SPEAK LOW, LOW FIRE

Si la propera nit del dia 24 –sacra vigília de Sant Joan- sentiu la fatiga que causen tants dies de petards i la sentor insistent de socarrim que, de vegades, ens fa mirar alarmats si es crema alguna cosa o alguna casa, planteu-vos sota l’arbre de foc que crema de mentida i us espera sempre i escolteu la cançó que he escollit pel plaer de tothom, cançó també de foc, del foc que, discret i encisador, corre sota la pell i encén espelmes de passió a l’indret més secret del nostre cor com si fes un altar als més grans sentiments que som capaços d’experimentar, els que, sovint, no poden ser expressats en el convencional llenguatge de la vida diària, aquells que, fins i tot, ens sorprenen a nosaltres mateixos.

Sí. Aquesta berbena ha de ser, per qui així ho desitgi, quieta i romàntica.

I ploreu i rieu en un sol gest ja que, moltes vegades, aquests dos verbs, que semblen tan contraris, no fan res més que reflectir una mateixa meravellosa acció.  

La preciosa cançó: “Speak low” va ser composta l’any 1943 pel músic alemany Kurt Weill. Recordem que deu anys abans, Weill havia hagut de fugir del seu país degut a les constants amenaces de mort que rebia dels nazis. Després de passar un temps a París, Weill s’havia establert a Nova York i l’abril de l’esmentat any 1943 estrenava a Broadway el musical “One touch of Venus” que incloïa la cançó que faig protagonista d’una nit de berbena que vol ser diferent.

Carme Canela és l’exquisida intèrpret d’aquest tema que ens convida a gaudir la intimitat en un suggestiu embolcall de seda fosca com la mateixa nit i del que mai en voldríem escapar.

Carme Canela va néixer a Barcelona l’any 1962 i és vocalista de jazz. Ha estudiat i treballat amb grans músics del panorama internacional entre els quals Joan Albert Amargós i Carles Benavent. La seva trajectòria es basa en actuacions pels millors auditoris jazzístics europeus. Al mateix temps, Carme Canela, ha produït una discografia acurada i selecta. Ha enregistrat en llengua castellana “Nanas. Canciones de cuna” (1996) i “¡No pasarán! Canciones de guerra contra el fascismo”, aquesta última amb Quico Pi de la Serra (1997). Els darrers temps ha cantat alguns poetes catalans i té dedicat un disc a Miles Davies “Univers Miles”.

Deixeu-me saber si heu estat feliços, amics estimats. Salut! 


Video:

FORÇA ABANS DEL BLOOMSDAY

El jove James Joyce-Fotografia extreta de dnote.info

Es varen creuar a Nassau Street i de seguida, com si ja es coneixéssin, es varen aturar l’un davant de l’altra i varen iniciar una breu conversa que, pel què s'ha vist, els uniria per sempre. Ella va pensar que James devia se noruec atesos aquells ulls blau aigua tan propis dels escandinaus. Ell,  quan va saber el seu nom, Nora, es va entusiasmar recordant la protagonista de “Casa de nines” que es deia així mateix, Nora i havia estat creada per Ibsen, el dramaturg escandinau, noruec, que ell admirava fins el punt de haver estudiat la seva llengua per poder-lo llegir en versió original.

