OH BILBAO !

Columnes, Alhóndigabilbao, Fotografia Javier 1949 flickr

Bilbao em rep com si ens coneixéssim de tota la vida. Em tracta de tu amb agradable naturalitat i en cap moment es mostra turística o empalagosa. A Bilbao ningú t’empeny a comprar si no vols fer-ho i la ciutat, ella mateixa, és una invitació a passejar-la i gaudir-la sense que mai es mostri pretensiosa o distant.

El primer dia volto pel casc antic. És dissabte i els carrers estan plens de ciutadans que xerren, beuen i mengen amb envejable animació. Una para de metro em permet veure com amb dues línies puc fer una bona batuda visual a la capital biscaïna. És obligatori passejar per Sabino de Arana des del famós estadi de San Mamés i així, xino xano, arribar al Palau Euskaldun on es pot veure un notable Nabucco protagonitzat per Maria Guleghina. La sala està plena de gom a gom. El públic sembla prendre’s molt seriosament una vetllada d’òpera. Quasi tothom va ben vestit, guarda silenci quan toca i, això sí, com a quasi arreu del món, aplaudeix abans d’hora quan l’orquestra encara no ha acabat la seva intervenció. Surto al carrer flanquejat d’arbres esponerosos, frescos i perfumats. No és ni mitja nit però regna la quietud i la majoria de restaurants d’aquella zona ja han tancat.

Museu Guggenheim-Bilbao-Fotografia JoSin-Flick

L’endemà diumenge és imprescindible acostar-se al Guggenheim que, tot i tenir-lo molt interioritzat, m’impacta amb les seves inesperades formes des de l’horitzó. Fa sol i la llauna platejada m’enlluerna com m’enlluerna l’audàcia de la construcció que ha definit un nou paisatge per Bilbao. Veig com passa la ria, verdosa i mansa. Hi ha molta gent a fora, gent que sembla haver arribat al final d’una ruta habitual. Jo em fico al museu, me’l miro de bon grat, veig obres exposades i dino a la cafeteria contemplant el paisatge seré d’una plaça d’elegància geomètrica. No intento racionalitzar el laberint d’angles que s’enfilen per formar el sostre del museu. Potser no podré entendre res però m’és igual si em trobo a gust i, gràcies a rètols i ascensors, ni em perdo ni em canso. Més tard aniré al Museu de Bellas Artes, un clàssic obligatori però tot una altra cosa quan s’ha passat pel Guggenheim que, com el seu homònim novaiorquès, és diferent de qualsevol altra edifici i, ja per sí sol, s’erigeix en un espai tan visitable com una escultura gegantina.

Café Iruña-Bilbao

I dilluns un dinar especial, res, un menú de la casa a menys de quinze euros per cap. Però, de quina casa?. Es tracta del bell Café Iruña, racó històric creat l’any 1903, adient per les tertúlies de tota mena, lloc preferit per la gent que assisteix a la universitat de Deusto i on de seguida puc clissar el bon ofici dels cambrers. L’atmosfera té un aire mudèjar degut a les rajoles que decoren les parets i, sobretot, a la manera com estan col·locades. Me’n vaig sabent que deixo un “luoco storico” que ofereix diversitat de tapes, pinxos i racions en un ambient amable i clarament europeu. El record del flam casolà pesa amb la dolçor de l’hospitalitat.

Alhóndigabilbao - Interior - Fotografia Javier 1949-Flickr

A la tarda és obligatori anar a Alhóndigabilbao. I quina forma més brillant de tancar l’escapada!  Alhóndigabilbao és un edifici de l’any 1909 destinat a fer de magatzem de vins, licors i alcohols. Seguint la tendència modernista va ser dissenyat per l’arquitecte bilbaí Ricardo Bastida. L’ Alhóndiga va complir la seva funció de magatzem durant només deu anys ja que, per desgràcia, el va destruir un incendi. L’edifici ha romàs inservible fins que sorgeix el projecte de convertir-lo en centre cívic, espai per la cultura, l’oci i el benestar. I així el polifacètic Philippe Starck re dissenya l’ampli interior i construeix un atri –l’atri de les cultures- de 6.193 metres quadrats que decora l’escenògraf Lorenzo Beraldi. Degut a que l’edifici és en realitat el recull de tres construccions, són necessàries quaranta-tres columnes que les sostinguin. Beraldi dissenya quaranta tres pilars de 267 centímetres cadascun completament diferents els uns dels altres, és a dir que no hi ha ni una columna igual. L’efecte visual és magnífic en el seu contrast d’ombres i colors, un refugi silenciós i ampli on seure o caminar amb l’esperit alliberat, els ulls immersos en la penombra d’un espai que pot semblar infinit.

