El primer que recordo és el negre. El negre de l'americana que portaves damunt d'una camisa gris travessat per aquella corbata de disseny acolorida amb pinzellades minerals. Minúsculs punts de plata, ratlles curtes de plom i l’esquitxada atzarosa del ferro rovellat. També recordo els botons de puny que eren- vaig saber-ho més tard- reproduccions de monedes romanes mostrant l’efígie del cèsar que tant t’hauria agradat ser. Després d’inventariar-te una bona part del vestuari, accessoris inclosos, els meus ulls varen emprendre un vol breu a la cerca dels teus. Expressius, els teus ulls, vaig creure que em rebien amb els braços oberts. Semblaven d’aigua calma i el seu càlid esguard d’acolliment manifestava una clara invitació a immergir-m’hi per sempre. Els teus ulls, que eren nostres, semblaven proclamar la joia d’haver-me finalment reconegut.
El primer que recordo és el negre, però era negre del dol. El gris venia després i era dens i profund com el llot d’un pantà inexplorat. Els colors minerals: La plata, el plom, el ferro rovellat eren els colors dels punyals, els colors de les bales , el color de la sang.
No vaig saber interpretar cap dels senyals. Mai no m’havia d’haver imaginat que l’aigua calma dels teus ulls només era un miratge on en lloc de quedar-m’hi a viure eternament, amb un dolor lent i pervers, m’hi vaig anar morint.
Colors que enganyen
Dibuix sobre paper moll
Autor: G.A.P.
Canço: The Shadow of your smile
Johnny Mandel i Paul Francis Webster
Colors que enganyen
Dibuix sobre paper moll
Autor: G.A.P.
Canço: The Shadow of your smile
Johnny Mandel i Paul Francis Webster
5 comentaris:
Glòria,
M'han agradat molt aquests "colors que enganyen" i si a més l'acompanyem amb l'Astrud Gilberto ja és massa. Jo em vaig enamorar de l'Astrud Gilberto i la seva bossa nova, gairebé "xiuxiuada" a l'oida, amb un disc dels anys 60 amb l'Stan Getz. D'aleshores soc un fan incondicional d'aquest tipus de jazz.
Curiós (o no), Glòria, hem coincidit en poc temps en una cançò als nostres blogs, encara que en interpretacions molt diverses. La de l'Astrud es molt més "abossanovada" que la del Carreras, és clar, i segurament mes sensual. Encara que a mi m'agrada més sentirla en una veu masculina.
El relat, magnífic, gairebé diría que és el que més m'ha agradat de tot el que t'he llegit. BRAVA!
mi enhorabuena Gloria, por tener en tú colección privada esta joya, y a G.A.P. como no, besos con felicitaciones
Una delícia de cançó per una perla de relat.
Josep,
Estic contenta de que aquest petit relat t'hagi complagut. Tot el que dius de l'Astrud Gilberto ho suscric. Primer vaig tenir el vinil, després el casset. Era un regal pels sentits. I encara ho és.
Petons per tu i la Glòria
Teresa,
No trobo gens extrany que coincidim, Teresa i, sàpigues que la versió d'en Josep Carreras a mi també m'agrada però l'Astrud em va arribar en un temps molt receptiu i es va quedar amb mi i en mi.
Gràcies per la floreta sobre el relat.
Una abraçada.
Pilar:
Siempre tan generosa! Gracias y, cómo no, besos.
Joaquim,
Tan breu i tan afectuós.
Gràcies Ferni.
Publica un comentari a l'entrada