Va ser l’atzar el que va fer que ambdós, Nora i James, pensessin en els fills d’Escandinàvia quan es varen mirar per primer cop?. De fet, Noruega no era lluny i aquella ciutat,  on vivien ambdós,  de nom Dublín havia estat fundada pels viquings. La fantasia i la literatura han fet la resta. Nora i James varen fixar una cita de seguida i, arribat el dia,  James la va esperar una bona estona inútilment. Havia estat sol però no es va desanimar.  Aquell vespre li va escriure una carta on li deia que la tarda li havia passat mirant en quatre direccions per veure-la aparèixer. De totes bandes emergien voleiant les cabelleres vermelloses, torxes enceses sobre cares que no eren mai la d’ella, la de Nora. Podrien veure’s un altra dia?. La trobada es va fixar pel dia 16 de juny d’aquell any 1904. Varen passejar i xerrar. Ell era un xicot culte que, malgrat tenir només vint-i-dos anys, ja havia llegit molt i desitjava dedicar-se a l’escriptura. De moment i, pensant en sobreviure, havia començat a estudiar medicina a París. Fer de metge li permetria mantenir-se i, alhora,  tenir temps per forjar-se com a professional de la literatura. Ella, Nora, ella qui era?. Doncs només una noia illetrada de Galway que tenia vint anys i treballava com a cambrera al Finn’s Hotel de Dublín. Una noia que al cap de ben poc temps, ho deixaria tot per seguir-lo a Roma, a Trieste, a Zuric, a París, molt abans de néixer en ell qualsevol idea sobre un possible Ulisses i també, molt més enllà d’albirar el miracle de l’èxit i la fama,  acompanyant-lo en la gana i en el fracàs fins que cert ressó d’inspiració homèrica, coronat per l’escàndol, faria parlar d'ell despertant odis i passions. Nora seria amb ell fins l'últim dia de la seva vida, compadint-lo -pobre Jim, tan bon home- que com el gran poeta grec, va ser pres per la tenebra de la ceguesa i va morir sense arribar a complir els seixanta anys.

James Joyce va escriure un recull de poemes titulat “Música de cambra” que, a dir dels experts, res aporten de nou a la poesia del seu temps. El Joyce poeta parla influït per altres veus, clàssics que coneixia i havia assimilat,  però no se li pot negar traça i bellesa en la seva escriptura sensible i musical. Eren temps en què el seu geni indiscutible estava encara reprimit. Un dia Joyce s’hauria d’entestar en escriure diferent de tothom. Crearia una Odissea dublinesa que esdevindria universal, un poema en prosa  exaltant la valentia de l’heroi anònim, domèstic i diari. Però pel moment “Ulysses” faltava encara molt de temps. 

VII

La meva amor lleument vestida

Passeja entre els pomers.

On els alegres vents

             S’aturen a festejar

Las fulles noves quan passen.

La meva amor camina lentament

Inclinada sobre la seva ombra a l’herba;

I on el cel és una pàl·lida copa blava

Sobre la terra somrient

La meva amor va alçant lleugerament

El seu vestit amb delicada mà.

James Joyce - Música de cambra

Gira el crepuscle

Gira el crepuscle de l’ametista

Fins el blau intens i més intens,

Els fanals il·luminen de verda llum

Els arbres de l’avinguda.

El vell piano fa sonar una cançó,

Dolça, lenta i alegre;

Ella s’inclina sobre les tecles grogues,

El seu cap encorbat així

Tímid pensament i amples i greus els ulls

I les mans

Que vagaregen mentre escolten-

El crepuscle gira cap a blau més fosc

Amb lluentor d’ametista.

James Joyce - Música de cambra

Bloomsday, 16 de Juny 1904-16 de Juny 2012

Traducció lliure dels poemes Glòria Abras Pou

James Joyce Centre

www.jamesjoyce.ie

PREMI LIEBSTER BLOG

Fins fa poc m’envaïa la mandra de l’hivern, aquella que em té tancada a casa i em fa sentir com la vida, a fora, m’és estranya perquè poc m’interessa el sol si no entra ell a veure’m i fa dibuixos al meu sostre enjogassat com una criatura que, amb la seva llum, em diu que no m’oblida. Ara ja em torna a tocar ser la víctima de la mandra d’estiu i és que, el que està clar, direu amb gran raó, és que la mandra m’és amiga tot l’any. Em recordo, fa temps, lliurada al sol despietat d’aquestes platges nostres, paradisos que se’ns han concedit tan generosament i, que ara solament aprecio en la seva bellesa que també va fer sucumbir els romans i penso en ells, els romans i els entenc i, en la llunyania dels segles, perdono la seva invasió, ignoro la barbàrie, valoro el coneixement i la llengua, filla de la d’ells, que m’ha tocat parlar.