Alhóndigabilbao compren un centre d’activitats físiques, una mediateca amb més de 50.000 volums i, finalment, un centre d’activitats complementàries. A cada activitat hi correspon un edifici. Aquest bell edifici tres en un es troba al centre de Bilbao, en el vivíssim districte d’Abando i és tan gratificant anar-hi com resulta dur pel visitant haver-lo de deixar. Crec que la clau de l’èxit d’una construcció pública és aquesta. No voler-te’n anar perquè en ella t’hi has trobat a tu i voldries compartir-la amb tots els que estimes. Però els avions no esperen i tornar a Barcelona és ja imperiós. Per sort Bilbao sempre és allà mateix i només la tenim a una hora de vol. Començo a pensar en tornar-hi.

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR, INTERNACIONAL DELS BLOCS DE CIMENT

De Sant Adrià de Besòs a Badalona

(...) Ignasi habla conmigo en castellano; pero con su familia y la mayoría de sus amigos lo hace en catalán. Hablamos como respiramos. Los idiomas se mezclan en la calle igual que en los pulmones el oxígeno se mezcla con la sangre. En los primeros años, en mi barrio, en los bloques, el catalán lo utilizará muy poca gente; donde lo habla todo el mundo es en las zonas más antiguas de San Adrián. Aquí el catalán será sobre todo la lengua de los viejos y de los comerciantes. A nosotros irá llegándonos poco a poco, porque va a ser este idioma el que tenga que dirigirse hacia nosotros, y no nosotros los que vayamos hacia él. Al principio se introducirá en nuestro vocabulario un puñado de palabras en catalán, pero no sé si esto tendrá el efecto de abrir camino o acaso de sellarlo como cuando se inocula un puñado de microbios para prevenir una gripe. Los adultos empezarán a decir "chamarreta" y "rachola", y los niños, "pegadosa" y "baldufa". Y así se quedarán ambas lenguas, durante años separadas no por ser idiomas distintos sino por la distinción sociológica que hay entre sus hablantes.

(...) Quizá porque en casa no había posibles, me conformaré con un solo idioma para todos los días del año. Desde niño les tendré envidia a los catalanes que hablan en ese lenguaje entonces oculto y proscrito. Me cautivará el poder lingüístico del que están dotados y que les permite vivir una vida profundamente privada. Hablar como ellos,  a ratos lo habré deseado; pero me parecerá luego que eso es hacer trampas. Me dará vergüenza ser catalán como me va a dar vergüenza ponerme corbata. Eso son cosas que no se hacían en mi casa. Yo no voy a ser catalán por respeto a los catalanes. En la intimidad, con los catalanes no hablaré en catalán sino que les escucharé su catalán. (...) Antes que sentirme de ningún país, deninguna patria o nación, coy a pertenecer a la internacional de los bloques. (...)

Javier Pérez Andújar

Paseos con mi madre

Ja fa quasi tres mesos que vaig llegir “Paseos con mi madre”  de Javier Pérez Andújar escriptor nascut a Sant Adrià del Besòs l’any 1965. Fill de pares andalusos, Pérez Andújar és, sobretot, un escriptor dotat,  per la doble i agraïda raó de dir coses interessants en un llenguatge altament literari. Home d’inqüestionable talent natural per l’escriptura, els seus estudis de filologia hispànica i les seves lectures, li han permès construir una prosa bellíssima, culta i original que sempre ens fa adonar de l’estil instintiu que l’empeny a dir-ho tot de forma inconfusible. De la mateixa manera en que reconeixem una composició musical o la veu d’un cantant, així la prosa afilada, exquisida i fluïda de Pérez Andújar pren d’immediat identitat en aquest recompte de records, alguns encara molt recents, que és “Paseos con mi madre”. Gens inferior a la seva atractiva manera de explicar és l’essència del què ens explica, l’anàlisi social que se’n extreu davant del que ens deixa saber de la seva vida i les intel·ligents reflexions que, quan convé, despietadament, introdueix a fi de que estiguem ben informats per si de cas. El seu coneixement de l’extraradi d’una ciutat com Barcelona el fa espectador de les lluïtes obreres que descriu i per les que,  allunyat de vulgars demagògies,  reclama la bàsica justícia al mateix temps que honora sentidament els màrtirs. És també molt interessant el seu pas per un hipermercat quan ell era només un noi estudiant que desitjava escriure i els amos del negoci, valent-se de tramposos subterfugis, l’explotaven juntament amb els altres, tots ells àvids de guanyar-se la vida per tirar endavant.   La necessitat d’anar i tornar diàriament de Sant Adrià a Barcelona confereix a alguns paràgrafs el grinyol dels elements mecànics i metàl·lics que tant caracteritzen el transport. Aquí Pérez Andújar m’ha recordat inevitablement el gran John Dos Passos de l’enyorada i magistral novel·la Manhattan Transfer.

