SEMPRE ENS QUEDARÀ NERUDA

Pablo Neruda-fotografia info-mex

Tan se val que Pablo Neruda tingui una biografia amb zones tèrboles. Si no hagués escrit els grans poemes que li coneixem, Neftalí Ricardo Reyes hauria estat un xilè més entre milers, exercint de cònsol del seu país arreu del món.Reyes havia nascut l’any 1904 i va créixer en una estació ferroviària on el seu pare treballava. El pas furiós dels trens,  travessant els paisatges de la seva infantesa, la peculiaritat de no haver conegut la seva mare morta en néixer ell i la coneixença de l’excelsa poeta Gabriela Mitral, mestre de noies en el poble on vivia Neftalí varen ser marques suficients per impulsar a aquell noiet a escriure poesia des que tenia 10 anys. A 17 ja va publicar un llibre i, quan en tenia vint, va irrompre amb la força del tro, “Veinte poemas de amor y una canción desesperada” que, per sempre més, el varen fer famós. Com que el seu pare considerava, amb molt de seny que, Neftalí Ricardo, no podria mai viure de la poesia, el xicot va començar a publicar amb pseudònim. Seria per la història Pablo Neruda, Pablo per Paul Verlaine i Neruda per Jan Neruda.

L’escasetat de recursos econòmics va portar a Neruda a emprendre la carrera consolar. Així durant períodes de temps viu a llocs tan exòtics com Birmània i Ceilan, Singapur i Java. Del any 1934 al 1938 exerceix de cònsol a Espanya on sovinteja la companyia d’Aleixandre, García Lorca i Gerardo Diego tots ells components de la brillant generació del 27. Neruda poeta d’estil ja madur, malgrat la seva joventut, es mostra partidari d’una poesia exempta de puresa, propera a la vida quotidiana i a la immediata realitat. La seva presa de consciència social, la seva definició política el tornem més introspectiu. La seva poesia no pot obviar les guerres i la mort i pren un llenguatge fosc i hermètic.

L’any 1939 Neruda va ingressar al Partit Comunista Xilè, va defensar des del seu escó de senador, la igualtat entre els humans i la persecució governamental el va obligar a fugir a l’Argentina i a Mèxic. L’època més polititzada que,  coincideix amb un viatge per la URSS i països satèl·lits, converteix els seus poemes en instruments de propaganda. Jo acostumo a ignorar-los i em quedo amb el poeta titànic que va saber cantar la menudesa dels còdols arrossegats per l’aigua, la grandesa de les muntanyes intransitables, l’innaccessibilitat de camins massa llargs i, sobretot, amb el seus poemes d’amor que han inspirat generacions d’amants.

L’any 1971, Pablo Neruda va rebre el Premi Nobel de Literatura i l’any 1973 va ser enviat pel president xilè Salvador Allende d’ambaixador a París. El cop d’estat de Pinochet va acabar amb el somni d’un Xile socialista i segurament va precipitar també la mort del poeta, sofrent d’un càncer,  però vençut per un infart.

Pablo Neruda es va casar tres cops, primer amb una treballadora de banca holandesa de la qual se’n va separar després de tenir-hi una filleta hidrocefàlica. Més tard va ser la seva dona Delia del Carril que tenia vint anys més que ell i, finalment, Matilde Urrutia la que s’ha endut totes les flors com a companya i musa de l’artista i a la qual, ell, va dedicar centenars d’inspirades poesies.

Sí, va abraçar el comunisme,  probablement amb bona fe i es va dir que quan ajudava a fugir espanyols perseguits per Franco, solia escollir-los del partit...ves a saber. El que ja he dit abans. De Neftalí Ricardo Reyes res en sabríem, de Pablo Neruda en podem gaudir i aprendre molt. Va compondre una oda per Stalin! Molts no li han perdonat. Jo he triat ignorar-la perquè ha deixat molt més sense la màcula d’una dedicatòria com aquesta i és en aquest “molt més” que ens hem d’aturar per gaudir de valent del geni d’un artista encara no igualat.