Parlava de la mandra que vull reivindicar com al plaer de fer el que et vingui bé. Ja fa anys que he esborrat els horaris i el dia se’m barreja amb la nit. De vegades sento una desagradable sensació de caos però em dura poc perquè el cervell va a favor meu i em fa veure quantes coses he fet sense ni proposar-m’ho. No hi ha dia sense música, sense un poema, sense un capítol de novel·la, sense fer un bon cop d’ull a través de la xarxa. I parlant de la xarxa em complau explicar que fa pocs dies, Kalamar del bloc Calamares en su tinta -kalamarlee.blogspot- va tenir el detall d’atorgar-me un premi LIEBSTER BLOG que va a parar a blocaires que, com jo, tenim menys de dos-cents seguidors. Vaig donar les gràcies a Kalamar i, de passada, recomano el seu bloc on ella, arquitecte d’exquisits gustos artístics explica de forma tan bella com entenedora el perquè dels espais, del ciment, dels rajols, de l’asfalt, dels terrats i les ales i tampoc es deixa la bona música ni els quadres que tots admirem i que comenta amb envejable autoritat de coneixedora.

De la mandra crònica que  jo m’entesto en trobar profitosa, he passat al bloc de Kalamar del que he gaudit parlant-ne però ara em toca a mi seguir la cadena que els LIEBSTER proposen: recomanar cinc blocs que tinguin menys de dos cents seguidors.

Són aquests:

OLGA XIRINACS: Si voleu llegir gairebé cada dia a la millor escriptora en llengua catalana, entreu i fruïu de la seva prosa tan bella com incisiva quan el tema que toca així ho demana. Olga conté moltes escriptores. En ella hi ha la poesia de l’amor i el dolor però també el sentit comú expressat de manera personal i única. La majoria dels seus posts estan acompanyats per collages que l’escriptora –també artista plàstica- sap compondre amb imaginació i estètica.

OLGA XIRINACS. Blogspot.com

PEQUEÑO FORMATO: La pintora nascuda a La Rioja, PILAR FERNANDEZ-PINEDO uneix a la seva enorme creativitat plàstica la capacitat per ser sempre oportuna segons el moment que ens toqui viure. De vegades escull un poema o un fragment de prosa, ambdós d’altri però també ens deixa els seus propis textos breus i dos cops bons.

mm-actualidad.blogspot.com

LA PANXA DEL BOU: Qui entri al bloc de l’escriptora JÚLIA COSTA probablement s’hi acostumi perquè Júlia autora de novel·les premiades, i també poeta té un instint salvatge pel periodisme viu del dia a dia i l’acompanya una envejable facilitat per expressar-se, de manera espontània, opinant sobre unes coses i altres. Accepta, sempre amablement, la discrepància dels que la llegim quan tenim alguna cosa a dir que difereix de les que manifesta ella.

Lapanxadelbou.blogspot.com

EL BLOG DE MARIÀNGELA VILALLONGA: Catedràtica de llatí a la Universitat de Girona, Mariàngela Vilallonga condueix un bloc tan culte com planer. Amb ella sempre s’aprenen coses perquè viu envoltada dels seus clàssics i es pot permetre el luxe de citar Horaci o Virgili amb una naturalitat que el seus llegidors agraïm molt. Mariàngela viu en un món dinàmic i ens ho demostra amb les seves breus i sentides cròniques que van de Llagostera a Manhattan, de Girona a Roma i de Roma a París per posar alguns exemples.

mariangelavilallonga.blogspot.com

ALBERTO GRANADOS PALACIOS: Alberto i jo varem fer amistat virtual  gràcies a Verdi però això seria una altra història. El seu bloc,  que condueix des de Granada on viu, reuneix interessants comentaris sobre política peninsular, reportatges bellíssims sobre la ciutat que habita, un dia setmanal, el dimecres, dedicat a la poesia que, com a professor que ha estat de llegua i literatura espanyoles, coneix tant per la via de la seva magnífica sensibilitat com per la de l’anàl·lisi inevitablement didàctic atesa la seva formació de filòleg.

Albertogranados.wordpress.com

P.S.

No he pogut comprobar si realment els blogs que recomano tenen menys de dos-cents seguidors. Si m'he equivocat, prego se'm disculpi.

De totes maneres us agradarà entrar-hi.

OH BILBAO !

Columnes, Alhóndigabilbao, Fotografia Javier 1949 flickr

Bilbao em rep com si ens coneixéssim de tota la vida. Em tracta de tu amb agradable naturalitat i en cap moment es mostra turística o empalagosa. A Bilbao ningú t’empeny a comprar si no vols fer-ho i la ciutat, ella mateixa, és una invitació a passejar-la i gaudir-la sense que mai es mostri pretensiosa o distant.