El llibre, de memòries diverses, parla, òbviament, del que ja és passat i que, tanmateix, ens apareix quasi sempre escrit en temps futur com si l’escriptor fes una predicció de fets que, per bé i per mal com a tothom, li marcaran la vida.

 El dia 5 de Març Javier Pérez Andújar va presentar el seu llibre a Badalona ciutat molt vinculada a la seva per raons superiors a la proximitat física. L’assistència va ser molt notable i ell es va manifestar com un home encantador i afable a qui mai hauríem dit adéu. Lamento no haver-li fet saber com se’m feia d’estrany veure que, malgrat les moltes preguntes en llegua catalana, ell responia sempre en castellà. I ell segurament m'hauria contestat que en el llibre s'explica.

PASEOS CON MI MADRE

Javier Pérez Andújar

Tusquets Editores

Colección Andanzas

Gener del 2012

Fotografia: Racons de casa nostra

                    Maria Moncal

LA VEU QUE M'ACOMPANYA

Safareig de La Batllòria, 1958

Per una qüestió de temps –sempre el temps- no vaig poder participar a la convocatòria que el creatiu i laboriós filòleg Víctor Pàmies va fer sota el lema d’ “aPARAULA’m” i que ha tingut per fi apadrinar una paraula en la nostra llengua i així commemorar el centenari de la Secció Filològica de l’ Institut d’Estudis Catalans. Sortosament hi ha hagut una gran participació que el dia 9 d’aquest mes de maig és va fer palesa a través de centenars de blogs pertanyents a la Catosfera delerosos de contribuir a preservar i si es pot a augmentar la salut del nostre idioma.

La meva tardana manera de contribuir al treball de Víctor Pàmies que, des del seu blog “Raons que rimen”,  mostra les paraules escollides pels participants, és aportar mitja dotzena de frases fetes,  algunes d’elles refranys, que  la meva mare amb un sentit de l’oportunitat verbal del qual ella mai en va ser gens conscient, deixava anar quan a determinats fets hi convenia el segell definitiu d’una expressió sàvia i antiga.

Comencem!

PASSAR-NE ELS TAPS

Significa voler fer desaparèixer alguna cosa però, per damunt de tot, vol dir matar algú i més específicament afusellar. La meva mare utilitzava aquesta expressió incomplerta ja que ella deia “PASSAR ELS TAPS” o, tal vegada,  es diu d’ambdues formes. El què ja no sé és d’on déu venir aquest eufemisme tan llunyà del seu significat real.

Exemple:

Si en Franco fos viu ja li hauria passat els taps.

TÉ UN REI AL COS

Es diu d’ algú que és molt pretensiós i que creu tenir el món al seu servei.

Exemple:

Amb la Maria no s’hi pot tractar perquè té un rei al cos.

UNA DONA ÉS PER UN REI SI UN REI LA DEMANA

La meva mare l’utilitzava, encara que sembli el contrari, amb intenció molt feminista donant a entendre que la dona tenia un valor absolut i totalment al marge de la classe social d’on podia provenir. No quedava contemplat si la dona tenia dret a rèplica. Aquí la frase ja grinyola.

Exemple:

L’hereu, que era molt ric, es va casar amb una de les minyones de la casa i és que una dona és per un rei si un rei la demana.

PASSI-HO BÉ QUE CAUEN GOTES

Era i és una forma divertida d’allargar l’adéu i m’atreviria a dir que denota dos trets, confiança i pressa.

Exemple:

M’he fet un bon tip de riure. Gràcies noia!. Apa, passi-ho bé que cauen gotes.

EL MES DE MAI

Es fa servir quan tenim clar que un fet anunciat per algú poc fiable, no succeirà.

Exemple:

La Maria i l’Antoni diuen que aviat es casaran. Saps quan es casaran?. El mes de mai.

