VERTIGO

" Había dispuesto la habitación del hotel y todas las piezas de la caballería en un plató circular -explicaría- . Luego hice que la cámara filmara varias veces todo el conjunto mientras giraba en un angulo de 360 grados.

Luego situé la filmación en una pantalla, y coloqué a los actores en una pequeña mesa giratoria y les hice dar vueltas . Así, girando ellos al unísono con la escena reflejada en la pantalla que tenían detrás, daban la sensación de que eras tú quien girabas en torno a ellos. Eso estaba pensado para crear la ilusión de que él habia vuelto a aquel lugar en particular... la caballeriza. "

Declaracións d'Alfred Hitchcock extretes de la biografia d'Alfred Hitchcock, ALFRED HITCHCOCK, La cara oculta del genio, de Donald Spoto, citades a peu de pàgina.

(...) La banda musical de Bernard Hermann sostiene este espirítu onírico, y el mundo perdido del pasado español de California es evocado constantemente. Recuerdos y fragmentos de esperanzas olvidadas flotan como ramilletes de lilas en la banda sonora, que resuena con las referencias de Hermann a la mágica música ígnea de Die Walkure y del " Liebestod " de Tristán e Isolda (absolutamente apropiada para el moderno relato de las dos Isoldas). La música y los efectos sonoros son elusivos y solitarios, frágiles y fantasmales... la sirena de un barco en la niebla de la Bahia de San Francisco, susurros y conversaciones ahogadas como fondo en lugares públicos, hueco resonar de pasos en el sendero de un cementerio. (...)

ALFRED HITCHCOCK, La cara oculta del genio

Donald Spoto, T&B Editores, Ediciones JC (1998)

Aquesta és probablement, i això sempre és molt subjectiu, la millor pel·lícula d'Alfred Hitchcock que, ja és dir molt, atesa la prodigiosa filmografia d'aquest gran mestre del cinema que tant ha influït en cineastes posteriors de notable importància. Per dir-ne només tres, podem esmentar el malaurat i enyorat François Truffaut, l'excel·lent, de vegades brillant, Brian de Palma o el mateix David Lynch, el més excèntric, agosarat i, per desgràcia, poc prolífic, actualitzador de la mirada hitchcockiana.

Qui hagi vist Vertigo pot, naturalment, discrepar del guardó que, desde aquest petit indret, li atorgo, però tambè estic segura que molts cinèfils coincidirien amb mi. Qui no hagi vist aquesta excepcional pel·lícula, espero fer-n'hi venir ganes, si és tan amable i em llegeix. No se'n penedirà malgrat l'evident inexpressivitat de d'una Kim Novak de bellesa innegable, però que confon actuar amb fer ganyotes. En James Stewart es mostra, si més no, esforçat, posant, fins on li arriben, les seves limitades facultats, al servei d'un personatge malalt i atormentat. I, a pesar d'aquests defectes ben notoris, la història resulta fascinant, l'atmosfera o atmosferes mantenen en grau creixent la hipnosi de l'espectador. Vertigo és una fita de força universal en aquest seté art que conté tots els altres.

I el petò és trist. Qui sapiga el perquè, se li prega silenci.

JUAN GELMAN: PARA VOS

Resumir la vida d’un home com Juan Gelman (Buenos Aires, 1930) seria una empresa difícil i feixuga però no puc saltar-me el seus dotze anys d’exili polític a causa del terrorisme d’estat imposat per la dictadura argentina a partir de l’any 1976. Gelman havia pertangut al Partit Comunista Argentí del qual en va sortir per integrar-se a la guerrilla peronista-guevarista (F.A.R.) de la que també va acabar separant-se’n per dissidències internes amb altres membres de l’organització. Mentre vivia a l’exili alternant domicilis, sempre provisionals, a ciutats com Madrid, Roma o París, entre d’altres, el fill, la filla i la jove de Juan Gelman, aquesta última embarassada de set mesos, varen ser segrestats pels militars. Això passava a Buenos Aires l’any 1976. Marcelo Ariel i Nora Eva Gelman així com l’esposa de Marcelo, María Claudia varen passar a augmentar la , ja quasi incomptable, llista de desapareguts d’aquella sanguinària dictadura.

