divendres, 24 de desembre del 2010

NADAL AMB FID'L

Il·lustració de Juan Ferrándiz
EL MEU BON NADAL PER A TOTS VOSALTRES,  QUE TENIU LA GENEROSITAT I LA CONSTÀNCIA DE LLEGIR-ME,  VA ACOMPANYAT D'UNA MELODIA BELLÍSSIMA QUE, JO VOLDRIA QUE US ARRIBÉS,  AMB LA MATEIXA DOLÇA INTENSITAT QUE A MI EM COLPEIX CADA COP QUE L'ESCOLTO. ES TRACTA D'UN TEMA JUEU DEL QUAL, L'EXCEL·LENT MÚSIC JORDI CERVELLÓ EN VA FER AQUESTES EXQUISIDES VARIACIONS QUE INTERPRETA MAGISTRALMENT AL VIOLÍ GONÇAL COMELLAS.
JORDI CERVELLÓ VA NÉIXER A BARCELONA L'ANY 1935. VA ESTUDIAR VIOLÍ A MILÀ, SIENA I SALZBURG, HA ESTAT CRÍTIC MUSICAL I ÉS AUTOR D'UN TRACTAT IMPORTANTÍSSIM: PRICIPIS FONAMENTALS SOBRE LA TÈCNICA DEL VIOLÍ. DES DEL 1982 AL 1996, JORDI CERVELLÓ HA EXERCIT DE PROFESSOR DE VIOLÍ AL CONSERVATORI DE BADALONA.
GONÇAL COMELLAS VA NÉIXER L'ANY 1945 A AVINYONET DE PUIGVENTÓS (ALT EMPORDÀ). A TRETZE ANYS VA GUANYAR EL SEU PRIMER CONCURS I QUAN EN TENIA DINOU VA ACABAR LA CARRERA DE VIOLÍ A BARCELONA. GONÇAL COMELLAS OBTENIA LA NOTA MÀXIMA EN CADA CURS I VA GUANYAR TAMBÉ EL PREMI EXTRAORDINARI DE FINAL DE CARRERA. HA DONAT LA VOLTA AL MÓN  TOCANT AMB LES MILLORS ORQUESTRES I L'ANY 1972, AMB MOTIU D'HAVER GUANYAT EL PREMI CARL FLESH,  VA SER REQUERIT PEL MESTRE YEHUDI MENUHIN PER TOCAR EL DOBLE CONCERT DE VIOLÍ DE BACH. LA SEVA COL·LABORACIÓ AMB MENUHIN VA SER ENORMEMENT FRUCTÍFERA. ACTUALMENT, GONÇAL COMELLAS ES DEDICA A LA DIRECCIÓ D'ORQUESTRA.

BON NADAL, DONCS I, A VEURE SI US AGRADA: 

Video: BoileauMusic's Channel

dimarts, 21 de desembre del 2010

THOMAS BERNHARD: COP D'ULL

Thomas Bernhard-fotografia Kinkazzo's kannon
Va ser un nen pobre i un jove tuberculós que no només sabia escriure sinó que inventava una nova manera de fer-ho. Thomas Bernhard, sempre enfadat, compon monòlegs breus, relats, novel•les i obres teatrals, que manifesten l’aparició d’un sorprenent estil que marcarà un abans i un després en la literatura austríaca. Bernhard és, ja fa temps, el que en diríem un escriptor de culte. Un dia valdrà la pena parlar de Miguel Sáenz el seu traductor al castellà i també l’autor d’una intel•ligent i desmitificadora biografia de l’escriptor.
A mi em va colpir molt especialment El malogrado, la primera obra que vaig llegir de Bernhard i que encara avui considero una troballa. També s’han d’esmentar els cinc llibrets que formen la seva autobiografia fins els vint-i-tres anys ja que són excel•lent literatura, un llarg sostingut, acerat i finíssim, sobre una vida jove i malalta en el marc despietat del nazisme, de la guerra i del catolicisme. Gràcies a la magnífica traducció de Miguel Sáenz ens arriba una prosa eixuta en la que gairebé hi ressona la força seca i tallant  de la llengua alemanya –ambdós adjectius entesos en un sentit musical i extremament qualificatiu-, vaja, diguem-ne directament superlatiu.