MAL AGUANYAT PAL QUE T’ESTÀ EN VAGA  O MAL AGUANYAT PAL QUE LI ESTÀ EN VAGA

Aquesta expressió no l’he sentida dir mai a ningú més que a la meva mare i, potser a alguna de les seves dues germanes. Molta gent fa la cara estranyíssima quan la pronuncio per explicar-la o bé referint-me a algú que no fa prou bondat i és causa de malviure. Estic segura que vosaltres, estimats llegidors,  l’haureu copsat a la primera. Jo sempre l’he trobat una expressió culta,  elegant  i profundament catalana.

Exemple:

Ara en Joan no treballa i es passa el dia a casa fent el gandul i demanant-me diners. Mal aguanyat pal que li està en vaga!

M'agradaria saber que heu somrigut.

Fotografia del llibre La Batllòria i La Tordera, Una història inseparable

J.M. Cortina - Joan Bruguera

JIM

Cada dia escoltaves aquesta cançó. Una vegada i una altra durant molt de temps. Quan la senties, encara que el sol resplendís amb fúria de juliol, l’estança on eres,  prenia els colors que, inquiets com brases que es van extingint,  componen l’agonia de setembre en un modest apartament d’una ciutat innominada,  al nord de Boston, per exemple.  Una noia de cabellera llarga i ulls absents apareixia asseguda,  al costat d’una taula rodona,  amb la cara lleument coberta per una mà, no sé si la dreta o l’esquerra, una mà cansada de repetir el gest de resignat lament i de nostàlgia inútil. La noia portava un jersei fosc i una faldilla llarga i florejada. Mai no li veies els peus. Darrere de la taula rodona hi havia alguns  llibres abandonats en un desordre voluntari com si mai haguessin servit per res i ja no fossin apreciats per la noia,  que els hauria comprat temps abans,  esperant-d’ells la nutrició del seu esperit ara malalt. Per una finestra de mida mitjana entrava, a través d’una cortina de color torrat,  l’ombra viva dels colors que,  inquiets com brases que es van extingint,  componen l’agonia de setembre, els mateixos colors que s'apagaven a la teva estança on et lliuraves a la cadència melangiosa d'aquell cant d'enyor que sonava en un modest apartament d'una ciutat innominada, al nord de Boston, per exemple.
Moltes dones d'aquesta terra injusta, a l'ombra i en silenci, ploràveu ulls endins un Jim qui sap si inexistent. La vostra mudesa era la música que encara ens persegueix a totes.

Elizabeth Siddal - Dante Gabriel Rosetti

Video de dm38bcn

Si heu tingut l'amabilitat d'arribar fins aquí, suggereixo compareu la lletra original de JIM amb l'adaptació, esplèndida, de Francesc Pi de la Serra.
Gràcies!

JIM


Jim, no em porta mai les flors que prefereixo,
Jim, no riem mai junts i jo no m'ho mereixo,
no sé perquè estic tan boja per Jim.


Jim, no em diu mai quer sóc el seu desig ardent
el foc de l'amor per ell ja no s'encén
malgrat el temps que fa que sortim.


Si em sento emmalaltir d'amor
jo faig com si em vengés
et deixo fugir però el meu cor
s'esquerda encara més.
Sé que el dia que m'estimi em deixarà 
podeu creure'm, sigui avui o bé demà,
sempre duré amb mi alguna cosa de Jim.

Caesar Petrillo, Ed Ross, Nelson Shawn
Adaptació al català: Francesc Pi de la Serra

versió original anglesa:

Jim doesn't ever bring me pretty flowers
Jim never tries to cheer my lonely hours
Don't know why I'm so crazy for Jim

Jim never tells me I'm his heart desire
I never seem to set his love affire
Gone are the years I've wasted on him
Sometimes when I get feelin' low
I say let's call it quits
Then I hang on and let him go
Breaking my heart in bits

Someday I know Jim will up and leave me
but even if he does you can believe me
I'll go on carrying the torch for Jim


I'll go on lovin' my Jim

VICTORINE MEURENT

Gare Saint Lazare - Manet

I qui és Victorine Meurent?. Les imatges donen prou pistes com per encertar de ple que Victorine Meurent és l’”Olympia” de Manet, una noieta de dinou anys de pell blanquíssima i cabellera roja que no només va posar per Manet sinó que, al mateix temps, ho va fer per a Alfred Stevens,  amb el qual va mantenir una relació amorosa. Degas i Toulouse-Lautrec la varen requerir també per algun dels seus quadres. Crida l’atenció que mentre fent d’Olympia el seu cos apareix molt jove i atractivament androgin, a "Le déjeuner sur l’herbe" –es pot veure en el detall- mostra unes molles tan ben pintades com indesitjables serien pels canons d’avui dia.