LA REINA

Yo te he nombrado reina.

Hay más altas que tú, más altas.

Hay más puras que tú, más puras.

Hay más bellas que tú, hay más bellas

Pero tú eres la reina.

Cuando vas por las calles

nadie te reconoce.

Nadie ve tu corona de cristal, nadie mira

la alfombra de oro rojo

que pisas donde pasas,

la alfombra que no existe.

Y cuando asomas

suenan todos los ríos

en mi cuerpo sacuden

el cielo las campanas

y un himno llena el mundo.

Sólo tú y yo

sólo tú y yo, amor mio

lo escuchamos.

LXVI

No te quiero sino porque te quiero

y de quererte a no quererte llego

y de esperarte cuando no te espero

pasa mi corazón del frío al fuego.

Te quiero sólo porque a ti te quiero,

te odio sin fin, y odiándote te ruego,

y la medida de mi amor viajero

es no verte y amarte como un ciego.

Tal vez consumirà la luz de enero,

su rayo cruel, mi corazón entero,

robándome la llave del sosiego.

En esta historia sólo yo me muero

y moriré de amor porque te quiero,

porque te quiero,  amor, a sangre y fuego.

TODO EL AMOR

Neruda, Pablo

Editorial Losada S.A.

Buenos Aires, 1971

Argentina

ESCRIPTORES DISCRETES, MARIA TERESA RABAL

El llac gran

Avui l’Arbre de Foc es complau en portar una escriptora exquisita, Maria Teresa Rabal,  que mostra, en tot el que fa, el seu amor a la meticulosa sobrietat que caracteritza l’escriptor autèntic, el que no fa concessions a les paraules però  no obstant i això,  sap emprar-les bellament al servei d’uns textos que semblen equacions matemàtiques a causa de la seves exactitud i puresa. Quan Maria Teresa Rabal escriu no deixa ni un mot a l’atzar ni a la temptació d’ornamentar amb paraules sumptuoses un text, a no ser que el mateix text les requereixi.

Maria Teresa Rabal té ja un llarg historial d’escriptora. A més de contes de diversa llargària, com a bona viatgera i experta muntanyenca, ha escrit llibres de viatges i, és clar,  de muntanyisme. Egipte ha estat tema prioritari pel que fa a la seva literatura de viatges i quan a rutes de muntanya, ha escrit tant sobre cims peninsulars com internacionals. El Mont Blanc n'és un bon exemple.

Dos contes tristos i dos d’humor negre formen aquesta mostra que estic segura serà del vostre gust.

EL COTXE FANTASMA

La carretera s’enfila sinuosa i els revolts em decanten d’una banda a l’altra. Diria que em porten en direcció nord, cap a Rellinàs o potser cap a Mura, però no ho sé del cert, la bena no em concedeix cap visió. Els canells em fan mal i el silenci de plom se’m fa insuportable. Ningú m’ho ha dit però sé que vaig en el cotxe fantasma. Què he fet jo per què em vulguin matar? Jo mai m’he posat en política i ben just distingeixo les dretes de les esquerres. És aquesta guerra que ho empudega tot! L’home alt ho ha dit ben clar, si no troben al Jaume, em faran ballar a mi. 

El cotxe s’atura i d’una estrebada em fan baixar. Una veu profunda diu: D’aquesta me n’ocupo jo; i tot seguit unes grapes matusseres  m’agafen i m’arrosseguen per un pendent pedregós. Descendeixo a empentes i rodolons, amb la por del que ha de venir, i pensant en la veu. Ja ho tinc, és el Pocaroba, el meu cosí.

Un tret trenca l’aire i sento desplomar-se un cos. Un altre tret i un altre cos. Ara em toca a mi; morir ja no em fa por però, qui tindrà cura dels meus fills?

- Teresa, escolta’m bé. Corre. No t’aturis. Corre riera avall i amaga’t. Amaga’t durant molt de temps.

El tercer tret esquinça l’aire i jo, com un autòmat, corro riera avall.