Va començar la lluita de Juan Gelman  per esbrinar on eren els seus fills, la jove i la criatura petita. L’any 1978 l’Església Catòlica va informar a Juan Gelman que la nena, ara ja sabien el sexe, havia nascut a Montevideo. L’any 1990 el fill de Juan Gelman va ser identificat en un bidó de greix ple de ciment. El que quedava d’ell,  que solament tenia vint anys,  permetia provar que havia estat assassinat d’un tret a la nuca. Gelman segueix lluitant, demana comptes a l’estat i confia, al menys, en recuperar la nena. Intel•lectuals de prestigi universal des de García Márquez a Vargas Llosa passant per Xosé Saramago li donen suport públic cada vegada que ha fet falta.

L’any 2000 recupera la filla del seu fill, la seva neta María Macarena Gelman que, un cop informada –ja passa dels vint anys- escull quedar-se amb la seva família de sang, els Gelman.

Juan Gelman ha tingut molts oficis. Va començar estudiant ciències químiques i les va deixar per la poesia. Ha viscut, sobretot, del periodisme.Actualment viu a Mèxic i cada any visita l’ Argentina.

I en mig d’aquest calvari que ha estat la seva vida, Gelman no ha deixat mai d’escriure poesia. El recordat Julio Cortázar (1914-1984) va dir que era impressionant com, amb aquesta vida, sempre quedava l’esperit de la tendresa en cada una de les paraula que Gelman deixava escrites. Gelman va guanyar el Premio Cervantes 2007 i està considerat un dels més grans poetes dels nostres dies.

PRESENCIA DEL OTOÑO

DEBÍ DECIR TE AMO
PERO ESTABA EL OTOÑO HACIENDO SEÑAS
CLAVÁNDOME SUS PUERTAS EN EL ALMA.

AMADA, TÚ, RECÍBELO
VETE POR ÉL, TRANSPORTA TU DULZURA
POR SU DULZURA MADRE.
VETE POR EL, OTOÑO DURO,
OTOÑO SUAVE EN QUIEN RECLINO MI AIRE.

VETE POR ÉL, AMADA
NO SOY YO EL QUE TE AMA ESTE MINUTO
ES ÉL EN MI, SU INVENTO.
UN LENTO ASESINATO DE TERNURA.

                                                                        
             LA VICTORIA
                                                         
            EN UN LIBRO DE VERSOS SALPICADO           
            POR EL AMOR, POR LA TRSITEZA, POR EL MUNDO
            MIS HIJOS DIBUJARON SEÑORAS AMARILLAS,
            ELEFANTES QUE AVANZAN SOBRE PARAGUAS ROJOS
            PÁJAROS DETENIDOS AL BORDE DE UNA PÁGINA
            INVADIERON LA MUERTE,
            EL GRAN CAMELLO AZUL DESCANSA SOBRE LA PALABRA CENIZA
            UNA MEJILLA SE DESLIZA POR LA SOLEDAD DE MIS HUESOS
            EL CANDOR VENCE EL DESORDEN DE LA NOCHE.

 M'agradaria molt saber què en penseu del poeta Gelman. Gràcies!

Fotografia: Autumn,  Heiko Burkhardt, 2005, Lilano com.  
Video: Youtube d'Astor Piazzola: Invierno porteño

PROUST, HAHN: NOTES

(...) Després d’una nota alta llargament sostinguda entre dos compassos, va veure com s’acostava, escapant d’aquella perllongada sonoritat i estesa com un vel sonor per amagar el misteri de la seva incubació, va reconèixer , secreta, murmurant i dividida, la frase aèria i perfumada que a ell tant li agradava. I era tan particular, tenia un encant tan individual que cap altra l’hauria pogut substituir, (...) Al final, ella es va allunyar indicadora, diligent, entre les ramificacions del seu perfum, deixant sobre el rostre de Swann el reflex d’un somriure. Ara podria preguntar el nom de la seva inconeguda (li varen dir que era l’andante de la Sonata per a piano i violí de Vinteuil. Ja la tenia, la podria escoltar tant com volgués a casa seva, provar d’aprendre el seu llenguatge, el seu secret.(...)