Però, al gra! Qui és Victorine Meurent? Perquè ella no es limitava a ser una dona bonica i jove que treballava com a model de grans pintors sinó que tenia una vida pròpia com a pintora notable i, a més a més, era una bona instrumentista de guitarra i violí. Victorine havia nascut l’any 1862 d’una família molt modesta i els seus estudiosos diuen que va romandre en cert anonimat com a artista degut a dos motius: el fet de provenir de la classe més necessitada i haver esdevingut pintora de renom i a l’altre fet, sempre incanviable,  que era el de ser una dona.

Victorine Meurent va exposar al cèlebre Salon Paris l’any 1876, irònicament força abans que el propi Manet. Va fer sis exposicions molt aplaudides per la crítica i el públic i en una d’elles va compartir paret amb qui l’havia immortalitzat físicament amb el nom d’Olympia que és com, quan la va conèixer,  l’anomenava Toulouse Lautrec. Victorine va viure sempre dels seus guanys com a model i com a pintora si bé ella sempre es presentava com a professional de la pintura, la seva vocació real per la que havia demostrat condicions suficients ja que l’any 1879 va ser admesa per l’Académie de Beaux Arts de París. Malgrat aquest honor el fet de ser una dona li barrava les portes per impartir classes.

L’any 1906 Victorine Meurent es va retirar al poble de Colombes,  a pocs quilòmetres,  de París on va compartir casa i vida amb una pianista onze anys més jove que ella que portava el nom de Marie Dufour. En un moment determinat de la seva estada a Colombes,  on va passar els últims vint anys de la seva vida,  i degut a la mort de Manet a l’edat de 51 anys, Victorine va escriure una carta a Suzanne Manet,  esposa del pintor,  demanant-li una suma desconeguda de diners i argumentant que el mestre els hi havia promès. Suzanne Manet va ignorar la demanda.

L’any 1903 va entrar a l’Académie des Artistes Français i un dels seus quadres, l’únic que s’ha identificat amb la seva autoria, va ser comprat pel museu local de Colombes per un valor de quatre mil euros.

Olympia - Manet

Voilà la maliciosa i ensenyorida pèl-roja, coneguda com "La crevette" (La gamba),  que el museu d'Orsay mostra amb comprensible satisfacció. La vaig veure fa menys d’un any i és un mal acudit però...està com sempre, misteriosa i sensual oferint la mirada de nena que se les sap totes. En el seu temps el públic la va creure una jove prostituta alcoholitzada,  atesos els seus nus tan admirats com malvistos. Aquell cos era el d’una artista i, afortunadament, el món ho ha sabut.

Le jour de Rameaux - Victorine Meurent

Le déjeuner sur l'herbe-Manet, detall

Fotografies de les pintures: edu.com

SANT JORDI 2012, BENVINGUT!!!

Sant Jordi-Carpaccio

LXI

Beneït sigui el dia, el mes i l'any
l’estació i el temps, l’hora i el punt,
i el bell país, i el lloc on, vagabund,
vaig trobar els ulls que em fermen en parany;

i beneït el primer dolç afany
que vaig conèixer en ser jo a Amor adjunt,
i l’arc i fletxa que em tirà damunt,
i les nafres que al cor porten el dany.

Beneïdes les veus que he alçat al vent,
per les quals el seu nom la terra sap,
i els sospirs, i el desig, i el planyiment;

beneïts els papers on meno a cap
la seva fama, i el meu pensament,
que és només d’ella, que altra no n’hi cap.

Francesco Petrarca

Traducció de Miquel Desclot

Per una festa com la d’avui que amb roses i llibres celebra la joia de l’amor, només podia portar-vos un sonet tan sublim com aquest. Si l’any passat Shakespeare em va fer l’honor amb un diàleg bellíssim de Romeo i Julieta, aquest any l’autor d’aquesta meravella que, de ben segur, el poeta d’Strafford devia haver llegit, és l’incommensurable Francesco Petrarca que,  amb la seva infinita inspiració,  va revolucionar absolutament les arts poètiques de tot Europa. 