JASMINA

Encara amb un barnús surt a la terrassa i admira l’assolellat dia. Damunt la taula una safata conté un esmorzar complet. S’asseu en una de les cadires i agafa el diari mentre paladeja un suc de taronja. L’obre a l’atzar i llegeix un titular: Una onada d’atemptats a l’Iraq fa almenys 140 morts en 24  hores.  És un titular que es repeteix dia rere dia, morts i més morts. Avui, no sap per què,  la ment li vola cap a l’Iraq i li porta el record de l’amiga iraquiana, la Selma. Fa tant temps que no sap res d’ella!

A molts quilòmetres de distància la Selma no pot amagar la desesperació. Impotent observa el cos inert de la seva petita Jasmina i recorda aquelles últimes paraules: Mare, avui ja hi aniré jo,  al mercat.

Jerusalem

PRENDRE MAL 

Mai havia pujat a una moto. Era una cosa que l’aterria. S’imaginava dalt d’una moto, amb el cos fent de carrosseria i pensant que, a la més petita distracció, podia quedar esmicolat i escampat per la calçada. Però no s’hi ha pogut negar i ara roda per Barcelona amb el casc desencaixat per l’embranzida inicial. Les mans suades i aferrades a la cintura de l’Eladi, el seu cap; el cos rígid i els ulls, primer esbatanats i ara ben closos per no veure la desfilada de cases, arbres, fanals i vehicles. El vent li assota la cara, els cabells voleien i respirar resulta difícil; les dents i els llavis premuts. La prioritat és mantenir l’equilibri.

Es detenen. Baixa i respira alleujat. Tremola de cap a peus. Intenta pujar el graó de la vorera però les cames no li responen, la  tensió acumulada és colossal; ensopega i cau.

Un so estrident d’ambulància recorre carrers a màxima velocitat. A l’interior un home amb el cap badat i el rostre ensangonat jeu en una llitera. Mira el seu acompanyant i, amb una ganyota que vol ser un somriure, li diu: Renoi quina moto que t’has comprat! Sort que no hi hem pres mal! 

SUPERAR LA POR

Tot era negre i només destacaven unes diminutes llumenetes que s’anaven engrandint a poc a poc fins que la Noelia va començar a distingir les avingudes i les places de la grandiosa ciutat de Sao Paulo. Va adonar-se que estava gaudint enormement amb l’espectacle. Ella, que tenia fòbia a volar, semblava que començava a sobreposar-se i no tan sols podia viatjar amb avió, sinó que a més a més podia delectar-se amb el trajecte. 

Entrellucava clarament els carrers, els cotxes i les persones. L’aeroport de Congonhas, situat pràcticament dins de la capital, permetia una visió molt aproximada de la metròpoli. En uns quants segons tocaria terra.

Va sentir un cop molt fort i, quasi simultàniament, un esclat i una llampada que ho va envair tot... i ja no va sentir ni veure res més.

Contes originals de Maria Teresa Rabal
Fotografies de Maria Teresa Rabal

                                                

UNA CANÇÓ DE BRESSOL

Aquesta cançó de bressol em sembla memorable. Jo en aquest aspecte trobava i trobo preciosa la que Brahms va dedicar a un dels fills de Robert i Clara Schumann i també em sembla molt bella la “Nana” de Don Manuel deFalla –no sé si es l’única que va compondre- cantada, això sí, per Donya Concha Piquer,  que segons un dels seus pianistes “echaba perlas por la boca”, expressió que vaig trobar molt inspirada, pròpia d'un músic andalús que la va improvisar el dia de l’enterrament d’aquella gran intèrpret.

Però, senyors, el "Wiegenlied" de Richard Strauss composta per l’excel·lent músic bàvar l’any 1899 sobre un poema, "Wiegenlied" o "Cançó de bressol",  de Richard Dehmel (1863-1920) és potser la més personal i misteriosa de les melodies que he escoltat per fer dormir un infant. Tan bonica és que em pregunto si una sensibilitat musical, encara que sigui d’un innocent nadó,  li hauria permès d’agafar el son gaire de pressa sense caure en una hipnosi prèvia que mai no sabria descriure.

