu per aquell que ha nascut ric i poderós. Toca a qui toca. Però el to de Nabokov, en aquesta obra, em causa repugnància. I el passatge transcrit és només un exemple del seu estil cruel i despòtic. Així s’entén perfectament la lletra d'aquell himne que comença dient: Amunt els damnats de la terra, amunt els que pateixen fam...

Fotografia: dabeed.net




dilluns, 28 de març del 2011

CANÇONS QUE VOLEN COM OCELLS



Ës difícil saber en quin màgic moment James Moody (1925-2010), saxofonista estatunidenc molt influït per Charlie Parker, va rebre el raig d’inspiració que, amb el temps, donaria lloc a la cançó “I’m in the mood for love". Se sap que l’any 1952, mentre tocava el seu saxo a Suècia, James Moody va sorprendre a l’auditori, en una de les seves brillants improvisacions, amb una melodia destinada a fugir d’aquell solo i a brillar pel seu compte fins els nostres dies. Em pregunto si James Moody es va anotar la cançó en un innocent full de paper guardat a la butxaca o bé, si –amb la mestria pròpia dels grans jazzmen- la va memoritzar per rescatar-la d’un possible oblit. El cas és que durant aquell mateix any de 1952, el lletrista Eddie Jefferson la va escoltar i en va escriure el que la gent del jazz en diu vocalise i que no és res més que la pràctica coneguda de cantar emprant síl•labes , sons i mots sense sentit. De totes formes, "In the mood for love" esdevé popular quan la canta King Pleasure (1922-1981), mestre dels primers vocaleses, fent-ne una verdadera creació. Mentrestant J.F. McHugh (1894-1969) n’escriu la lletra tal com la coneixem avui, i ja tenim lletra i música formant una cançó destinada a ser un clàssic.
“In the mood for love” es va salvar de la fronda de notes que la degueren precedir i cloure i, individualitzada,  va tenir el seu inici necessari així com el final obligatori que tota cançó exigeix per ser ballada o, simplement, escoltada. Música voluptuosa que s’esmuny per l’espai com una invitació al risc. Irresistiblement intimista i seductora, quan l’escoltem, sabem que hi hem de tornar. Que mai no serà l'últim cop. Potser una tarda impensada ens temptarà des de la recepció, desconeguda i atraient, d’un hotel lluny de casa i pensarem "Altra cop...". O ens perseguirà en un ascensor fent-nos pensar que així han començat moltes històries no explicades.
Des de Suècia amb el seu creador va volar a Estats Units i d’allà gairebé a tot el món.

Cançons embriagadores, ocells sigil•losos que, invisibles, se’ns posen a l’espatlla, ignorant la distància.

P.S. La meva intenció era oferir-vos aquest tema per la incomparable Sarah Vaughn però, lamentablement, no n'éstà permesa la inserció.Rod Stewart té una veu difícil però la seva forma d'afinar és impecable. Espero que en gaudiu. 

 Video de LYARSS

divendres, 25 de març del 2011

ELIZABETH TAYLOR, IN MEMORIAM

Elizabeth Taylor-Pintura sobre fotografia-Andy Warhol
I és clar que era molt maca! Tenia una cara tan bella com irrepetible encara que li donessin el paper protagonista d'Elephant Walk a causa de tenir certa semblança amb Vivien Leigh que, escollida pel director William Dieterle,  es va posar malalta.
No em causa cap plaer passejar-me per la seva vida de bellesa rutilant indiscutible i dona extravagant de costums estrafolaris que em resulta fins i tot antipàtica. Tantes pells, tantes joies, tants homes! . Diuen que era terriblement malparlada, consentida fins a la nàusea i que es passava la vida als estudis exposada als fotògrafs que –això sí que per sort- han deixat constància d’aquella cara comparable a l’aparador d’una joieria tant els seus ulls eren qui sap quines precioses pedres, i robins els seus llavis sobre el llenç del seu cutis de seda.
Sí, en canvi,  que em vull passejar per tres de les seves pel•lícules –abans les pel•lícules eren de les estrelles del cinema- i recrear la dolcissima effigie de la nena a la meravellosa A place in the sun (1951) de George Stevens, director d’Allò que el vent s’endugué, així que poca broma. En aquesta pel•lícula Taylor es va haver de banyar en un llac d'aigua freda, cosa que no li convenia per causa de problemes menstruals. Es va arribar a trobar tan malament que, sempre més, els seus contractes per actuar varen mostrar una clàusula que li permetia reposar durant aquells dies. Pot ser que en el rodatge s’enamorés de Montgomery Cliff amb el qual hi va romandre amiga fins a la mort de l'actor, molt prematura. Cliff, que l’adorava i l’anomenava Bessy Mae, mai no la va requerir per altra cosa que no fos amistat però es tractava d'una amistat íntima i molt còmplice que els feia tenir secrets etílics i, qui sap si d'altres més enllà. A place in the sun basada en la novel•la de Theodore Dreiser “An american tragedy” va resultar una perla superior a la millor que Taylor s’hagi pogut penjar mai al coll. Va guanyar cinc Oscar i és una obra imprescindible per a cinèfils adults.
Amb “Suddently last summer” (1957), una obra de teatre de Tennesee Williams filmada per l’excel•lent Joseph L. Mankiewicz, vaig descobrir una Taylor amb un preciós vestidet negre i la vaig identificar amb la noia tan maca que, feia anys, havia vist, sense nom, en un calendari de Vichy Catalán. Altra vegada l’amor amb Montgomery Cliff i la lluita contra una pèrfida tia interpretada per Katherine Hepburn. Era una pel•lícula tensa i morbosa, d’un blanc i negre molt potent, on la bellíssima Liz se sentia permanentment amenaçada, i amb raó,  per la mamà del seu tèrbol cosí que, quan comença la pel·lícula, ja és mort.
Acabaré amb l’estupenda “Reflections in a golden eye” (1967) de l’inoblidable John Huston que va fer de la magistral i breu novel•la de Carson McCullers, una adaptació modèlica. L’acció transcorre en un petit quarter militar on tothom es mor d’una mena d’ avorriment que combat amb sexe, begudes fortes, hípica matinal i dolor reprimit. Taylor –a qui mai vaig tenir per una bona actriu- va brodar el paper de Leonora, l’esposa d’un militar interessat pels homes i del qual ella sap venjar-se, amb intel•ligent superficialitat, ornant amb impassibles corns aquell front tan distret prestat per un hermètic Marlon Brando. Vull afegir que vaig veure aquesta pel•lícula a la televisió de Catalunya i, per tant, doblada al català i que Maria Ferranda Gil –a qui sempre he tingut per una gran actriu- donava veu a Leonora fent del treball de Taylor una obra d’art sense qüestió.