Marcel Proust

A la recherche du temps perdu

Un amour de Swann

Traducció lliure g.a.p.

Aquesta descripció tan literària i personal -no hauria pogut ser d’altra manera- que Marcel Proust (1871-1922) fa d’una frase melòdica que deixa emocionat a Swann, i que a la novel•la s’atribueix a una sonata de Vinteuil, un músic que forma part de la riquíssima ficció proustiana, és un homenatge que el gran escriptor francès fa a un artista de debò i que no és altra que el seu gran amic Reynaldo Hahn (1875-1947) músic nascut a Veneçuela i ubicat a París des de que era un infant. Reynaldo Hahn era un excel•lent concertista de piano i un exquisit compositor de cançons inspirades en sensibles poemes. Verlaine va plorar de sentiment quan va sentir les seves Chansons grises acompanyades al piano per les melodies, tan idònies, que Reynaldo Hahn li havia escrit i que ell mateix interpretava al piano en els encantadors salons parisencs de l'època més bella.

He deixat un petit fragment d’una obra quasi ingent d’un dels millors escriptors d’abans, d’ara i de sempre i, deixo també, una cançó preciosa que la mezzosoprano Susan Graham interpreta de manera ideal.


Proust i Hahn. Marcel i Reynaldo. Dos homes que , segons diuen, havien estat amants durant quatre anys i, miracle: Amics tota la vida. Abans de, mentre i després de. Amics per sempre.

Fotografies: Plomes Mont Blanc de Marcel Proust
                   Partitura d'una cançó de Reynaldo Hahn
                   El poema que canta Susan Graham: A Chloris és de
                   Théophile de Viau 

COL·LECCIÓ PRIVADA

El primer que recordo és el negre. El negre de l'americana que portaves damunt d'una camisa gris travessat per aquella corbata de disseny acolorida amb pinzellades minerals. Minúsculs punts de plata, ratlles curtes de plom i l’esquitxada atzarosa del ferro rovellat. També recordo els botons de puny que eren- vaig saber-ho més tard- reproduccions de monedes romanes mostrant l’efígie del cèsar que tant t’hauria agradat ser. Després d’inventariar-te una bona part del vestuari, accessoris inclosos, els meus ulls varen emprendre un vol breu a la cerca dels teus. Expressius, els teus ulls, vaig creure que em rebien amb els braços oberts. Semblaven d’aigua calma i el seu càlid esguard d’acolliment manifestava una clara invitació a immergir-m’hi per sempre. Els teus ulls, que eren nostres, semblaven proclamar la joia d’haver-me finalment reconegut.

El primer que recordo és el negre, però era negre del dol. El gris venia després i era dens i profund com el llot d’un pantà inexplorat. Els colors minerals: La plata, el plom, el ferro rovellat eren els colors dels punyals, els colors de les bales , el color de la sang.

No vaig saber interpretar cap dels senyals. Mai no m’havia d’haver imaginat que l’aigua calma dels teus ulls només era un miratge on en lloc de quedar-m’hi a viure eternament, amb un dolor lent i pervers, m’hi vaig anar morint.

Colors que enganyen
Dibuix sobre paper moll  
Autor: G.A.P.