Un altra bell poema de Richard Dehmel va ser l’inspirador de “La nit transfigurada”, .aquell meravellós sextet de cordes que va compondre Schönberg abans d’experimentar amb les atonalitats. Dehmel és recordat, sobretot pels delicats poemes d’amor que escrivia i que, en el seu temps, entusiasmaven a les parelles joves. Tanmateix no ha ha perviscut tant per la seva obra com per la música que va inspirar als músics esmentats.

Si hagués intentat una traducció d’aquesta “Cançó de bressol” li hauria, probablement, malmès la dolça i serpentejant tonada. Fins i tot hi ha més d' un àtom de perversió en aquesta música que causa tant plaer. Bé i mal s’avenen a través de l’Art. El tendríssim poema convida a l’infant a somniar captiu de la veu de la seva mare, ell que ha florit al Cel. Ell que és la flor del seu amor i fa d’aquest món, un Cel per ella.

He sentit moltes versions del “Wiegenlied” però cap de tan carismàtica com la que, tan seductorament, interpreta la gran soprano Elizabeth Schwarkopf.

Si podeu, dormiu amb el més gran plaer, àngels meus.

Mare i fill  - Francisco Paredes

Video: operazaile
imatge:.francisco paredes

MONTSERRAT ROIG, HAN PASSAT VINT ANYS

Montserrat Roig

M’adhereixo al record que la comunitat blocaire catalana dedica a la escriptora Montserrat Roig que el dia 10 d’aquest mes de Novembre farà vint anys que va morir.

Atès que des dels blocs ja s’ha parlat abastament de l’obra de Montserrat Roig, jo solament hi afegiré que vaig llegir totes les seves novel·les amb puntualitat suïssa, molla encara la tinta sobre el paper blanc. Malgrat el puntual seguiment mai vaig ser capaç de sentir el més mínim entusiasme per la literatura de Montserrat Roig. Assedegada com estava de llegir escriptors joves en llengua catalana,  m’adonava amb recança,  que jo era totalment refractària a les històries que m’explicava i a la seva prosa impersonal.  Vaig valorar molt un llibre que no m’he atrevit mai a llegir “Els catalans als camps nazis”. Per aquesta duríssima tasca d’investigació i posterior escriptura, Montserrat Roig es guanyà  nom i  prestigi per la nostra història.

El seu feminisme era suau, molt femeninament contradictori. Quan l’entrevistaven i ella criticava el masclisme imperant, sempre s’ho feia venir bé per parlar de les seves cames dient que els editors no hi veien més enllà quan, en els seus inicis, picava portes,  lluint minifaldilla,  buscant ser publicada.  Aquells homenassos de despatx fosc i atapeït de llibres,  fins i tot,  li havien suggerit que deixés l’escriptura perquè amb aquelles cames no li caldria treballar. Si ella ho deia, jo me la creia però ho deia molt sovint. Clarament criticava però també presumia.   Hi ha homes capaços d’això i més.  Cert és que les seves extremitats inferiors eren superiors,  no en va eren titllades com “les millors cames del P.S.U.C.”. Francisco Umbral, legítim amant dels cossos gloriosos, va qualificar les cames de Montserrat Roig de violins Stradivarius. Tot això estava prou bé. A quina dona no li agraden les floretes malgrat el censurables comentaris d’algun editor? Però, llavors a què venia la fèrria militància feminista si quan no esmentava les cames, explicava que feia més de metre setanta? . Jo, jove i menys flexible que ara, trobava del tot incoherent la lluita de Montserrat Roig contra l’opressió masclista que semblava basar-se en frivolitats com ara la gravetat de les lloances que rebia. I, així de passada, et recordava els seus atractius per si t’havien passat per alt o no hi havies donat la importància que, segurament, ella els donava.