Del llibre L’imitador de veus, dues petites mostres:


L’ERROR DE MOOSPRUGGER


El professor Moosprugger deia que havia anat a recollir un col•lega a l’estació de l’Oest a qui només coneixia per correspondència, però no pas personalment. Havia esperat de fet trobar-se una altra persona que la que va arribar de fet a l’estació de l’Oest. Quan vaig fer-li parar esment que sempre arriba una altra persona que la que hem estat esperant, va aixecar-se i se’n va anar només amb la finalitat de trencar i de deixar córrer tots els contactes que havia establert en la seva vida.




RETRATISTES


A Ebensee va establir-s’hi ja fa anys un fotògraf de qui, des del primer dia, va afirmar-se que s’havia passat molts anys a la presó perquè havia abusat d’un adolescent de tretze anys natural diScal. Tot just a Ebensee, on tot l’any s’hi celebren moltes bodes i, doncs, on era previsible un bon negoci i, naturalment, com a mínim, uns bons ingressos, ningú no va anar a casa d’aquest fotògraf, que va haver de plegar el seu negoci i entornar-se’n. D’aquell rumor no hi havia res de cert, havia estat propagat ja d’antuvi pel fotògraf Strössner, de Traunkirchen. Strössner ha fet saber ara que el seu col•lega s’ha suïcidat, tot i que s’ignora de quina manera.


Thomas Bernhard va néixer a Holanda, per un fet circumstancial, l’any 1931 i va morir a Viena el 1989. Enormement crític amb Àustria –s’entén amb els poders- ha estat reconegut com l’escriptor més important de la segona meitat del segle XX en aquell país.
Part de la seva obra ha estat traduïda al català per Joan Fontcuberta, Feliu Formosa, Clara Formosa i Josep Murgades autor de la versió en la nostra llengua de L’imitador de veus, publicada amb el títol Historietes inexemplars per Editorial Empúries de Barcelona l’any 1985 a la col•lecció Tros de Paper.




dijous, 16 de desembre del 2010

PREC

Saps que he sortit de l’hospital i que ja sóc a casa. Píndoles de colors m’han d’arreglar la vida...Ai si volguessis ajudar-me! Rescata’m del bassal verinós on m’has anat empenyent a garrotades i a tastos de navalla. Sovint la veig, sempre a les teves mans, o bé te l’endevino al fons de la butxaca. Lluent, esvelta i esmolada, a punt de travessar-me el dia que et faci enfadar massa.
Sec a la cuina i miro el ram de lilàs frescos que algú ha deixat al bell mig de la taula. Penso que deuen fer bonic, i també olor, però per a mi només tenen una presència luctuosa, de flors de cementiri, que despren la flaire pervertida d’un gas emmetzinat. Jo sóc el mal, el monstre que corromp la llum i l’aire. De mi neix l’atmosfera viciada que m’envolta i emmalalteix les coses. Una única guspira del senderi perdut em va alertant del pànic: Ni puc morir ni em sé matar.

La memòria ferida ja no em deixa saber si algun cop he estat com les altres o fins i tot feliç. El meu silenci ha anat a favor teu. He sentit la vergonya i el terror d’explicar els fets que, entre tu i jo, han de quedar per sempre. Ens vinculen com aquell fill afortunat que no hem tingut. Secrets de sang vessada que ens lligaran per sempre.

Vine, doncs, i mentre el mirall de l’ascensor et mostra els ulls que un dia em varen seduir, palpa suaument l’altra mirall, el que minúscul, lluent i esmolat et jau al fons de la butxaca, impacient perquè sap quin destí se li acosta. Entra i, sense quasi ni mirar-me, encerta’m directament el cor . Ofega’m els gemecs inevitables. Al cap de res seré una imatge poètica. Rius rojos en terra de ningú. La policia ja farà la resta. Ves-te’n sense deixar senyals. Procura que no et vegin. I, sobretot! No t’oblidis d’esborrar aquest missatge!.