Canço: The Shadow of your smile
             Johnny Mandel i Paul Francis Webster

SÉBASTIEN JAPRISOT: PER L'ESTIU, PER SEMPRE

Quan sento la calor de l’estiu, la que crema i em fa buscar les ombres, els ventalls i els aires condicionats, sé que hauré de fer-me amb una bona novel•la policíaca en la que s’hi respiri un clima similar. No és que a l ’hivern necessiti llibres ambientats en fred. No. El que sé és que la xafogor i el sol febrós són com senyals que em demanen una lectura com la que he descrit. I és per aquest motiu, que el mes d’Agost passat, vaig clavar els ulls a l’estupenda novel•la L’été meurtrier de Sébastien Japrisot (1931-2003), tot i perquè el segle passat, anys vuitanta, em va caure a les mans una joia literària titulada Parany per una noia i signada per aquest excel•lent autor francès d’origen italià.

Mentre a L’été Meurtrier, de l’any 1977, l’autor s’arrisca a crear un dens exercici literari explicat a quatre veus i en sis capítols, al llarg de 433 pàgines, que no podem deixar, a Parany per a una noia, l’autor ens ofereix una modèlica obra breu en la que el lector frueix de l’enginy, l’astúcia i la sensibilitat d’un escriptor que és, abans de ser qualsevol altra cosa, això: escriptor. És a dir, un artista que treballa al servei d’un argument intel•ligent amb paraules, frases, paràgrafs que, full a full, ens donen un treball personal que no tolera l’intercanvi. En Japrisot hi convergeixen la capacitat amb el maneig de l’ idioma, l’encertat sentit de l’estructura novel•lística, i, el talent per la creació de caràcters molt diferents als quals sap infondre vida pròpia amb mestria indubtable. Aquestes virtuts culminen amb l’enginy de l’autor per ordir, per tramar i per sorprendre a l’ embadalit lector, captivat per les històries que li explica Japrisot, de la primera línia fins a l’última.

L’été meurtrier", que pel que he pogut veure,  no ha estat traduïda ni al català ni al castellà és un “tour de force”. Un “encara més difícil”. Un rínxol rinxolat. Els tipus s’assemblen a molta de la gent que coneixem i l’estil, que obliga a Japrisot a fer importants canvis de registre narratiu, així com la complicada, càlida, calenta i calorosa història, fan d’aquesta obra un referent, ja no de gènere, sinó de la literatura. De la Literatura. Així.

“Parany per a una noia” que vaig llegir fa gairebé trenta anys en una edició de l’entranyable i magnífica col•lecció dedicada a la novel•la negra, “La cua de palla”, que tenia cobertes grogues com l’escalfor del sol d’estiu que jo buscava, va ser una troballa: La jove i bella protagonista ha perdut la memòria. Hi ha una herència pel mig, molt important. És ella, la noia que no recorda ni qui és la que haurà d’investigar-se a sí mateixa. És una assassina?, Si és així, per què i a qui ha assassinat?  També haurà d’esbrinar si algú la vol matar a ella. Què passa amb l'enigmàtica àvia Midola?  Li diuen la veritat els que l’envolten? Voltors o passerells? .  No em digueu que aquest platejament no pinta bé, eh?

Sébastien Japrisot és deia en realitat Jean-Baptiste Rossi i va néixer a Marsella. A disset anys va traduir pel seu compte “El vigilant al camp de sègol” de J.D. Salinger, comptant només amb els coneixements d’anglès que havia adquirit a escola i amb les seves inquietuds autodidactes que l’havien portat a endinsar-se en l’estudi d’aquesta llengua. La traducció va ser acceptada i Japrisot va seguir treballant, apart de amb la seva obra, amb més traduccions de l’obra de J.D. Salinger que varen ser molt apreciades. El cinema li agradava molt i va ser guionista i adaptador d’arguments diversos, alguns d’ells provinents de la seva pròpia obra.

Entre moltes altres coses, Japrisot va deixar escrit:

“La novel•la policíaca no és per res un gènere menor. Balzac i Graham Greene varen escriure novel•les policíaques. Penseu que exagero si em comparo a Balzac i a Graham Greene? Al nostre temps s’ha de ser així. (...) Si he escollit escriure novel•les policíaques és perquè són una coartada còmoda per dir el que, per naturalesa, només diria en veu baixa. Solament et senten els que tens molt a la vora.”