Quant em vaig assabentar que estava malalta em va saber molt greu i més quan es va confirmar que el pronòstic no feia esperar res de bo. Pocs mesos després de la trista notícia, Montserrat Roig i jo estàvem ingressades al mateix pis d’una clínica de Barcelona. De la seva cambra a la meva hi devia haver quatre o cinc portes. De vegades sortia a donar un vol pels passadissos i llegia el seu nom en passar davant de la porta de la seva cambra. Quan tornava a la meva, curiosament llegia el meu de nom com si una germanor espontània i muda ens hagués unit en aquell lloc i hagués quedat escrit potser per recordar-ho ara. Més d’un cop, ambdues,  fumadores, coincidíem al costat de l’ascensor on hi havia aquells cendrers com tubs. Ambdues parlàvem amb els nostres acompanyants. A fi de que no se sentís escrutada, jo l’anava mirant de tant en tant i de cua d’ull. Era una dona alta i portava un exòtic quimono oriental molt adient en aquella contrada on dominaven les asèptiques bates dels metges i les infermeres. Montserrat Roig es recolzava a la paret i fumava amb posat negligent. Mai no somreia. La seva seriositat arribava a fer mal.

Un dia la vaig veure vestida de carrer i amb una bossa a la mà. Marxava acompanyada d’altra gent. Deixava la clínica.  Va prémer el botó de l’ascensor i jo vaig pensar se’n va,  se’n va,  i vaig fer dues passes grosses fins a ser davant d'ella.

-Ets la Montserrat Roig, oi?

-Sí –va contestar, sempre seriosa.

-Puc fer-te un petó?

-Sí –va concedir mirant-me els ulls de forma indesxifrable.

I li vaig fer el petó. Un petó a la galta que mai no oblidaré perquè ella se n’anava. Se n’anava i ambdues ho sabíem.

Tot plegat un cop baix.

Fotografia: catalanfilmsdb.cat

ELS VERSOS DE NORA ALMADA

Martha's Vineyard, MA-vista aèria-Richard Sherman

Nora Almada és argentina però ja fa uns quants anys que viu a Barcelona lliurada al món de les lletres que pràctica a través d’articles en premsa i assajos així com ensenyant llengua i literatura espanyoles i conduint tallers d’escriptura bilingües. Nora Almada va estudiar arquitectura a Buenos Aires però a Barcelona es dedica sobretot a aixecar edificis de paper que no per petits són menys sòlids i bells.

Recentment, Nora Almada ha presentat el seu primer llibre de poemes en solitari –n’hi ha un d’anterior “Desnudario”  que va publicar l’any 2007 amb una altra escriptora- i, ara, ens sorprèn i ens il·lumina amb un volum anomenat “Ísola” en el qual, com la majoria de poetes, ens parla d’ella i els seus mons. El llibre està dividit en quatre seccions: “La isla”, “La niña del desierto”, “Los mapas” i “El regreso”. Aquesta divisió ens permet pensar que a “Ïsola” hi trobem quatre llibres en un i tantes “Noras” com poemes s’hi compten.

“Ísola” és un llibre per ser llegit en veu baixa,  perquè la poesia de Nora Almada és delicadament intimista i volgudament críptica,  com si es tractés d’un dietari secret en el qual albirem l’apassionada i tendra capacitat d’expressar l’amor, que posseeix l’autora.  Llegir “Ísola” un primer cop –n’hi haurà més- m’ha suposat sentir-me còmplice de la poeta gràcies a tot el què em diu amb paraules,  però també,  gràcies a tot el que no ha volgut dir-me i es deixa endevinar, altres poemes que volen,  lleus i il·legibles, sobre els espais en blanc del llibre, al costat dels seus germans escrits.

He fet una petita selecció de poemes d’”Isola” i m’ha costat perquè tots em produeixen estímuls siguin obertament sensorials o d’un clos misticisme.  Nora Almada fa un us de l’idioma pur i natural  de forma que cada mot hi és quan hi ha de ser,   triat per l’escriptora,  i no és intercanviable per cap altra.