Fotografia de flickr-galería de meltem

divendres, 10 de desembre del 2010

SALVADOR ESPRIU, FLAMA, CENTAURE

Cementiri d'Arenys de Mar (Maresme), la Sinera d'Espriu 
El 10 de Juliol del 2013 celebrarem -si tot va bé- el centenari del gran poeta Salvador Espriu. A penes sento  parlar d’ell i veus autoritzades afirmen secament que se l’està oblidant. Per sort n’hi ha d’altres, de veus, que asseguren que mai l’hem allunyat del nostre pensament on el poeta roman com un oracle en l’eternitat dels seus versos altíssims. De la mateixa manera que Salvador Espriu vibra en molts de nosaltres, ho farà també en les joves fornades de poetes que cantaran la seva excelsa música interior, la de  l'exili obligatori d’una llengua que li va estar negada i que ell, obstinat,  va voler i saber engrandir amb consciència gairebé messiànica.



Parlar de Salvador Espriu, per a mi, vol dir callar i llegir en veu no massa alta:

DESPRÉS DELS ARBRES

Quan ja no pugui perdre'm
més en la neu i vegi
llums i cel de sortida
damunt l'esglai dels boscos,
sentiré la fatiga
del caminant pel somni
de la font i la casa,
benigna olor de terra
i pa llescat a taula.
Aleshores,  ben lliure
d'espera i de temença,
m'adormiré per sempre,
escoltant cops d'aixades
molt lentes als camps amples,
remor de vespre als pàmpols.

SENYOR DE L'OMBRA

Has rigut i sóc aigua,
repós de terra, l'aire
recordat. D'un silenci
novíssim, ara neixo,
lliure a la fi del cercle
obsessiu de les coses.

No hi ha veus, ni vells rostres,
ni ja desig d'imperi
o de saber. Sols dura
la nit, nit cavalcada,
militar, i suporto
abismes, esperances
de claror, de sentir-me
només flama, centaure.

FINAL DEL LABERINT

Quan aquells dies sensibles
toquin músiques fràgils
i lentament vacil·lin
llums canviants de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t'emporta,
per la rialla, a l'home
justificat i lliure
que neix del teu silenci.

Del recull MRS. DEATH (1952)

A tots tres poemes hi surt la paraula "lliure".
Salvador Espriu va morir a Barcelona l'any 1985. El 1980 la seva obra poètica va ser traduïda al castellà. El poeta va assimilar des de molt jove la cultura clàssica fet que li va permetre, gràcies al seu talent,  versificar de formes molt diverses. També va escriure interessant obra teatral en la qual jo hi destacaria, especialment, Antígona -la guerra civil com a tragèdia fratricida,  signada l'any 1939-  i Una altra Fedra, si us plau, aquesta última, que data de l'any 1971, va ser un encàrrec de l'actriu Núria Espert.  

Fotografia extreta de vidacreixent.org.

dissabte, 4 de desembre del 2010

HAENDELIANA

Tenora
No sé quin atzar em va posar a davant dels ulls la màgica paraula: Haendeliana. Un adjectiu de gènere femení que em solo aplicar quan haig de definir, de mi i en mi, una tendència musical hipnòtica.
Haendeliana és també el títol d’una composició del músic català Albert Guinovart, nascut a Barcelona l’any 1962. Guinovart ha conreat des de la creació de sintonies fins els musicals d’èxit, com ara Mar i Cel i Gaudí, també s'ha apropat al ballet amb Terra baixa i a l’òpera amb el títol Atzar així com a un nombre important de peces musicals,  tan delicioses,  com aquesta Haendeliana escrita per a piano i tenora. A més, Albert Guinovart s’ha fet aplaudir als grans teatres de mig món perquè és un excel•lent pianista. El seu repertori està molt centrat en la música d’Albéniz i Granados però també és un plaer sentir-li interpretar Piazola.
La tenora és, per excel•lència, l’instrument protagonista de quasi totes les bones sardanes. És instrument de vent de so molt peculiar,  clarament inspirat en l’oboè,  i requereix de força física i gran sensibilitat. Com a primera veu de la copla sardanística, en mans i boca d’un virtuós, és capaç d’expressar tots els matisos de l’ànima. De l’eufòria festiva davalla, punyent, fins el més íntim plor.