El primer dia volto pel casc antic. És dissabte i els carrers estan plens de ciutadans que xerren, beuen i mengen amb envejable animació. Una para de metro em permet veure com amb dues línies puc fer una bona batuda visual a la capital biscaïna. És obligatori passejar per Sabino de Arana des del famós estadi de San Mamés i així, xino xano, arribar al Palau Euskaldun on es pot veure un notable Nabucco protagonitzat per Maria Guleghina. La sala està plena de gom a gom. El públic sembla prendre’s molt seriosament una vetllada d’òpera. Quasi tothom va ben vestit, guarda silenci quan toca i, això sí, com a quasi arreu del món, aplaudeix abans d’hora quan l’orquestra encara no ha acabat la seva intervenció. Surto al carrer flanquejat d’arbres esponerosos, frescos i perfumats. No és ni mitja nit però regna la quietud i la majoria de restaurants d’aquella zona ja han tancat.

Museu Guggenheim-Bilbao-Fotografia JoSin-Flick

L’endemà diumenge és imprescindible acostar-se al Guggenheim que, tot i tenir-lo molt interioritzat, m’impacta amb les seves inesperades formes des de l’horitzó. Fa sol i la llauna platejada m’enlluerna com m’enlluerna l’audàcia de la construcció que ha definit un nou paisatge per Bilbao. Veig com passa la ria, verdosa i mansa. Hi ha molta gent a fora, gent que sembla haver arribat al final d’una ruta habitual. Jo em fico al museu, me’l miro de bon grat, veig obres exposades i dino a la cafeteria contemplant el paisatge seré d’una plaça d’elegància geomètrica. No intento racionalitzar el laberint d’angles que s’enfilen per formar el sostre del museu. Potser no podré entendre res però m’és igual si em trobo a gust i, gràcies a rètols i ascensors, ni em perdo ni em canso. Més tard aniré al Museu de Bellas Artes, un clàssic obligatori però tot una altra cosa quan s’ha passat pel Guggenheim que, com el seu homònim novaiorquès, és diferent de qualsevol altra edifici i, ja per sí sol, s’erigeix en un espai tan visitable com una escultura gegantina.

Café Iruña-Bilbao

I dilluns un dinar especial, res, un menú de la casa a menys de quinze euros per cap. Però, de quina casa?. Es tracta del bell Café Iruña, racó històric creat l’any 1903, adient per les tertúlies de tota mena, lloc preferit per la gent que assisteix a la universitat de Deusto i on de seguida puc clissar el bon ofici dels cambrers. L’atmosfera té un aire mudèjar degut a les rajoles que decoren les parets i, sobretot, a la manera com estan col·locades. Me’n vaig sabent que deixo un “luoco storico” que ofereix diversitat de tapes, pinxos i racions en un ambient amable i clarament europeu. El record del flam casolà pesa amb la dolçor de l’hospitalitat.

Alhóndigabilbao - Interior - Fotografia Javier 1949-Flickr

A la tarda és obligatori anar a Alhóndigabilbao. I quina forma més brillant de tancar l’escapada!  Alhóndigabilbao és un edifici de l’any 1909 destinat a fer de magatzem de vins, licors i alcohols. Seguint la tendència modernista va ser dissenyat per l’arquitecte bilbaí Ricardo Bastida. L’ Alhóndiga va complir la seva funció de magatzem durant només deu anys ja que, per desgràcia, el va destruir un incendi. L’edifici ha romàs inservible fins que sorgeix el projecte de convertir-lo en centre cívic, espai per la cultura, l’oci i el benestar. I així el polifacètic Philippe Starck re dissenya l’ampli interior i construeix un atri –l’atri de les cultures- de 6.193 metres quadrats que decora l’escenògraf Lorenzo Beraldi. Degut a que l’edifici és en realitat el recull de tres construccions, són necessàries quaranta-tres columnes que les sostinguin. Beraldi dissenya quaranta tres pilars de 267 centímetres cadascun completament diferents els uns dels altres, és a dir que no hi ha ni una columna igual. L’efecte visual és magnífic en el seu contrast d’ombres i colors, un refugi silenciós i ampli on seure o caminar amb l’esperit alliberat, els ulls immersos en la penombra d’un espai que pot semblar infinit.