L’arquitecte ha bastit des de càlids refugis a somiades cases blanques, des de torres resplendents com fars fins a gratacels que creuen l’horitzó. I la poeta ens hi deixa entrar.

SINTOMAS I

Me latía la vida

a la altura del deseo

en ese lugar

donde las palabras no alcanzan

SÍNTOMAS II

Me latía la vida

a la altura del vértigo

en ese lugar

donde toda calma

es mentira

ELECCIÓN

Te amé esta tarde

cuando saliste de la isla

y desde el otro lado del teléfono

te tocaba los dedos

Te amé desde la distancia

con una perspectiva amplia

como quien busca

en el pronóstico del tiempo

que llueva hoy

que se paren los relojes

que tu sueño tenga puerta

que tu dedo llegue

a través del cable

y me elija

En la arena

dibujo con un palo

la planta

de una antigua catedral

Y es inútil

yo no rezo en altares

ni siquiera cuando me faltas

Yo entro en el mar

que borra el dibujo

yo entro en mí

para encontrarnos

PASCUA

Niña moai

Hubo rastros de ti

siglos antes

de que nacieras.

MALVINAS

Yo nunca pensé

nunca

que ese pedacito de tela

guardaría

tanto fuego

tanta guerra

ÍSOLA

Nora Almada

Colección Fuente del Abanico

EugenioCanoEditor - Madrid

DIU WILL

Dona davant d'una sortida de sol-Kaspar David Friederich

De vegades un refredat enterboleix la ment i escriure costa. Dubto entre temes diversos i quan m'he decidit per un, les paraules van fent de les seves. O van massa ràpides o no van de cap manera. Per sort, entre estornuts i llàgrimes absurdes, he tingut lucidesa suficient com per pensar en algun poeta, un que em fes el favor de prestar-me els seus versos per uns dies,  a fi de compartir-los amb vosaltres mentre em refaig d'aquest mal que no és mal però que, d'alguna manera i per sort, parcialment, paralitza. A fi de no rumiar gaire no m'hi he posat per poc i he recorregut directament a aquell anglès que s'anomena ell mateix Will. Com podeu veure el geni tenia l'autoestima a les estrelles:

LV

Més que el marbre i que els auris monuments
dels prínceps durarà el meu vers puixant
i brillareu millor en els meus accents
que en les pedres que els anys devastaran.
Quan caiguin tots els ídols de la història
i les tubes arrassin les muralles,
no podran esborrar vostre memòria
ni armes de Mart ni el foc de les batalles.
Contra l'amor i l'odi que ens oblida,
perdurareu; tindreu un lloc ben alt
als ulls d'aquells a qui el futur convida
a ser presents en el Juí final.


I aquell dia viureu en els meus cants
i en els ulls amorosos dels amants.

William Shakespeare


No es pot negar que el xicot prometia. O no?

Gerard Vergés
TOTS ELS SONETS DE SHAKESPEARE
Columna, Barcelona 1994

CABRÉ, HEIFETZ, STORIONI I...DINICU

-       A l’ultima i celebrada novel·la de l’escriptor català Jaume Cabré, Jo confesso, es parla amb constància  notable d’uns quants noms que valdran més d’un estudi perquè hi ha llibres, com aquest, que ens porten a prendre notes amb la benintencionada fe de buscar i trobar temps per indagar i saber les moltes coses que el text suggereix.  Si el mateix Jaume Cabré afirma que quan una persona ha acabat de llegir un llibre, és ella més el que ha après mentre llegia, hi podem afegir  que el llibre acabat ens ha inoculat noves inquietuds que, quedant vives, en nosaltres ens guien a la recerca de dades de les que ben poc n’hem sabut abans de llegir el llibre.