Doncs, està clar.

Parany per a una noia, Edicions 62, 1981: Es pot adquirir directament a l’editorial, “on line”

Trampa para Cenicienta, El Aleph, 2006

L’été meurtrier, Ëditions Denoël, 1977, Es pot adquirir a Amazon France.

Fotografies: Dues vistes de La Ciotat-Provença-Boques del Roine-Costa Blava
(Autor anònim)
Exemplar de l'edició de la novel·la Parany per a una noia-La cua de Palla-Edicions 62,1981

AKIRA KUROSAWA, EL MESTRE

Llegeixo a la premsa que aquest any la Mostra Cinematogràfica de Venècia commemora el centenari del naixement d’un dels directors de cinema més grans del món. Si fos viu, Kurosawa compliria 100 anys el proper 23 de mars de 2010. No em causava cap plaer començar a buscar dades i fer-ne una llista per construir aquesta ressenya. N’he tingut prou retraient-me el fet de no haver vist tota la filmografia de qui es conegut com “L’Emperador” i, finalment, he optat per recrear-me en el record de les pel•lícules que li conec, autèntiques lliçons de gran cinema.

Akira Kurosawa va néixer en una família de samurais, guerrers que havien servit senyors feudals a l’edat mitjana i que en l’època actual defensaven l’imperi com únic nucli de poder i força sobre el poble. Akira Kurosawa va ser educat en una estricta disciplina pel seu pare i, ja de nen, va haver de sofrir importantíssimes ferides d’ordre moral: la mort d’una germana, el terratrèmol de Kanto l’any 1923 i, finalment, el suïcidi d’Heigo, el seu germà més admirat. Heigo era comentarista de pel•lícules mudes per analfabets i, se suposa, que d’aquest fet neix el probablement, el primer lligam d’Akira amb el cinema. La seva vertadera vocació era la pintura i durant un temps va fer d’il•lustrador gràfic però, de seguida, va passar al cinema on ràpidament es va manifestar el seu indiscutible geni tant pel que fa a la narrativa com a la imatge. Ambdós aspectes reben de Kurosawa l’empremta revolucionària pròpia dels grans artistes. Akira Kurosawa fou també un entusiasta de la literatura i, en especial, de la dels russos Tolstoi i Dostoievski. D’aquest últim va fer una adaptació de la novel•la L’idiota (1951). Kurosawa sentia també una immensa admiració per Shakespeare de qui va adaptar pel cinema Tron de sang (1957), una versió de El rei Lear on, el director japonès, combina sàviament la tragèdia del gran dramaturg anglès amb una llegenda japonesa d’argument similar. L’espectador té la impressió de que ambdós, Shakespeare i Kurosawa eren genis bessons. La força de la paraula que tenia l’anglès és del tot equiparable a la grandesa que Kurosawa sabia imprimir a les seves imatges.