Escoltem doncs, si així us plau, aquesta Haendeliana en la qual un càlid i elegant piano ens prepara l’entrada de la tenora amb la seva penetrant i dolça melodia. No hi he sabut trobar l’empremta del grandiós music alemany però, en canvi, m’he recordat de l’Adàgio d’Alessandro Marcello (1659-1747) corresponent a l’Oboe Concerto in C minor. S’agrairan les vostres opinions.



 
Ramón Escalé, piano
Jordi Molina, tenora
video d'acontrafibra
 
Fotografia extreta de: http://www.jordimolina.cat/

dissabte, 27 de novembre del 2010

PROUST: L'AMOR D'SWANN

Les filles de Jetro-(Detall d'Històries de Moisès, 1481-82), Sandro Botticelli
Charles Swann, un dels més exquisits personatges que Marcel Proust ens descobreix en l’univers il•limitat que suposa A la recerca del temps perdut, és un senyor acostumat a moure’s enmig de la bellesa. Assessor artístic d’opulents aristòcrates així com de burgesos potentats, Charles Swann freqüenta diversos salons parisencs on sempre és ben rebut perquè la seva distingida presència és l’empremta que honora els amfitrions.
Un dia, Charles Swann, home lliure i afortunat, que comparteix vivenda només amb els membres del seu servei, s’enamora. Ho fa de forma inesperada i en el moment més impensat i ell és el primer sorprès, davant la força del poderós sentiment, que l'envaeix d’ençà que Mme de Verdurin, propietària d’un dels salons que sovinteja Swann, li presenta a Odette de Crezy:


“ (...) ella va aparèixer davant Swann, certament bella, però amb una mena de bellesa que li era indiferent, que no li inspirava cap desig, fins i tot li causava una espècie de repulsió física. (...) Tenia el perfil massa acusat per agradar-li, la pell massa fràgil, les galtes massa pronunciades, els trets massa estirats. Els seus ulls eren bells però tan grossos que queien a causa de la seva pròpia massa, fatigaven la resta del seu rostre i li donaven sempre l’aire de tenir mala cara o bé d’estar de mal humor. (...) “


Charles Swann i Odette de Crézy comencen a trobar-se. Al principi surten a passejar i a prendre alguna cosa i junts es deixen caure a casa de la família Verdurin. Però Swann s’ha d’esforçar per copsar la famosa bellesa de la seva estimada i, de vegades, vol gaudir de les seves galtes, esperant-les fresques i rosades, i apareixen, com ella habitualment les sol mostrar, grogues i lànguides, sovint picades de granets vermells. Aquesta impressió tan negativa afligeix  a Swann, un home indubtablement enamorat i alhora incapaç d'identificar-se amb el què sent.
Una nit, revisant diversos catàlegs de pintura, topa amb la imatge de Sèfora, filla de Jetro i esposa de Moisès. El pintor és Sandro di Mariano conegut amb el sobrenom de Botticelli. Odette de Crèzy s’assembla assombrosament a Sèfora i aquest és justament el miracle que necessita Swann: Botticelli hauria pres a Odette com a model. Si aquesta noia era del gust de Botticelli, Odette també ho seria i Botticelli i Swann tenien, en aquest cas, el mateix gust refinadíssim. Ja en tenia prou.
A partir d’aquella fet, Swann no veu mai més a Odette amb els seus ulls desencantats i crítics, sinó que ho fa amb els de Botticelli, el gran artista. Al saló dels Verdurin, Swann es recrea escoltant la Sonata per a piano i violí de Vinteuil. Concentrat navega en els deliciosos passatges de la bellíssima peça musical mentre Odette se li representa a travès de Botticelli. Charles Swann sap, en aquells moments de somni, que l’art justifica aquell encès amor i ja no cal que es faci més preguntes sobre l’aspecte d’ Odette si és la Sèfora que Botticelli va escollir i pertany al món dels immortalitzats.
Charles Swann, l’enamorat, ignorant maledicències, es casa amb Odette de Crèzy que, fins molt poc temps abans d’esdevenir la seva esposa, havia viscut de mantinguda, venent el seu cos a ricatxos provincians. Al costat de Swann, Odette arribarà a ser una dama refinada i quasi experta en art i, un cop mort Swann, entrarà al món dels aristòcrates gràcies a les seves noces amb el Duc de Forcheville.
Swann i de Crèzy són, per sí sols, molt més que una novel•la. Marcel Proust estirava tant com volia el temps real i els fragments de les vides d’aquests personatges, magistralment creats, mostren la densitat que pot tenir en el ser humà un moment únic que, condensat, deixa resolt, de cop i volta, el sentit d’una vida.
 
