 |
| Giovanni Battista Pergolesi |
Voler parlar sobre un gran escriptor i no trobar, de cap manera, el text que em cal transcriure i així poder-lo compartir amb vosaltres. Decidir-me ràpidament per una ària preciosa, fer-la cantar per cinc intèrprets i dir-los que moltes gràcies i que ja rebran notícies al respecte. Triar un excel•lent poeta i considerar si té alguna relació amb el que pensava fer al principi. Puc canviar tan de pressa i passar d’un tema a un altra sense que el cap em faci, molest, algun sotrac, tip de saltar i demandant una mica de pau?
Ho intento i us en deixo constància:
Escolto embadalida, per enèsima volta, un fragment musical d’incomparable bellesa, com se sol dir. N’és l’autor el jove artista Giovanni Battista Pergolesi, mort als vint-i-sis anys just acabada aquesta composició d’un Stabat Mater que, a mi, em fa quasi oblidar tot el que es pugui haver escrit de bo –i és molt- sobre el dolor d’una mare per la mort del seu fill. Pensar que Pergolesi gairebé agonitzava mentre anava creant aquesta meravella, fa que em pregunti com el seu diví talent es mantenia intocat malgrat la tisi galopant i com la seva força mística l’empenyia a compondre una de les més belles obres que mai s’hagin escrit.
Pergolesi, provinent d’una família de Pergola, es deia en realitat Draghi i va néixer a Jesi o Iesi, a la regió de Marche, l’any 1710 per morir el 1736. Va estudiar a la seva ciutat i el 1725 va completar la formació a Nàpols. Ben aviat va treballar pels aristòcrates, com era propi en aquells temps. Entre els seus patrons hi trobem, per exemple, els Colonna. Autor d’òperes bufes diverses, entre les quals La serva padrona, va ser molt apreciat per Bach que va arranjar l’Stabat Mater i se’n va servir per una de les seves cèlebres cantates. L’esmentat Stabat Mater va ser encarregat a Pergolesi per una comunitat cristiana laica coneguda com Confraternitá dei Cavalieri di San Luigi di Palazzo. Aquest tipus de confraternitats eren comunes a totes les ciutats d’Itàlia.
El meu estimat músic, jove i malalt -un dels tants il•lustres creadors tuberculosos, que hem conegut, gaudit i lamentat - va morir a Pozzuoli. Me l’imagino emportat per una cort daurada d’angelets captivats. Digueu-me cursi que m’és igual.
Fotografia: Pintura sense autor identificat:Fondazione Pergolesi Spontini.
Video:lasultanica: Andreas Scholl, alto, Barbara Bonney, soprano - Les Talens Lyriques, Christophe Rousset
Ho intento i us en deixo constància:
Escolto embadalida, per enèsima volta, un fragment musical d’incomparable bellesa, com se sol dir. N’és l’autor el jove artista Giovanni Battista Pergolesi, mort als vint-i-sis anys just acabada aquesta composició d’un Stabat Mater que, a mi, em fa quasi oblidar tot el que es pugui haver escrit de bo –i és molt- sobre el dolor d’una mare per la mort del seu fill. Pensar que Pergolesi gairebé agonitzava mentre anava creant aquesta meravella, fa que em pregunti com el seu diví talent es mantenia intocat malgrat la tisi galopant i com la seva força mística l’empenyia a compondre una de les més belles obres que mai s’hagin escrit.
Pergolesi, provinent d’una família de Pergola, es deia en realitat Draghi i va néixer a Jesi o Iesi, a la regió de Marche, l’any 1710 per morir el 1736. Va estudiar a la seva ciutat i el 1725 va completar la formació a Nàpols. Ben aviat va treballar pels aristòcrates, com era propi en aquells temps. Entre els seus patrons hi trobem, per exemple, els Colonna. Autor d’òperes bufes diverses, entre les quals La serva padrona, va ser molt apreciat per Bach que va arranjar l’Stabat Mater i se’n va servir per una de les seves cèlebres cantates. L’esmentat Stabat Mater va ser encarregat a Pergolesi per una comunitat cristiana laica coneguda com Confraternitá dei Cavalieri di San Luigi di Palazzo. Aquest tipus de confraternitats eren comunes a totes les ciutats d’Itàlia.
El meu estimat músic, jove i malalt -un dels tants il•lustres creadors tuberculosos, que hem conegut, gaudit i lamentat - va morir a Pozzuoli. Me l’imagino emportat per una cort daurada d’angelets captivats. Digueu-me cursi que m’és igual.
Fotografia: Pintura sense autor identificat:Fondazione Pergolesi Spontini.
Video:lasultanica: Andreas Scholl, alto, Barbara Bonney, soprano - Les Talens Lyriques, Christophe Rousset