L’any 1951, Akira Kurosawa dóna a conèixer el seu cinema gràcies a la Mostra de Venècia on se li atorga el Lleó d’or per la pel•lícula Rashomon. Aquest fet significa la sortida del cinema japonès més enllà de les fronteres que configuren l’àmbit físic d’aquell remot país. El mateix any i per aquesta excel·lent pel·lícula, Kurosawa és premiat també amb l'Oscar de l'Academia de Hollywood. El cinema japonès es fa admirar pel món sencer. Rashomon és una història explicada des de quatre punts de vista. En aquella època va ser molt punyent, tant pel tema difícil: la possible violació d’una dona i una mort, com per la forma de tractar passat i present fent un us del flash back que ha resultat canònic pel cinema posterior. L’ encadenat en l'accióque empra Kurosawa va ser homenatjat a la pel•lícula La guerra de les galàxies. Jo guardo un record únic de Kagemusha, coneguda també com L’ombra del guerrer, de l’any 1980, una història fascinant que ens parla del tema del doble i de l’impostor: Un senyor feudal agonitza. La seva última ordre és que busquin algú que s’assembli prou a ell com perquè els clans enemics segueixin creient-lo viu i no ataquin els seus homes. Troben l’home adequat, pràcticament una còpia física del senyor ja difunt. Un bandoler a punt de ser penjat serà l’ escollit. Se li perdonarà la vida i passarà a vestir les sumptuoses túniques del mort  i a passejar pel seu bellíssim palau on serà saludat amb reverències, cuidat, alimentat i protegit com ho era el venerat difunt al qual s’assembla tant,  fins que arriba un dia que... Si jo erigís altars, Kagemusha en tindria un de molt alt, brillant a l’horitzó amb llums incombustibles. L’atmosfera del Japó medieval, la recreació de cerimònies i disciplines, les batalles sagnants ens fan acotar el cap i pensar que així deu ser la Història i l' Èpica dels pobles . Les gestes que els llibres ens mostren mitjançant textos tan elaborats com necessaris i que procuren aportar el màxim de dades, Kurosawa els converteix en reals gràcies a la seva capacitat de creació plàstica. Esmentar també que figures del cinema estatunidenc com Steven Spielberg, George Lucas i Francis Ford-Coppola varen participar en la producció i distribució de Kagemusha, entusiasmats pel gran Akira Kurosawa.

Recordar finalment la bellesa de Dersu Uzala que, tot i ser del 1975, jo vaig veure desprès de Kagemusha i que explica la bondat i la innocència d’un home del camp que ha d’ajudar a un militar a fer prospeccions d’un terreny desconegut per ell. L’amistat que neix entre els dos homes, tan diferents, i la tendre relació que s’estableix entre Dersu i l’esposa i el fill, un nen, del militar, transmeten el millor dels sentiments humans. Dersu Uzala és un home bo que no s’ha mogut mai del seu medi, profundament rural, i veient aquell fragment de la seva vida,  alhora simple, pràctica i sàvia, podem sentir com millorem, malgrat sigui només per una estona. La innocència de Dersu no s’encomana però alguna cosa ens diu que encara queden persones com ell, que fins i tot en coneixem alguna, sers dotats per ser eternament infants.

Akira Kurosawa. No perdeu mai el seu nom. Dit "L’Emperador" o, millor encara," Sensai " que significa " El mestre ".

Fotografies:
1: Sense identificar
2: Ran
3: Màscara de Kurosawa

Els interessats poden trobar dvds a grans magatzems o també "on line" a dvdgo. Els dvd clubs assortits també solen tenir obra de Kurosawa aixì com les biblioteques públiques.

ORANGE , 4 D'AGOST DE 2009: UNA CRÒNICA

Comptat i debatut ja fa quatre setmanes que vaig tenir el plaer de visitar la ciutat d’Orange a fi d’assistir a una de les representacions de “Les Chorégies” que cada estiu se celebren a l’escenari de l’imponent teatre romà que distingeix l’esmentat municipi.

Va ser exactament el dia 4 d’Agost i un repertori de luxe dirigit pel mestre Georges Prêtre ens va oferir Cavalleria rusticana de Pietro Mascagni seguida, com és habitual, per I Pagliacci de Ruggero Leoncavallo. Ara ja parlo del record del record i sé que les meves memòries, la visual i l’auditiva, em fan somriure gratament quan, en un moment com aquest, em disposo a intentar una crònica de la funció.