Si aquest sonet pertany al Cançoner del poeta que, òbviament, és un llibre i, per tant, avui és el seu dia, el quadre de Carpaccio, aconsellat espontàniament per la meva única germana, és un Sant Jordi esplèndid que es projecta rendit al color de la rosa quan és rosa, color clarament estimat pel gran pintor que, com se sap, amb el seu nom ha donat nom a un plat exquisit de carn o peix d’un to rosat molt similar al que ell utilitzava. I és que el signore Cipriani del Harry’s Bar de Venècia, creador de l’especialitat l'any 1950, va pensar d’immediat en Carpaccio quan va veure, per primera vegada, un salmó finament filetejat. 

Llibres i roses, doncs, per glorificar el sant escollit per l’amor !

I si us plau, estimeu !

OLGA XIRINACS, LA INUNDACIÓ

Portada de "La inundació"

“La inundació”,  última novel·la de la prestigiosa escriptora tarragonina Olga Xirinacs, és una obra d’acció interior perquè els fets que succeeixen a fora són el reflex dels que viu, discretament, la protagonista en el seu interior i dels quals ens en assabentem a través de la veu narradora, els propis pensaments del personatge  i els comentaris dels que l’acompanyen. Maria Romana Orsini, escriptora important, es retira temporalment a Ribalta,  on hi té diverses propietats,  entres les quals la casa en la que, junt amb dues dones de servei, s’instal·la  amb la intenció d’alternar l’escriptura amb el repós. Maria Romana, Maria,  com s’anomena ella mateixa, des de l’inici de la seva estada a Ribalta, sent com el temps passat es converteix en un lent devessall de records que, poc a poc, la condueix a una tristesa quasi crònica. De cop i volta la seva vida li sembla mal aprofitada i se’n recorda sovint d’amistats que només han estat aparents i li han fet mals irreparables. També apareixen l’amor i la traïció tan sovint junts.  Maria Romana que, per moments, sembla recuperar l’alegria perduda en una joventut no tan llunyana, va edificant el seu propi destí fins a cridar-lo en veu baixa però molt obertament. Voldrà obeir-la el fat? .

“La inundació” mostra una vegada més el talent d’Olga Xirinacs per construir una novel·la d’exquisits matisos que, tot i així, no estalvia gens l’inevitable sentit tràgic de la vida. La prosa és delicada i elegant sense negar la veu al dolorós lament quan els fets ho exigeixen.  Sorprèn la distinció de la protagonista en tot el que és el seu comportament personal i social i sorprèn més encara, per inesperats,  el seu plor i la seva rebel·lia.

Si les descripcions de la naturalesa són senzillament magnífiques, de forma,  que quasi prenen vida pròpia al mateix ritme que la protagonista va vivint alguns dies esplèndids i les pesants tempestes interiors del seu passat, són també modèliques les exposicions dels interiors dels habitacles on brilla el vernís de mobles com antics joiells, els policromats del sostre d’una cambra, les tasses de cafè de lluent porcellana, l’aroma dels deliciosos àpats, la sentor i la bellesa de les plantes i flors...Luchino Visconti no ho hauria fet més bé.

Pel que acabo d’escriure,  fet des d’un profund respecte,   no cal pensar massa  per deduir que “La inundació” m’ha agradat tant que se m’ha fet més curta del que hauria volgut. Ara, plantejaria mil qüestions a Olga Xirinacs o, potser directament, a Maria Romana,  per saber i saber més d’elles, dels seus abans, del seus ares, dels seus després... però, d’una banda si no se m’ha explicat, és que no n’haig de fer res i si fes preguntes, apart de tafanera que, literàriament ho sóc i molt, comprometria l’esperit de l’obra que és guardar-la en rigorós secret. Que cadascú trobi el que el llibre li guarda.

Un petit fragment:

(...) La pluja et purifica, Maria, t'esbandeix els pensaments tristos, et deixa neta i t'acosta paraules noves, perquè vés a saber d'on ve, aquesta pluja, de quin mar, de quin llac o de quin riu ha estat absorbida, evaporada, xuclada, i porta tots els gustos i les paraules del món: canyella, xinès, inuit, l'udol d'un llop, l'última llàgrima del ferit de guerra, el primer crit d'un nadó, fum de petroli, puresa de gel, el fil de sang d'una punxada d'heroïna: el braç nu, el cos al carrer del suburbi, tot avall, tot barrejat amb fang i diamants acabats d'exxtreure de la mina, que es perden en una baralla a mort.

LA INUNDACIÓ

Olga Xirinacs
Cossetània Edicions
Notes de Color -49-
1ª Edició, Mars 2012