 
À la recherche du temps perdu
-Du cöté de chez Swann-
Marcel Proust
Quarto
Gallimard
Traducció del fragment: g.a.p.
_
 




diumenge, 21 de novembre del 2010

MADAME BUTTERFLY: AMOR I HONOR

Biombo atribuït a Kano Domi-Japó (1593-1614)
Museu Nacional de Arte Antiga-Lisboa  
Si Madame Butterfly es va ficar a les cases més humils d’Occident i, a través de la ràdio, va cantar esperançada que un bell dia veuria arribar un vaixell, si va commoure els cors d’algunes generacions de dones que, durant gran part del segle XX, tenien cura de la casa mentre els seus homes eren a treballar i la mainada era a col•legi, és perquè Madame Butterfly és un símbol reeixit de l’ innocència maltractada. Tots sabem que ell no tornarà a buscar-la però no li ho podem dir. Som Suzuki, la seva confident alhora que donzella. Suzuki que, compungida i impotent, sent l’amarga veritat i, al mateix temps, s’imposa el silenci deixant a Butterfly nedant en el deliri.
Mentre “Un bel di vedremo” és, per excel•lència, l’ària més emblemàtica i popular d'aquesta òpera de Puccini, jo, fugint de duos, a parer meu,  massa edulcorats, acostumo a encantar-me amb el cor que, boca closa, ens parla del ritual misticisme de l’espera i, em reservo una oriental i lenta inclinació de cap pel moment en el qual Butterfly anuncia el seu suïcidi. Es en aquesta ària tràgica i grandiosa on hi trobem el més gran dels amors, el d’una Butterfly que ha deixat de ser muller abandonada i ha esdevingut el què és en essència, mare. La mare. Un Puccini inspiradíssim ens fa sentir l’orquestra cohesionada amenaçant com la fulla de l’esvelt ganivet que Butterfly prepara seguint una ancestral gestualitat. Però, ...abans del fet, i empès per Suzuki, un nen entra i abraça aquella dona que, en sacrifici, l’ha cedit a qui tan mal li ha fet, i que, irònicament, és el pare de l'estimat infant. I és ara, quan ella s’acomiada per sempre d’aquell nen que no la pot entendre perquè és massa petit, quan l’òpera assoleix l’instant més àlgid. Butterfly finalitza el seu lament de mort allunyant subtilment el seu fill i instant-lo a jugar. No ens cal veure la sang. La soprano i l’orquestra ens fan sentir la freda, llarga fulla de metall finament esmolat, estripant la carn de rosa de l’exquisida papallona.

La prestigiosa soprano Patricia Racette canta "Con onor muore...Tu?, Tu?, Tu? Piccolo Iddio... San Francisco Opera, 2007)

Madame Butterfly
Música: Giacomo Puccini
Llibret:   Luigi Illica i Giuseppe Giacosa
Video de: gslazar

Gaudiu de la bellesa de la lletra:

Con onor muore
chi non puo servar vita
con onor.

Tu? Tu? Tu?
Piccolo Iddio
Amore, amore mio.
Fior di giglio e di rosa.
Non saperlo mai...per te,
pei tuoi puri occhi
Muore Butterfly...
Perche tu posse andar
Di là dil mare
Senza che ti rimorda
Ai di maturi
Il matterno abbandono
O a me, sceso dal trono
Dell' altro Paradiso
Guarda ben, fiso, fiso,
di tua madre la facia!
Che ten' resti una traccia,
Guarda ben!
Amore, addio, addio!
Piccolo amor!
Va, gioca, gioca.