Haig de començar, obligatòriament, fent saber que Cavalleria rusticana, d’ara en endavant, Cavalleria, m’agrada força més que I Pagliacci. Mentre la primera combina l’humor amb la tragèdia, la segona ja neix amb una clara intenció llagrimosa. A Cavalleria coneixem un Turiddu faldiller que en tornant de fer el servei militar troba a la seva xicota, la frívola Lola, casada amb un altra home, Alfio. Ell, en Turiddu, es promet a Santuzza amb la qual hi manté relacions completes-molt atrevit per l’època-i, al mateix temps també alegra la vida de la seva ex xicota, esposa d’Alfio. Està clar que és un home valent en tots el sentits que se li vulguin aplicar. Santuzza, conscient de les visites que el seu xicot Turiddu fa a Lola en absència d’Alfio i enrabiada a morir, es presenta amb la seva trista situació a casa de la seva futura sogra, Mamma Lucia,  una velleta que ven vi, i li fa saber com les gasta el seu noi saltant d’una flor a l’altra. Tampoc es descuida Santuzza d’aprofitar una trobada amb Alfio per posar-lo al corrent: Ambdós porten els fronts ramificats com cervatells. I passa el que ha de passar. Alfio no és home de bromes i li faltarà temps per reptar a Turiddu. Aquest, després d’acomiadar-se de la seva bondadosa mare i encomanar-li la protecció de la pobre Santa, Santuzza, s’enfrontarà a Alfio que l’apunyalarà sense cap dilació. Sang i final.

Un Roberto Alagna en plena forma ens va cantar un Turiddu que semblava talment escrit pensant en ell. Pillo, simpàtic, i també, tristament resignat al destí que li espera quan se sap descobert pel marit de la seva amant Lola. Molt notable en la “Siciliana” de l’inici, divertit i atractiu quan es deixa anar amb el “Viva il vino spumeggiante”, transmetent dolor i pena en la bellíssima “Mamma...quel vino é generoso”. El rol també li serveix per mostrar una estupenda i moderada musculatura. Els glutis podrien ser més compactes però ningú no és perfecte. De totes maneres és difícil sostreure’s al seu somriure veramente seduttore. Pel que fa a Santuzza, interpretada per la mezzosoprano Bèatrice Uria-Monzon puc dir que va fer una bona interpretació del personatge però no va ser mai la jove siciliana que l’obra ens presenta i no parlo tant del seu aspecte físic com de la seva distància per donar vida a la dona volcànica i carnal que Santuzza exigeix i amb la qual, quant a presència escènica no hi te res en comú. Uria-Monzon té bons aguts i està un pel mancada en les notes més greus que, de vegades, ni apareixen o li suposen massa esforç. Aquest detall ja el vaig poder veure i sentir quan va representar el paper de Venus en el Tannhäusser que el Liceu de Barcelona ens va oferir fa un parell de temporades. També vull fer notar que li escau molt més fer de Venus que de Santuzza perquè per molt que la vesteixin de gris i la senyora s’hagi treballat una gesticulació potser pròpia del sur de la Mediterrània jo, en tot moment, la vaig trobar très très belle à la Chanel. Esvelta i elegant i, fent molt de goig a l’escenari, li hauria escaigut un bulevard parisenc on bellugar-se. Sicília li quedava molt lluny. No obstant i això no vull  menysprear el seu digne esforç que va ser molt premiat per tothom. Va cantar bé les seves àries però “Voi lo sappete o mamma” no em va emocionar gens. Callas calla. Seng-Hyoun Ko, barìton coreà va fer un Alfio impecable. Anne Catherine Gillet va estar esplèndida mostrant una preciosa veu utilitzada amb picant coqueteria com demanava el personatge de Lola. I Stefania Toczysca, intèrpret que, com tants d’altres, per desgràcia, , jo desconec, va fer una Mamma Lucia de la que no en tinc res a dir. Desprès de tot, un bon senyal.

De I Pagliacci no cal explicar gaire. Si a Cavalleria en Turiddu era qui posava les banyes, aquí, com a càstig, els hi posen a ell. La cruel i formosa Nedda, la seva esposa i companya a la troupe de circ viu un apassionat romanço amb un habitant de la localitat on han parat la carpa. Roberto Alagna es aquí un Canio que no dona crèdit al que sent quan un altra col•lega, Tonio, li explica l’ultratge: L’home es diu Silvio i ambdós, Nedda i Silvio, tenen pensat fugir aquella mateixa nit. Arriba el moment de la representació, basada en personatges de la Commedia dell’Arte. Canio aprofita els diàlegs de la funció per fer confessar a Nedda-Colombina el nom del seu amant. Però no aconsegueix res més que enfadar-se molt i, mentre el públic assistent al circ creu que tot es tracta d’un guió, la vida real ha entrat punyent a la comèdia i Canio mata a la seva esposa. Silvio, l’amant, que està entre el públic, fa passos per salvar-la però, a canvi, rep de Canio una ganivetada que també acaba amb ell. El públic és mostra consternat. Canio avisa en tessitura de lament: “La comedia é finitta”. Sang i final.