Alhóndigabilbao compren un centre d’activitats físiques, una mediateca amb més de 50.000 volums i, finalment, un centre d’activitats complementàries. A cada activitat hi correspon un edifici. Aquest bell edifici tres en un es troba al centre de Bilbao, en el vivíssim districte d’Abando i és tan gratificant anar-hi com resulta dur pel visitant haver-lo de deixar. Crec que la clau de l’èxit d’una construcció pública és aquesta. No voler-te’n anar perquè en ella t’hi has trobat a tu i voldries compartir-la amb tots els que estimes. Però els avions no esperen i tornar a Barcelona és ja imperiós. Per sort Bilbao sempre és allà mateix i només la tenim a una hora de vol. Començo a pensar en tornar-hi.

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR, INTERNACIONAL DELS BLOCS DE CIMENT

De Sant Adrià de Besòs a Badalona

(...) Ignasi habla conmigo en castellano; pero con su familia y la mayoría de sus amigos lo hace en catalán. Hablamos como respiramos. Los idiomas se mezclan en la calle igual que en los pulmones el oxígeno se mezcla con la sangre. En los primeros años, en mi barrio, en los bloques, el catalán lo utilizará muy poca gente; donde lo habla todo el mundo es en las zonas más antiguas de San Adrián. Aquí el catalán será sobre todo la lengua de los viejos y de los comerciantes. A nosotros irá llegándonos poco a poco, porque va a ser este idioma el que tenga que dirigirse hacia nosotros, y no nosotros los que vayamos hacia él. Al principio se introducirá en nuestro vocabulario un puñado de palabras en catalán, pero no sé si esto tendrá el efecto de abrir camino o acaso de sellarlo como cuando se inocula un puñado de microbios para prevenir una gripe. Los adultos empezarán a decir "chamarreta" y "rachola", y los niños, "pegadosa" y "baldufa". Y así se quedarán ambas lenguas, durante años separadas no por ser idiomas distintos sino por la distinción sociológica que hay entre sus hablantes.

(...) Quizá porque en casa no había posibles, me conformaré con un solo idioma para todos los días del año. Desde niño les tendré envidia a los catalanes que hablan en ese lenguaje entonces oculto y proscrito. Me cautivará el poder lingüístico del que están dotados y que les permite vivir una vida profundamente privada. Hablar como ellos,  a ratos lo habré deseado; pero me parecerá luego que eso es hacer trampas. Me dará vergüenza ser catalán como me va a dar vergüenza ponerme corbata. Eso son cosas que no se hacían en mi casa. Yo no voy a ser catalán por respeto a los catalanes. En la intimidad, con los catalanes no hablaré en catalán sino que les escucharé su catalán. (...) Antes que sentirme de ningún país, deninguna patria o nación, coy a pertenecer a la internacional de los bloques. (...)

Javier Pérez Andújar

Paseos con mi madre

Ja fa quasi tres mesos que vaig llegir “Paseos con mi madre”  de Javier Pérez Andújar escriptor nascut a Sant Adrià del Besòs l’any 1965. Fill de pares andalusos, Pérez Andújar és, sobretot, un escriptor dotat,  per la doble i agraïda raó de dir coses interessants en un llenguatge altament literari. Home d’inqüestionable talent natural per l’escriptura, els seus estudis de filologia hispànica i les seves lectures, li han permès construir una prosa bellíssima, culta i original que sempre ens fa adonar de l’estil instintiu que l’empeny a dir-ho tot de forma inconfusible. De la mateixa manera en que reconeixem una composició musical o la veu d’un cantant, així la prosa afilada, exquisida i fluïda de Pérez Andújar pren d’immediat identitat en aquest recompte de records, alguns encara molt recents, que és “Paseos con mi madre”. Gens inferior a la seva atractiva manera de explicar és l’essència del què ens explica, l’anàlisi social que se’n extreu davant del que ens deixa saber de la seva vida i les intel·ligents reflexions que, quan convé, despietadament, introdueix a fi de que estiguem ben informats per si de cas. El seu coneixement de l’extraradi d’una ciutat com Barcelona el fa espectador de les lluïtes obreres que descriu i per les que,  allunyat de vulgars demagògies,  reclama la bàsica justícia al mateix temps que honora sentidament els màrtirs. És també molt interessant el seu pas per un hipermercat quan ell era només un noi estudiant que desitjava escriure i els amos del negoci, valent-se de tramposos subterfugis, l’explotaven juntament amb els altres, tots ells àvids de guanyar-se la vida per tirar endavant.   La necessitat d’anar i tornar diàriament de Sant Adrià a Barcelona confereix a alguns paràgrafs el grinyol dels elements mecànics i metàl·lics que tant caracteritzen el transport. Aquí Pérez Andújar m’ha recordat inevitablement el gran John Dos Passos de l’enyorada i magistral novel·la Manhattan Transfer.