model d'Storioni 1786-ianhighfield.com

Tal seria el meu cas,  ja que jo solament parlo per mi. Mentre el nom de Jascha Heifetz em portava a no massa anys endarrere quan vaig saber de l’art d’aquest violinista eximi, res sabia jo del que era un Storioni. Sí, bé, un violí, però, existia de debò com els Stradivari que tanta fama tenen en el món dels grans intèrprets clàssics o era fruit de la imaginació del novel·lista?.  Doncs sí, existia perquè el senyor Lorenzo Storioni va viure quasi un segle i està considerat l’últim dels luthiers clàssics provinents de la ciutat de Cremona. Storioni nascut l’any 1714 i mort el 1816 treballa ja sobre la tradició que ha fet famosos els Stradivari i els Guarnieri. Els Storioni són violins de factura tosca perquè els temps eren difícils i no permetien emprar la fusta adequada.  El creatiu Lorenzo Storioni va introduir els violins de fusta d’auró local que feren un gran èxit i que, actualment, reben un gran apreci pel fet de ser excel·lents instruments creats a partir de materials modestos, quasi pobres. Al mateix temps també varen obtenir un enorme prestigi els contrabaixos Storioni.

Jascha Heifetz, està escrit gairebé a pertot, ha brillat com un dels violinistes més grans de la història. Nascut a Vilnius l’any 1901, fill de músic, es va iniciar de ben petit en els secrets del violí. Nen prodigi donava concerts des que tenia set anys. Atès que Vilnius, a l'actual Lituània, formava part de Rússia i les coses no pintaven gens bé l’any 1917,  la família Heifetz,  d’origen jueu, va marxar cap els Estats Units.  Aquell mateix any, el jove Jascha ja va donar un concert el Carneggie Hall deixant el públic estorat.

Va ser, a dir dels experts, un home que va crear el seu propi so amb el violí,  de manera que, els amants d’aquest instrument, el distingien d’entre els altres musics. Tenia un control superb de l’arquet i les cordes i el seus refinament i precisió es consideren encara incomparables. Un altra gran figura, Ithzak Perlman l’anomenava “el tornado” tanta era la intensitat emocional que Heifetz imprimia a les seves interpretacions.  Heifetz era un artista molt peculiar. A Israel es va negar a retirar la música de Richard Strauss que tenia programada, afirmant davant del Ministre de Cultura d’aquell país,  que l’art estava pel damunt de la política. Va tocar Strauss –sospitós de fer el joc amb els nazis- però quan va acabar la peça,  va ser castigat pel silenci glacial d'un públic humiliat. Això passava l’any 1953. L'holocaust cremava. Quant va sortir del teatre, un home el va intentar agredir sense aconseguir-ho. És va dir que pertanyia al grup terrorista Kingdom of Israel. Heifetz va tardar a tornar a Jerusalem.

Heifetz que ja havia enregistrat a Rússia els anys 1910 i 1911, quan era un nen, va signar de seguida amb Victor amb qui va durar fins a la seva mort. Els anys 70, Heifetz va deixar de donar concerts a causa d’una operació d’espatlla. El seu so havia restat el de sempre però tocar l’obligava a un esforç físic quasi dolorós. Així que, a Beverly Hills, Califòrnia, que és on vivia es va lliurar a donar classes particulars a joves músics destinats a esdevenir professionals d’alçada.

 Heifetz però, tot i sabent-se, un dels millors arquets del món, havia transcrit una melodia zíngara de qui ell considerava el més gran violinista de tots els temps, Grigoras Dinicu (1889-1949),  gitano romanès, violinista i compositor a qui, de nen se li havia concedit una beca per estudiar música a Viena on no va ser acceptat pel fet de ser gitano, una ferida que el gran músic mai no va perdonar. La canço, molt popular, es titula "Hora Staccato"

Els violins que va posseir Jascha Heifetz varen ser:

un Dolphin Stradivarius (1714)
un Piel Stradivarius       (1731)
un Tononi                      (1736)
i  un Guarnieri             (1742)
Aquest últim, preferit entre tots, el va acompanyar fins el final de la seva vida. 


PS: Ignoro per quina raó el video de Grigoras Dinicu surt duplicat. Demano disculpes.

Videos de 55543ds i Sam Leo 0519