Vaig trobar els intèrprets molt ensopegats tot i que jo no em puc prendre seriosament l’ària “Ridi pagliacci”o “Vesti la giubba...”, com vulgueu. . L’Alagna va estar tan entregat amb Canio com ho havia estat amb Turiddu si bé, impressió subjectiva, li escau més aquest últim, un Casanova poppolano amb el qual pot tenir alguna afinitat. La veu molt bé, diàfana i suficient, però exagerant la nota en els passatges més dramàtics. El tenor coreà fa un magnífic Tonio. Perfecte Stéphane Degout en el rol de Silvio “l’amante” i una Nedda bellíssima interpretada per Inva Mula amb la gracilitat necessària, ja sigui amb batí o amb la graciosa disfressa de Colombina, faldilla de pètals, un dels qual es va desenganxar sense posar-la en cap compromís. Inva Mula canta amb gran sensibilitat i el seu timbre de veu és quasi angèlic però, la veu, sí, torno a esmentar aquesta bonica veu, és petita per aquest paper o potser per un teatre tan enorme i sota les estrelles que il•luminen Provença. I Pagliacci té d’especial que és teatre dins de teatre, un corrent que es va posar molt de moda durant el segle XX. Els espectadors reals, els que han pagat entrada saben què passa de debò, però els de ficció no se n’adonen fins al final. Un toc pirandel•lià sí que se li por concedir al llibret.

L’orquestra va tocar de forma irreprotxable sota la batuta del senyor Prêtre , 85 anys d’història de la música, però el celebrat director va despullar les partitures de la carnalitat que suggereixen i en especial va quedar•ne tocat el bellíssim Intermezzo de Cavalleria, instant inoblidable en que el silenci va presidir l’actitud de l’audiència. Va recrear un Intermezzo tan refinat, el Maitre Prêtre, que semblava més aviat un cant espiritual adient al misticisme que requereix un ofertori a la catedral de Nôtre Dame. Els presagis i suggeriments que conté aquesta peça tan sublim, la gelosia, l’amor boig, el sexe, la lluita, i el dol...no hi eren. És fàcil comprobar-ho en el post anterior Au parfum d’Orange on se’l pot escoltar. I després comparar-lo amb qualsevol altra versió. Jo recomano la del mestre Alberto Erede en el Maggio Musicale Fiorentino amb Tebaldi i Björling. Tot un referent per qui signa aquest post.

Afegiré que la senyora Marie-Aude Roux, crítica musical del suplement cultural del prestigiós diari Le Monde diu en aquest paràgraf que tradueixo literalment:

“A la fosa, Georges Prêtre, 85 anys, ha dirigit amb ma mestre, amb estil retingut i molta passió aquesta música que, tan fàcilment, pot caure en la vulgaritat. L’”Intermezzo” de Cavalleria rusticana per l’Orchestre National de France quedarà pel que va ser: un moment d’intensa poesia.

Voilà.

El teatre romà d’Orange necessita reformes urgents. Des de les grades de dalt de tot –o plebs !- era molt fàcil fer un pas en fals i anar a parar dos pisos més avall. Aquesta negligència per part de les autoritats competents pot comportar una caiguda aparatosa amb greu accident inclòs comptant que tant rebrà el que cau com el que rep l’impacta d’ algú que des dels aires sembla voler prendre-li el lloc de forma tan impensada com violenta. Així que: EN GARDE!

Fotografies: Marina Soprano