El llibre, de memòries diverses, parla, òbviament, del que ja és passat i que, tanmateix, ens apareix quasi sempre escrit en temps futur com si l’escriptor fes una predicció de fets que, per bé i per mal com a tothom, li marcaran la vida.

 El dia 5 de Març Javier Pérez Andújar va presentar el seu llibre a Badalona ciutat molt vinculada a la seva per raons superiors a la proximitat física. L’assistència va ser molt notable i ell es va manifestar com un home encantador i afable a qui mai hauríem dit adéu. Lamento no haver-li fet saber com se’m feia d’estrany veure que, malgrat les moltes preguntes en llegua catalana, ell responia sempre en castellà. I ell segurament m'hauria contestat que en el llibre s'explica.

PASEOS CON MI MADRE

Javier Pérez Andújar

Tusquets Editores

Colección Andanzas

Gener del 2012

Fotografia: Racons de casa nostra

                    Maria Moncal

LA VEU QUE M'ACOMPANYA

Safareig de La Batllòria, 1958

Per una qüestió de temps –sempre el temps- no vaig poder participar a la convocatòria que el creatiu i laboriós filòleg Víctor Pàmies va fer sota el lema d’ “aPARAULA’m” i que ha tingut per fi apadrinar una paraula en la nostra llengua i així commemorar el centenari de la Secció Filològica de l’ Institut d’Estudis Catalans. Sortosament hi ha hagut una gran participació que el dia 9 d’aquest mes de maig és va fer palesa a través de centenars de blogs pertanyents a la Catosfera delerosos de contribuir a preservar i si es pot a augmentar la salut del nostre idioma.

La meva tardana manera de contribuir al treball de Víctor Pàmies que, des del seu blog “Raons que rimen”,  mostra les paraules escollides pels participants, és aportar mitja dotzena de frases fetes,  algunes d’elles refranys, que  la meva mare amb un sentit de l’oportunitat verbal del qual ella mai en va ser gens conscient, deixava anar quan a determinats fets hi convenia el segell definitiu d’una expressió sàvia i antiga.

Comencem!

PASSAR-NE ELS TAPS

Significa voler fer desaparèixer alguna cosa però, per damunt de tot, vol dir matar algú i més específicament afusellar. La meva mare utilitzava aquesta expressió incomplerta ja que ella deia “PASSAR ELS TAPS” o, tal vegada,  es diu d’ambdues formes. El què ja no sé és d’on déu venir aquest eufemisme tan llunyà del seu significat real.

Exemple:

Si en Franco fos viu ja li hauria passat els taps.

TÉ UN REI AL COS

Es diu d’ algú que és molt pretensiós i que creu tenir el món al seu servei.

Exemple:

Amb la Maria no s’hi pot tractar perquè té un rei al cos.

UNA DONA ÉS PER UN REI SI UN REI LA DEMANA

La meva mare l’utilitzava, encara que sembli el contrari, amb intenció molt feminista donant a entendre que la dona tenia un valor absolut i totalment al marge de la classe social d’on podia provenir. No quedava contemplat si la dona tenia dret a rèplica. Aquí la frase ja grinyola.

Exemple:

L’hereu, que era molt ric, es va casar amb una de les minyones de la casa i és que una dona és per un rei si un rei la demana.

PASSI-HO BÉ QUE CAUEN GOTES

Era i és una forma divertida d’allargar l’adéu i m’atreviria a dir que denota dos trets, confiança i pressa.

Exemple:

M’he fet un bon tip de riure. Gràcies noia!. Apa, passi-ho bé que cauen gotes.