Elizabeth Taylor es va morir no fa ni quatre dies. Fou una beutat per la història.


Un ball d’enamorats per recordar en la fotografia magistral de William C. Mellor.






dilluns, 21 de març del 2011

GERMINAL

Mar Adriàtica-Fotografia de Brent Mooers-Flickr
I davant meu s’estenia el cel blanc. Un cel d’aigua de perla que tocava la terra i no mostrava empremtes.

Com suspeses en l’aire, dues barques es gronxaven, minúscules. Semblaven navegar, lentes i majestàtiques, per l’infinit espai. O, tal vegada, volaven pel firmament transmutat en un llac d’immòbils aigües albes. I si mirava avall, veia els còdols polits per la insistència de l’onada possible.

Era aigua, quasi tan transparent com l’aire, que insinuava suau, el seu vaivé calmós? O era aire mentider que, amb l’aigua es fonia, per crear un absolut? La paraula horitzó va esdevenir un so sense sentit. La terra em mostrava, impertorbable, la imatge encegadora d’una última frontera.
Mar Adriàtica s’anomenava el suprem resplendor.
Paisatge dolçament esborrat, una porta per cloure els mals de la memòria.
Un immens full en blanc on començar a escriure’m la vida somiada.

Glòria A.P. - Sense títol

Avui,  Dia de la Poesia. Avui primer dia de Germinal. Les arrels es desperten. Salut!



dijous, 17 de març del 2011

"GRAN AIGUA"

Grado-Venècia-Júlia-Friül
(...) L'aigua -mar i llacuna- és vida i amenaça la vida; esmicola, submergeix, fecunda, ruixa, esborra. Durant la primera meitat del segle, entre el canal de Primero i la Punta Sdobba a la desembocadura de l'Isonzo, la llongada es va retirar a l'est 196 metres; va haver-hi un temps que, a l'oest, l'illa de San Pietro d'Orio tocava Grado. Les marejades violentes que envesteixen les barreres de terra o de duna formen les llacunes, que continuen, més silenciosament, rosegant la terra ferma. Les cròniques parlen de batalles i de pestilències, però força sovint -com el testament de Fortunato, el patriarca enèrgic i polèmic de Grado a l'època de Carlemany, o el Chronicon Gradense del segle XI-XII- de la  "gran aigua" que s'alça i inunda, del mar que entra a l'església de Santa Àgata, fins a cobrir les tombes dels màrtirs, o que va a trencar contra el palau del comte, que representa l'autoritat de Venècia. Uns quants segles més tard, Nievo observa que "el mar envolta cada any més la basílica patriarcal".

(...) Durant segles i anys, la pescadora, la campana de la torre de la basílica, anuncia les ventades; processons, rogatives i fins i tot conjurs demanen protecció contra les catàstrofes, contra tota "gran aigua". (...)

Claudio Magris
MICROCOSMOS
Traducció d'Anna Casassas
Anagrama/Empúries
Barcelona, Febrer de 1999

Pensant en el Japó. Pensant en tot el món. I en aquella dita de la meva mare: "El foc té aturador, l'aigua, no."

Fotografia extreta de wn.com