EL MES DE MAI

Es fa servir quan tenim clar que un fet anunciat per algú poc fiable, no succeirà.

Exemple:

La Maria i l’Antoni diuen que aviat es casaran. Saps quan es casaran?. El mes de mai.

MAL AGUANYAT PAL QUE T’ESTÀ EN VAGA  O MAL AGUANYAT PAL QUE LI ESTÀ EN VAGA

Aquesta expressió no l’he sentida dir mai a ningú més que a la meva mare i, potser a alguna de les seves dues germanes. Molta gent fa la cara estranyíssima quan la pronuncio per explicar-la o bé referint-me a algú que no fa prou bondat i és causa de malviure. Estic segura que vosaltres, estimats llegidors,  l’haureu copsat a la primera. Jo sempre l’he trobat una expressió culta,  elegant  i profundament catalana.

Exemple:

Ara en Joan no treballa i es passa el dia a casa fent el gandul i demanant-me diners. Mal aguanyat pal que li està en vaga!

M'agradaria saber que heu somrigut.

Fotografia del llibre La Batllòria i La Tordera, Una història inseparable

J.M. Cortina - Joan Bruguera

JIM

Cada dia escoltaves aquesta cançó. Una vegada i una altra durant molt de temps. Quan la senties, encara que el sol resplendís amb fúria de juliol, l’estança on eres,  prenia els colors que, inquiets com brases que es van extingint,  componen l’agonia de setembre en un modest apartament d’una ciutat innominada,  al nord de Boston, per exemple.  Una noia de cabellera llarga i ulls absents apareixia asseguda,  al costat d’una taula rodona,  amb la cara lleument coberta per una mà, no sé si la dreta o l’esquerra, una mà cansada de repetir el gest de resignat lament i de nostàlgia inútil. La noia portava un jersei fosc i una faldilla llarga i florejada. Mai no li veies els peus. Darrere de la taula rodona hi havia alguns  llibres abandonats en un desordre voluntari com si mai haguessin servit per res i ja no fossin apreciats per la noia,  que els hauria comprat temps abans,  esperant-d’ells la nutrició del seu esperit ara malalt. Per una finestra de mida mitjana entrava, a través d’una cortina de color torrat,  l’ombra viva dels colors que,  inquiets com brases que es van extingint,  componen l’agonia de setembre, els mateixos colors que s'apagaven a la teva estança on et lliuraves a la cadència melangiosa d'aquell cant d'enyor que sonava en un modest apartament d'una ciutat innominada, al nord de Boston, per exemple.
Moltes dones d'aquesta terra injusta, a l'ombra i en silenci, ploràveu ulls endins un Jim qui sap si inexistent. La vostra mudesa era la música que encara ens persegueix a totes.

Elizabeth Siddal - Dante Gabriel Rosetti

Video de dm38bcn

Si heu tingut l'amabilitat d'arribar fins aquí, suggereixo compareu la lletra original de JIM amb l'adaptació, esplèndida, de Francesc Pi de la Serra.
Gràcies!

JIM


Jim, no em porta mai les flors que prefereixo,
Jim, no riem mai junts i jo no m'ho mereixo,
no sé perquè estic tan boja per Jim.


Jim, no em diu mai quer sóc el seu desig ardent
el foc de l'amor per ell ja no s'encén
malgrat el temps que fa que sortim.


Si em sento emmalaltir d'amor
jo faig com si em vengés
et deixo fugir però el meu cor
s'esquerda encara més.
Sé que el dia que m'estimi em deixarà 
podeu creure'm, sigui avui o bé demà,
sempre duré amb mi alguna cosa de Jim.

Caesar Petrillo, Ed Ross, Nelson Shawn
Adaptació al català: Francesc Pi de la Serra

versió original anglesa:

Jim doesn't ever bring me pretty flowers
Jim never tries to cheer my lonely hours
Don't know why I'm so crazy for Jim

Jim never tells me I'm his heart desire
I never seem to set his love affire
Gone are the years I've wasted on him
Sometimes when I get feelin' low
I say let's call it quits
Then I hang on and let him go
Breaking my heart in bits

Someday I know Jim will up and leave me
but even if he does you can believe me
I'll go on carrying the torch for Jim


I'll go on lovin' my Jim